Altres encontres

La citació és del llibre Encuentro con el otro del periodista i escriptor Ryzard Kapuscinski. Una obra breu, senzilla i contundent en la qual Kapuscinski ens convida a reflexionar sobre el sentit de la identitat i la diferència, explorant qüestions com què significa ser europeu, no ser-ho, ser colonitzat i colonitzador, tenir o imposar una identitat. Qüestions que, malgrat la seva llarga història, continuen sent matèria de primera actualitat en un món assetjat per desafiaments aclaparadors on les diferències –socials, culturals, ètniques, de gènere, racials...– travessen gran part dels conflictes locals i globals contemporanis. Tenim el brutal assassinat de George Floyd, el racisme estructural persistent, la creixent discriminació i criminalització de la immigració, les guerres culturals i religioses, la proliferació d'estereotips racials i de gènere que reforcen el sentit de l'alteritat... I són només alguns exemples.

 

Entre totes aquestes qüestions, una de les que personalment més he explorat en el meu treball com a educadora i investigadora és l'alteritat i la diferència relacionada amb la immigració. Des d'una perspectiva més personal, la meva pròpia història familiar va tenir possiblement un paper important en què m'interessés per això. Vinc, com passa molt a Amèrica Llatina, d'una família d'immigrants. Avantpassats espanyols, suïssos i italians que van arribar a Amèrica en el segle passat i les històries dels quals vaig conèixer poc més que anècdotes i algunes fotografies. També els meus pares viurien la seva pròpia història de trànsit: de l'Argentina al Brasil el 1976, època de dictadura militar a l'Argentina, viatge que va ser alhora la meva primera experiència migratòria. Jo tenia en aquell moment 3 anys i des de llavors ser estrangera, ser de fora, és una cosa que ha format part de les meves vivències quotidianes. Al llarg de la meva adolescència i joventut vaig estudiar i vaig viure a diferents ciutats i països. Vaig aprendre idiomes que abans no coneixia, vaig compartir maneres diverses de pensar i de ser, vaig trobar llocs i persones que m'han ajudat a créixer personalment i professionalment. Puc dir, en definitiva, que he tingut i tinc la sort i el privilegi de moure'm amb llibertat pel món.

 

Potser a causa d'aquesta trajectòria de trànsits, quan l'any 2002 vaig arribar a Barcelona, em va causar especial desconcert la intensitat amb què la immigració s'havia transformat en tema de debat públic. Els mitjans de comunicació, les polítiques públiques i la gran quantitat de material acadèmic publicat sobre el tema situaven la immigració com una qüestió prioritària a Europa, un "problema" al qual, des de diferents camps de coneixement i sectors socials, es buscava una solució.

 

Aquesta visió de la immigració com a problema tenia, amb tot, un sentit contradictori des del meu posició d'estrangera. Igual que molts llatinoamericans de la meva generació, jo havia crescut sota l'imaginari d'una Europa daurada. Amèrica Llatina era, en contrapartida, el continent en el qual, com va dir una vegada Eduardo Galeano, ens havíem especialitzat en perdre. La idea d'allò civilitzat, de la cultura com a alta cultura, històricament havien situat la nostra mirada cap a Europa i es perpetuaven en tradicions arrelades: el positivisme, l'eurocentrisme, el patriarcat, la idea de progrés fundada en un discurs colonial on l'altre és el bàrbar, el primitiu, el negre o l'indígena.

 

Va ser també en aquesta època, quan per primera vegada vaig trobar autors de pensament postcolonial. Autors com Eduard Said, a qui fa poc vaig tenir el plaer de retrobar reordenant llibres a la prestatgeria; Eduard Said, qui ens va mostrar de manera tan contundent que el projecte colonial no es podia reduir a un simple dispositiu economicomilitar, sinó que era sobretot una infraestructura discursiva i simbòlica entramada en les institucions socioeconòmiques i polítiques d'occident; qui, amb obres com Orientalismo, ens va colpejar en tota la cara, en tota l'ànima, assenyalant que també nosaltres, plàcidament acomodats en l'intel·lectualisme d'esquerres, hauríem de "fer memòria" i assumir la responsabilitat en relació amb alguna cosa del que no som autors directes, però que es vincula a les circumstàncies de la nostra vida, dels nostres compromisos (conscients o inconscients) amb una classe, amb un conjunt de creences, amb una posició social, o amb la nostra simple condició de membres d'una societat. Achielle Mbembe –un altre referent del pensament postcolonial– també ens ho diu, amb paraules diferents però amb la mateixa contundència, quan ens parla de la consciència del món com una cosa que només pot materialitzar-se en l'encontre amb els altres. Una trobada que implica responsabilitat respecte a les seves vides i als seus mons, aparentment allunyats de les nostres vides i els nostres mons.

 

El pensament postcolonial, potser per les circumstàncies concretes en què ho vaig començar a llegir, constitueix possiblement el conjunt de teories que de manera més vital em va ajudar a visualitzar les moltes capes de complexitat que sovint passen desapercebudes en els processos de normalització de la vida quotidiana. Em va oferir un marc conceptual molt ric per entendre i pensar sobre l'alteritat com una construcció complexa, històrica i situada, que travessa múltiples dimensions de la vida social, entre elles, també la meva pròpia pràctica com a educadora i investigadora. Em va fer, en definitiva, més conscient de la responsabilitat que tots compartim sobre el món i les seves diferències, fins i tot en les nostres benintencionades pràctiques educatives, on no poques vegades, gairebé sense que ens n'adonem, se segueixen perpetuant formes de diferenciació que assenyalen a tants grups minoritzats i racialitzats, com aquest altre a qui cal ensenyar, a qui cal integrar, a qui cal educar.

 

Però tornem a Kapuscinsky i els seus viatges pel món. Llegir-lo em recorda que també la pràctica educativa depèn, molt si no del tot, de l'encontre amb les persones a les quals acompanyem i que ens acompanyen en l'aprenentatge. Una bonica invitació a no oblidar la dimensió política del nostre treball; de la nostra pròpia existència, diria Eduard Said.