Metavers: antecedents transmèdia i la semàntica ciberpunk

A finals d’octubre del 2021, Mark Zuckerberg va anunciar al món el nou nom comercial d’un conglomerat empresarial que comprèn, entre altres, Facebook, Instagram, WhatsApp i (molt important) Oculus, una empresa que desenvolupa tant dispositius de realitat virtual (ulleres) com els entorns on fer-les servir. Entorns, sí, perquè jugar a videojocs és només una de les activitats que pots dur a terme quan entres en un espai de realitat virtual; també pots practicar gimnàstica amb el teu professor virtual o treballar en remot envoltat dels teus companys. El nou nom comercial serà Meta.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Exemple de reconeixement d’expressions facials del nou dispositiu de realitat virtual d’Oculus, que sortirà a la venda el 2022

Font: Oculus

 

Meta: antecedents transmèdia

 

El primer que em va passar pel cap va ser el diminutiu de metamfetamina, i estic segur que aquesta reacció ha estat avaluada en sessions de focus groups pel departament de màrqueting de Facebook, i que van decidir que, malgrat tot, era un bon nom. Jo, humilment, al començament, ho vaig posar en dubte i em vaig preguntar: per què aquest nom, llavors? Ernest Cline ja ens presentava una societat «enganxada» a la seva versió del Metavers, anomenada OASIS (Ontologically Anthropocentric Sensory Immersive Simulation), a Ready Player One (Cline, 2011). En aquest sentit, un punt menys per a Meta.

 

La segona cosa va ser que els jugadors de videojocs (aproximadament la meitat dels pobladors del món, 2.810 milions de persones segons statista) utilitzem la paraula meta sovint, per designar la millor estratègia o les millors opcions d’equip, mecàniques o tàctiques en un videojoc: «Si no portes Kurgan amb l’espasa de llum al màxim d’energia, no pots guanyar, és meta». Un punt a favor de Meta.

 

D’altra banda, i com suposo que no podia ser d’una altra manera, diversos autors i les seves obres em van venir a la ment. Michael Moorcock (The eternal champion, 1970; Elric of Melnibone, 1972) va ser el primer, malgrat la seva fixació antitolkieniana, que sempre m’ha impedit gaudir de la seva obra completament, per exemple quan sentencia: «I love J. R. R. Tolkien’s work, but it is racist and fairly fascistic [...] I think Tolkien was a crypto-fascist» (en una entrevista per a New Statesman, Harrison, 2015). Moorcock és l’inventor del concepte de multivers, que conté una miríada de diferents versions de la Terra en diverses «dimensions». Així, Elric, Corum, Ereköse o Dorian Hawkmoon, tots protagonistes dels seus llibres, són la mateixa persona, el Campió etern, però en diferents dimensions d’un multivers. Multi, no meta; hi ha un matis important, com es veurà.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Portada del llibre Multiverse, de Michael Moorcock

Font: DC Comics

 

Després, em vaig fixar en altres autors ben coneguts, com Stephen King i Brandon Sanderson. El primer, mitjançant conceptes com el Ka, una força panteística que guia totes les criatures i que ha fet servir en diversos dels seus llibres, com Hearts in Atlantis, Desperation, Insomnia, It, The Stand, Dreamcatcher, The Tommyknockers, Rose Madder i, per descomptat, The Dark Tower. El segon, Sanderson, és probablement l’autor de fantasia més conegut dels nostres temps. Sagues com Mistborn o The Stormlight Archive comparteixen la idea del Cosmere, un univers compartit per gran part dels llibres de Sanderson, d’una manera molt peculiar; Sanderson afirma que aquests mons són shardworlds, i que cadascun d’aquests shardworlds comparteix espai en una petita galàxia al mateix univers, anomenat Cosmere. Tant King com Sanderson treballen idees semblants al metavers de Zuckerberg, tot i que si ens hi fixem bé... lleugerament allunyades, ja que no parlem de diferents dimensions, si no de diferents mons en la mateixa realitat. El metavers no és exactament així. Hi ha dos autors que s’hi apropen molt més. De fet, tant que... almenys un d’ells ja s’ha apressat a comentar que ell no té res a veure amb Facebook, tot i ser el primer que va utilitzar la paraula metavers (no confongueu amb Multivers, de Moorcock). Es tracta de Neal Stephenson, que va popularitzar el terme el 1992 en la seva novel·la Snow Crash (Tones, 2021).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Tuit de Neal Stephenson del 30 d’octubre de 2021

Font: Twitter

 

Meta i la semàntica ciberpunk

 

Però, el terme ja es cuinava des d’abans. Entre Stephenson i Moorcock, hi ha les novel·les de William F. Gibson, en concret Quemando cromo, que és la novel·la en què encunya per primera vegada el terme ciberespai, i que després desenvolupa a Neuromàntic, del 1984, treball que inicia la famosa saga de l’Sprawl, i un nou gènere de ciència ficció que s’anomenarà ciberpunk. A més del terme ciberpunk, Gibson és, doncs, responsable de la paraula ciberespai, sense la qual, probablement, Stephenson no hauria pogut concebre el seu metavers. Gibson, més esquiu, encara no s’ha pronunciat, demano disculpes pel clickbait del primer paràgraf. Així que, el metavers de Stephenson és el Metavers de Zuckerberg? Vegem:

 

«El Metavers de Stephenson és un entorn familiar per als seus usuaris, un carrer de 216 quilòmetres amb forma de planeta esfèric. Una corporació el posseeix i el seu espai, del tot buit, està a la venda perquè els seus clients hi compren espais. L’accés al Metavers està completament controlat per una companyia de televisió per cable que té el monopoli de la informació i les comunicacions. És a dir, que anomenar Stephenson “visionari” és tallar bastant curt.»

Tone (2021)

 

Gràcies a aquests dos autors, podem dirimir una característica que és clau per entendre el concepte de metavers, la seva multiplicitat d’instàncies, la seva infinitat de capes, dimensions o de mons possibles. Per això, la proposta de King no quadra, ni la de Sanderson, perquè són la mateixa realitat. El metavers se subdivideix en incomptables matisos multifacetats, en infinits mons. M’agrada la definició primerenca, però directa que ens faciliten Ratan i Lei:

 

«El metavers és una xarxa d’entorns virtuals sempre connectats (persistents) en què les persones poden interactuar entre elles i amb objectes digitals, mentre operen representacions virtuals, o avatars, de si mateixes. Es pot pensar en una combinació de realitat virtual immersiva, un joc de rol en línia multijugador massiu i el web.»

Ratan i Lei (2021)

 

Ratan i Lei ens expliquen que el metavers requereix tres aspectes clau: presencialitat, interoperabilitat i estandardització. El primer s’explica a si mateix, l’embodiment, o avatarisme, la representació digital del nostre jo real en un ciberespai electrònic. Per interoperabilitat, entenem la capacitat de «saltar» d’una realitat virtual a una altra, d’un món a un altre d’aquest metavers, a l’estil de Neo a Matrix. En aquest sentit, noves tecnologies com els Non Fungible Tokens (NFT) construïts amb tecnologia blockchain ens ajudaran amb el problema de la propietat digital tant en teletransportar un avatar d’una realitat virtual a una altra com amb els objectes digitals que porti amb si mateix. Finalment, l’estandardització es refereix a un concepte tècnic: totes les empreses que vulguin crear contingut (mons) per al metavers, l’hauran de crear seguint uns estàndards de compatibilitat; veure per exemple The Open Metaverse Interoperability Group, que té com a missió, segons la seva pròpia pàgina web, «to bridge virtual worlds by designing and promoting protocols for identity, social graphs, inventory, and more». Per això, és tan important posicionar-se com el primer, com el primarca inventor, per establir aquests estàndards de metadades. Vegeu l’anunci de Facebook de la seva Presence Platform, amb la seva Interaction SDK per a desenvolupadors, com a exemple. No importa que no vegem aquest metavers fins d’aquí a deu anys. Punt i partit per a Facebook.

 

 

En aquest vídeo, pots veure tot el que Facebook ha revelat fins al 28 d’octubre, sobre el seu nou projecte, Meta.

 

 

Per saber-ne més:

CLINE, E. (2011). Ready Player One. Londres: Century.

HARRISON, A. (2015). Michael Moorcock: «I think Tolkien was a crypto-fascist»: Michael Moorcock revolutionised science fiction with symbolism, sex and psychoactive drugs [en línia]. Disponible a: https://www.newstatesman.com/culture/2015/07/michael-moorcock-i-think-tolkien-was-crypto-fascist

MOORCOCK, M. (1970). The eternal champion. Nova York: Dell Pub. Co.

MOORCOCK, M. (1972). Elric of Melnibone. Nova York: Berkley Books.

RATAN, R.; LEI, Y. (2021). «What is the Metaverse? Two Media and Information Experts Explain» [en línia]. Disponible a: https://www.thefashionlaw.com/what-is-the-metaverse-two-media-and-information-experts-explain/

SANDERSON. B. (2012). «Q&A with Brandon Sanderson» [en línia]. Disponible a: https://www.17thshard.com/forum/topic/2383-qa-with-brandon-sanderson/?page=6#entry42426

TONES, J. (2021). «El creador original del término ‘Metaverso’ no quiere saber nada de Facebook: así reinventó Neal Stephenson los entornos virtuales» [en línia]. Disponible a: https://www.xataka.com/literatura-comics-y-juegos/creador-original-termino-metaverso-no-quiere-saber-nada-facebook-asi-reinvento-neal-stephenson-entornos-virtuales

 

Citació recomanada

PONS, Joan. Metavers: antecedents transmèdia i la semàntica ciberpunk. COMeIN [en línia], novembre 2021, no. 115. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n115.2176