En aquest article m’agradaria desenvolupar un concepte relacionat amb dos temes que m’han ocupat últimament: d’una banda, una investigació sobre ecoinfluencers a Instagram, realitzada amb Elisenda Ardèvol i Sandra Martorell; de l'altra, la programació a la televisió de la sèrie Rocío, contar la verdad para seguir viva, on la nostra companya Ana Bernal té un paper fonamental en el debat posterior. Els dos fets tenen en comú: el mainstream, vinculat a temàtiques de gran importància social i actualitat, com l’ecologia i el feminisme.
El mainstream, entès com a «corrent principal», o com la forma més popular, convencional o moda dominant, se sol aplicar a un tema concret, forma cultural (com ara la música o el cinema) o pensament. També es relaciona, d’una manera molt generalitzada, amb els mitjans de comunicació, diferenciant els de gran audiència dels de menys. Així doncs, i en tots els casos anteriors, el mainstream, per definició, s’oposa al que és alternatiu, o underground –al marge dels circuits comercials–, apuntant la pèrdua d’essència, autenticitat o radicalitat. Per aquest motiu arrossega certes connotacions negatives, que associen el que és majoritari a una certa vulgarització o simplificació, fins i tot a una vinculació amb marcs ideològics determinats com el capitalisme o el neoliberalisme.
Diversos autors i autores desenvolupen àmpliament aquestes idees, amb altres denominacions, aplicades al feminisme i a l’ecologisme, com el postfeminisme (Gill, 2007; McRobbie, 2014) o l’ambientalisme mainstream (Fraser i Jaeggi, 2018). No obstant això, no em centraré en aquest enfocament sobre els mateixos moviments socials; no tinc la intenció d’aprofundir en els seus fonaments teòrics o ideològics, conscient de la seva immensa complexitat i de les meves limitacions pel que fa al coneixement. Per contra, em centraré en els mitjans de comunicació i en com aquests mitjans ajuden a transmetre els continguts i els relats relacionats amb aquests temes.
En el context dels mitjans de comunicació, els mitjans mainstream es defineixen pel seu propòsit d’obtenir la màxima audiència, però també per les seves estructures organitzatives, fent prevaldre conglomerats corporatius; per tant, també és una qüestió de pressupost, molt més gran per a aquestes empreses que per a mitjans més petits o alternatius. En aquest aspecte, precisament alguns autors han qüestionat recentment la divisió entre mainstream i alternatiu (Hájek i Carpentier, 2015; Kenix, 2015). Per als efectes d’aquest article, prendrem el sentit que els vincula amb grans volums d’audiències.
D’acord amb McCurdy (2012), en els moviments socials la comunicació s’ha tractat en els mitjans mainstream amb determinats marcs interpretatius (per exemple, molt centrats en les manifestacions, la violència, etc.), fet que ha provocat que en la major part dels casos fossin els mateixos moviments socials els que generessin les seves pròpies estratègies comunicatives. En els últims deu anys, això s’ha produït principalment a les xarxes socials.
La nostra investigació sobre ecoinfluencers s’ha dut a terme a partir de l’anàlisi de perfils a Instagram dedicats a difondre continguts relacionats amb l’ecologia, com protegir el medi ambient i la lluita contra el canvi climàtic. A més, s’han fet tretze entrevistes en profunditat amb les persones responsables d’aquests comptes. Alguns resultats de la investigació, encara en curs, que han estat publicats en part (Ardèvol et al., 2021), ens demostren l’emergència d’un tipus d’activisme que es comunica de manera força diferent de l’ecologisme més conegut, i vinculat a organitzacions i a l’acció de protesta. S’apel·la més a l’acció individual i al poder que, com a consumidors, podem exercir en el canvi de les estructures productives i per tant sobre el medi ambient. Aquesta idea del canvi individual es proposa des d’un espai comunicatiu, una xarxa social com Instagram, que és un instrument central per a la seva activitat comunicativa (tot i la relació complicada amb la plataforma que ens manifesten que tenen) i que podríem considerar, des del punt de vista de les xarxes, com un espai mainstream de gran abast, dedicat a tota mena de temes. Aquesta és una aspiració legítima que ens han manifestat explícitament algunes persones entrevistades: que l’ecologia sigui un tema mainstream.
D’altra banda, veiem que els mitjans de comunicació tradicionals irrompen en aquest espai inesperadament (i, sí, potser amb finalitats espúries) per posar el feminisme sobre l’agenda. El debat social que s’ha generat davant el documental Rocío, contar la verdad para seguir viva a Telecinco també posa de manifest la importància que es parli d’un tema tan cabdal com la violència de gènere en un mitjà mainstream, en una cadena televisiva en prime time. No hi ha dubte que l’impacte social produït és d’una gran importància, especialment si ens fixem en algunes xifres, com ara l’augment de les trucades al número 061.
En aquest sentit, i a partir d’aquests dos fets aparentment aïllats, em sembla oportú posar de manifest aquestes oportunitats i reivindicar els espais comunicatius mainstream, tant online com offline. Això no vol dir que aquests espais necessàriament reprodueixen i comuniquen continguts mainstream –en el sentit pejoratiu de baix nivell, interès o importància–, sinó tot el contrari. En els reptes de futur ens caldran totes les eines al nostre abast; aprofitem-les.
Per saber-ne més:
ARDÈVOL, E.; MARTORELL, S.; SAN-CORNELIO, G. (2021). «El mito en las narrativas visuales del activismo medioambiental en Instagram». Comunicar: Revista Científica de Comunicación y Educación, vol.29(68).
FRASER, N.; JAEGGI, R. (2018). Capitalism. A conversation in critical theory. Cambridge: Polity.
GILL, R. (2007). «Postfeminist media culture: Element of a sensibility». European Journal of Cultural Studies, vol. 10(2), p. 147-166.
HÁJEK, R.; CARPENTIER, N. (2015). «Alternative mainstream media in the Czech Republic: beyond the dichotomy of alternative and mainstream media». Continuum, vol. 29(3), p. 365-382.
KENIX, L. J. (2015). «The deconstruction of alternative and mainstream media». A: ATTON, C. (ed.). The Routledge companion to alternative and community media. Londres: Routledge.
MCCURDY, P. (2012). «Social movements, protest and mainstream media». Sociology Compass, vol. 6(3), p. 244-255.
MCROBBIE, A. (2004). «Post-feminism and popular culture». Feminist Media Studies, vol. 4(3), p. 255-264.
Citació recomanada
SAN CORNELIO, Gemma. Causes socials i mitjans ‘mainstream’. COMeIN [en línia], maig 2021, no. 110. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n110.2136
