Hollande va guanyar per 7 a 3 (escric això a poques hores després d'haver acabat el debat i uns dies abans que els francesos votin el seu nou president). Hollande va guanyar i va convèncer, i Sarkozy es va comportar com el gosset pequinès que solament fa que bordar a tots els que passen al seu costat.
Però abans d'endinsar-me en la selva de l'anàlisi dels discursos dels candidats i dels mateixos candidats, el meu titular és per a la realització televisiva. El debat, un debat a la francesa de més de tres hores de durada, va tenir un ritme trepidant. I ho hem d'agrair al realitzador, que va saber construir un esdeveniment mediàtic a còpia de canviar el pla cada tres segons, cada dos segons, cada segon. El fons del debat era seriós, fins i tot agre, però la realització era pròpia d'una sèrie policíaca o d'una pel·lícula d'acció de la factoria de Hollywood. Sí, senyor. Una bona mostra que es pot parlar de com canviar un país (o de com intentar-ho) sense avorrir i aplicant també als debats polítics el paradigma de l'entreteniment. A Espanya, en canvi, el nostre últim debat Rajoy-Rubalcaba va mostrar que l'ADN mesetario, covard i retrògrad, s'imposa cada dia una mica més. Que inventin uns altres, aquest és el lema d'un país en rebaixes.
Al costat de l'excel·lent realització televisiva cal contraposar el paper trist i decadent dels dos periodistes (home i dona) que van moderar el debat. Va ser la prova made in France que els periodistes, els fluixos, s'assemblen cada vegada més a les floreres. L'home somreia beatíficament diguessin el que diguessin els candidats i la dona tenia l'exigent tasca de recordar als espectadors el temps que havia utilitzat fins a aquell moment cadascun dels candidats en les seves exposicions. I això hagués pogut ser una informació rellevant si no fos pels dos cronòmetres que estaven incrustats en la taula del debat i que informaven a cada moment del temps esmerçat per cada candidat.
Però per què va guanyar Hollande? Va guanyar perquè s'havia preparat millor, perquè va saber mostrar el tarannà que necessitava el debat, perquè va modular el seu discurs per no perdre la centralitat i perquè fins i tot va copiar el look de Sarkozy (sóc un home seriós, seriós, que sembla que vingui d'un funeral) per no donar-li cap avantatge ni tan sols en això. En sentit contrari, per què va perdre Sarkozy? Perquè els seus cinc anys com a president de la República li van fer creure que tenia França en el cap i que no feia falta que es preparés el debat a consciència. Perquè es va mostrar crispat i ningú vota un candidat crispat. I perquè va perdre la centralitat en defensar reiteradament idees de la ultradreta europea.
Sarkozy tenia una oportunitat, només una. Com si d'un boxejador veterà i trampós es tractés, només podia treure algun benefici del debat si aconseguia que la dialèctica acabés en un cos a cos de frases curtes, piulades improvisades, provocacions, insults i fanfarroneries. I ho va intentar. A fe que ho va intentar. (Per comprovar-ho, atura el vídeo del debat en un frame en què es mostri un primer pla de Sarkozy i comprovaràs tota la ràbia concentrada en un rostre tibant que sempre mostra les dents. Rottweiler de la política.) Però no va aconseguir que el candidat Hollande li seguís el joc. Tan assessorat estava pels seus assessors que fins i tot prenia major distància amb Sarkozy, aixecava el cap, creuava els braços. Observava des de la distància i atacava les debilitats de la memòria d'un president que, per haver volgut actuar compulsivament, oblidava amb freqüència les carències del seu mandat.
Acabo amb dos elements crucials del debat de la cara de gos. D'una banda, la defensa de les idees de la ultradreta que va fer Sarkozy. Sarkozy ha obert la caixa d'una Pandora poruga i falsament ària que cavalca de nou per l’Europa Occidental. Sarkozy ha tornat a situar el pensament de la ultradreta en el centre del debat polític. L’ha legitimat. I aquest és un moviment que no li sortirà de franc. Ni als francesos ni a la resta d'europeus. Sarkozy va pronunciar frases que ni tan sols Esperanza Aguirre pensa en la intimitat (tal vegada exagero). I, de l’altra, i vinculada a aquesta qüestió de la defensa dels valors més reaccionaris, també val la pena destacar l'ostentació que va fer Sarkozy de ser la primera figura de l'esport més popular entre la França llanuda: donar puntades de peu al cul a Espanya. Això sempre posa a un tipus de ciutadà francès que ha mirat al sud amb recel: durant dècades amb la complaença que proporcionava comprovar que Espanya era un país atracat al port sec de Las Hurdes; des de fa poc amb la ràbia que genera veure com un país que no llegeix genera molta riquesa fast food.
El tou d’Hollande –Flamby, el nou Bambi francès– va derrotar el president tsunami i els francesos van gaudir del debat com es diverteixen amb Indiana Jones.
Citació recomanada
PASTOR, Lluís. Hollande-Sarkozy: claus d'un debat fent cara de gos. COMeIN [en línia], maig 2012, núm. 11. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n11.1234
