Deixant de banda els catàlegs bibliotecaris, col·lectius o no, la majoria de grans bases de dades documentals han estat tradicionalment de pagament, per la qualitat i per la inversió duta a terme per editorials o societat dites a voltes “no de lucre”. Això ha fet que, per a grans estadístiques, cerques documentals exhaustives i fins i tot per a l'avaluació per part d'institucions públiques, hagin estat referents. Seria el cas, per exemple, de Chemical Abstracts, ara reconvertit en la majoria d'usuaris com a Scifinder.
Evidentment, però, el gran referent quant a les bases de dades documentals va ser el Science Citation Index, creat a principis dels anys 60 per un visionari, Eugene Garfield, químic. Certament, totes les publicacions secundàries, creades per a localitzar fons primàries com ara articles, ja establien una correlació entre cites. Si un article en citava un altre, probablement tots dos tenien alguna relació temàtica, i així es podien fer cerques al passat. Una de les originalitats i de la feina que es feia també a l'Institute for Scientific Information era la possibilitat d'establir qui havia citat posteriorment un article, de forma que a partir d'un article es podien trobar articles escrits més endavant més o menys relacionats.
En aquell moment, tot plegat semblava només una forma de cercar bibliografia. Amb el temps, però, es va anar consolidant una idea. La citació no era només una idea de lligam temàtic, sinó de qualitat. Així, els millors article eren els més citats. Com més citacions, millor és l'article. Aquesta premissa, discutible, tot i que no és l'objectiu de l'article, va acabar reeixint, essent així que es va establir que, com més citat un article, millor és. A partir d'aquí, en lloc de basar-nos en els articles com a element de mesura, el que es va passar a ponderar fou la revista. Així, la revista que acumulava més citacions també era millor revista, establint una mitjana de citacions per article: els anomenats, i temuts, factors d'impacte.
Aquesta és la feina del Journal Citation Reports, que ha estat assumit per al món acadèmic i les institucions públiques que avaluen –i que financien, no ho oblidem– com a estàndard de fet, posant doncs en mans privades uns índexs que serveixen per a avaluar-nos a tots. Com es diria a El Senyor dels Anells, “Un Anell per governar-los a tots; un Anell per trobar-los; un Anell per atreure'ls a tots; i a la foscor lligar-los; a la Terra de Mordor, on s'estenen les ombres”. Adquirit per Thomson Reuters, són juntament amb Scopus, l'eina creada per Elsevier, les principals bases de dades documentals multidisciplinàries, de qualitat i de pagament.
D'un temps ençà, semblava que una bona alternativa a aquestes bases de dades documentals, podrien ser els dipòsits digitals, on de forma col·laborativa els autors podien dipositar els seus articles, documents, informes, etc. Els repositoris han reeixit de forma molt diferent. Així, mentre que la Física, disciplina pionera, ha consolidat l'ArXiv, altres disciplines com la Química van veure com els primers intents de dipòsit eren adquirits per Elsevier, el gegant editorial, i van acabar desapareixent en el que va semblar una resposta defensiva a la possible amenaça latent.
Quedava, doncs, un principal front d'on podien provenir les principals alternatives, deixant de banda Steve Jobs i Bill Gates, dedicats a les seves pròpies lluites ofimàtiques. Era i ha estat Google, el monstre, en sentit metafòric, que tot ho devora i s'ho empassa.
I així ha estat. En primer lloc, Google va llençar el 2004 en versió beta el Google Scholar: una base de dades amb l'exhaustivitat d'un motor de cerca com Google. Deixem l'avaluació de l'eina, que tantes línies ha ocupat a la xarxa (recomanem especialment el blog ec3noticias, del grup d'investigació Evaluación de la Ciencia y la Comunicación Científica, EC3).
La principal reflexió d'aquest article, doncs, és veure com una empresa innovadora i que constantment millora els seus productes esdevé una amenaça directa per a empreses com Elsevier i Thomson Reuters, que quasi tenien un monopoli documental. I ho fa gratuïtament, de forma que Google continua entenent que els models de negoci no van lligats a la compravenda d'informació sinó a la seva gestió i presència.
Darrerament, Google ha donat una volta més creant el Google Scholar Citations, cosa lògica en tant que al Google Scholar ja es correlacionaven els enllaços de qui citava qui, de forma que construir l'algoritme d'ordenació de citacions és força senzill. Encara amb una versió millorable, i molt, ningú no dubte que ho pot fer, i segurament ho farà. I llavors? Implicarà la revisió d'infinites polítiques d'avaluació? Desvestirem un sant per vestir-ne un altre? Serà Google el següent monopoli documental? Continuarà la subvenció de milions d'euros, dòlars i altres monedes de fons públics depenent de fonts documentals privades?
Com en d'altres qüestions, no tenim la resposta. Però això no vol dir que no haguem de fer part de la nostra tasca com a acadèmics, que és fer preguntes, encara que siguin incòmodes.
Citació recomanada
LÓPEZ-BORRULL, Alexandre. Google: la fi dels oligopolis documentals o l'inici d'un altre? COMeIN [en línia], maig 2012, núm. 11. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n11.1232
