La no-crisi del cinema

El passat mes d'abril, durant la celebració del fòrum Global INET, que aquest any s'ha celebrat a Ginebra (Suïssa), el fundador de la Wikipedia Jimmy Wales va anunciar la mort del cinema. Wales sosté que la propera revolució de la Xarxa tindrà a veure amb el vídeo.

D'una banda, es produirà una notable innovació tècnica, ja que l'ample de banda disponible aconseguirà magnituds fins ara inimaginables. De l'altra, es produirà una igualment espectacular innovació social. Els més joves, als quals Wales no es resisteix a anomenar nadius digitals, provocaran canvis dràstics en la forma de produir i consumir continguts audiovisuals gràcies a les seves habilitats innates. Tot això comportarà la desaparició de la indústria mundial del cinema.

Wales no és el primer que s'atreveix a formular un vaticini de tan gran abast. Des de finals del segle passat, alguns cineastes han vingut manifestant que el desenvolupament de les tecnologies digitals aplicades a la captació d'imatges, a la distribució i a l'exhibició estava destinat a canviar per sempre el que coneixem per cinema.

És el cas de Peter Greenaway, prestigiós cineasta britànic que porta anys sostenint que el cinema ha mort i actuant en conseqüència. El passat any i en el marc d'un mercat d'indústries culturals celebrat a Argentina, Greenaway va exposar els motius pels quals el cinema ha deixat de ser una experiència atractiva per als públics contemporanis, datant el certificat de defunció en una data tan primerenca com 1983, quan es va desenvolupar el comandament a distància del televisor. L'aproximació de Greenaway és, com dèiem, experiencial, ja que posa l'èmfasi en com es viu el cinema, en assenyalar que aquest se sosté en tres exigències a l'espectador que resulten anti-humanes: s'ha de veure a les fosques, obliga a mantenir la vista fixa en un sol punt i requereix d'immobilitat. En l'altre extrem de l'espectre ideològic i estètic, George Lucas, qui deu una immensa fortuna a l'explotació d'una franquícia nascuda del cinema, porta anys mantenint que el cinema ha mort. Tanmateix, Lucas apunta causes tecnoeconòmiques: les tecnologies digitals han donat el tret de gràcia als plantejaments industrials que han configurat històricament l'estructura del cinema.

Fa unes setmanes vaig tenir l'oportunitat de discutir sobre aquestes idees al programa Generació Digital de Catalunya Ràdio al costat de diversos companys de tertúlia. A l’esmentat programa, es va arribar a la conclusió que el que els gurus que anuncien la mort del cinema estan fent en realitat no és futurologia, sinó anàlisi del present, atès que la indústria cinematogràfica està en metamorfosi constant. En els últims anys la producció, la distribució i l'exhibició s'han transformat de manera radical. I aquestes transformacions no han tingut un altre objecte que fer front a les amenaces que, es deia, comportarien la seva desaparició. En els anys 50 del segle passat, Hollywood va fer front a la competència de la televisió mitjançant notables impulsos tècnics com els formats panoràmics (Cinemascope) i aquell rudimentari 3D que s'havia de veure amb ulleres polaritzades de filtres cian i vermell, convertides avui dia en un divertit instrument vintage. En els anys 80, Hollywood es va veure obligat a cohabitar amb el vídeo domèstic i ho va fer amb certa fortuna. A principis del segle XXI, la indústria del cinema s'enfronta al desafiament de l'abaratiment i la popularització de les tecnologies de producció i a la competència d'Internet, però no entesa com a cau de pirates, sinó com a font d'entreteniment, fòrum cultural i espai de sociabilitat.

Una altra conclusió és que la crisi de la indústria del cinema no és una crisi comercial, com demostren els grans esdeveniments que encara obtenen xifres vertiginoses, batent rècord rere rècord. Només cal tenir present la recent estrena de Los Vengadores. El que sí sembla clar que ha entrat en una transformació definitiva és el model tradicional que ha sostingut històricament la indústria –una gran oferta mitjana destinada a un públic general– atès que el mercat del cinema sembla definitivament polaritzant en, d'una banda, grans esdeveniments globals i, de l’altra, petits mercats per a petits públics. I és aquí on es posa en crisi la futurologia: resulta dubtós que un videobloc pugui arribar a fer escac a Los Vengadores.

Hi ha canvis, sí, i se n'albiren de nous i més profunds. Però aquests canvis, més que la mort d'alguna cosa en concret, són el brou de cultiu per al naixement de poderoses innovacions. Sobre les innovacions en la producció (com el fet que cada vegada més cineastes es llancen a l'autoproducció de llargmetratges evitant costosos i esgotadors processos) parlarem un altre dia. En aquesta ocasió, discutirem alguns exemples d'innovació en la distribució i l'exhibició, és a dir, en la manera en què les pel•lícules arriben als públics.

Els serveis de video on demand basats en Internet com Voddler, Wauki.tv, Filmin o Youzee són la resposta a la creixent demanda dels usuaris de pel·lícules en alta qualitat de video i àudio que volen veure-les sense la necessitat de sortir de casa. Cadascuna d'aquestes plataformes té característiques particulars, ja sigui pel seu origen (algunes neixen de la iniciativa de distribuïdors, unes altres d'exhibidors; unes estan més orientades al consum en l'ordinador, mentre que unes altres semblen destinades als anomenats SmartTV) o pel seu catàleg, però totes evidencien que hi ha empreses que es resisteixen a creure que Internet és l'enemic del cinema.

Però també hi ha dades que refuten l'afirmació de Greenaway que l'experiència d'anar al cinema ha perdut el favor del públic. Festivals com el recentment celebrat D’A - Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona o el Sitges - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya (i molts d'altres) són esdeveniments que mobilitzen a multitud d'espectadors perquè suposen una veritable alternativa als designis sovint capritxosos dels circuits de distribució i exhibició establerts. D'altra banda, l'esdeveniment cinematogràfic Phenomena Experience (celebrat principalment a Barcelona) convoca regularment a un nombre gens menyspreable d'espectadors que gaudeixen d'una altra manera de veure el cinema, amb la projecció de clàssics dels anys 70 i 80 en versió original i, generalment, amb la millor còpia disponible. Tant els festivals com Phenomena Experience discuteixen amb fets els arguments de Greenaway, demostrant que existeix un públic àvid de tancar-se en una sala fosca i, en una raonable immobilitat, centrar la seva mirada en el punt fix mitjançant el qual les pel·lícules ens han interpel·lat directament al llarg de la història: la pantalla de grans dimensions.