«La durada de 800 vides encadenades pot comprendre més de 5.000 anys. Però, d’aquestes 800 persones, 650 van passar les seves vides en coves o en llocs pitjors; només les últimes 70 han crescut tenint algun mitjà realment efectiu per comunicar-se amb els altres, només les últimes 6 han pogut veure alguna paraula impresa o tingut els recursos per mesurar el fred o la calor, només les últimes 4 han pogut mesurar el temps amb certa precisió; només les 2 últimes han fet servir un motor elèctric, i la immensa majoria dels elements que componen el nostre món material va ser desenvolupada en l’interval corresponent a l’última de les 800 persones» (Buchanan, 2010).
És des de la perspectiva d’aquesta última persona des d'on hem analitzat i sentenciat el significat de les tecnologies i la seva implicació en la nostra evolució.
A El mito de la màquina, Lewis Mumford prop de l’any 1967 reflexionava sobre la desmesurada importància que persones investigadores i diferents divulgadors i divulgadores donen a les eines i a la tecnologia com a motor de l’evolució humana. Per a Mumford, la «fabricació d’eines no va tenir res de singularment humà fins que es va veure modificada pels símbols lingüístics, dissenys estètics i coneixements socialment transmesos».
Aquesta voràgine sense fre en la confiança tecnològica és així, en part, perquè els ritus, el llenguatge o l’organització social no van deixar empremtes materials en les primeres etapes de l’evolució humana (o molt poques), però en part també per la desmesurada obstinació en els discursos tecnofílics que defensen l’evolució tecnològica com a fonament de tot, com «una força productiva i un mecanisme capitalista per augmentar la plusvàlua» que es defensa públicament des de la «utilitat i l’eficiència» (Hui, 2020).
A la nostra societat actual, digitalment tecnològica i posttranshumanista (Braidotti, 2015), és habitual definir, entendre o influir per invertir en noves tecnologies, fer-les accessibles (difondre-les) o denunciar les seves implicacions ideològiques, però hi ha dos factors que sistemàticament ens deixem al marge: d’una banda, els ritus, el llenguatge i la comunicació com a vehicle de transmissió cultural (Mumford, 2010) i, de l’altra, l’escassetat de tecnodiversitat (Hui, 2020).
Mumford argumenta que el ritual, el mite, la tecnologia corporal com la dansa o la conversa són els artefactes propis del llenguatge i que aquest, per la seva «estructura ideal i el seu rendiment quotidià, continua sent el model… (de més èxit) pel que fa a estandardització i consum massiu» atesa la seva facilitat per ser transportat i per ser difós: «la producció de paraules va introduir la primera economia de l’abundància». També hem d’entendre Tik-tok, Instagram i altres eines des de la perspectiva de la comunicació que allà es tracta, dels balls (els trends i la seva tecnologia corporal), des dels rituals (hashtags, filtres, bromes…) fins a la imitació (l’eina més primitiva de socialització humana).
Però també cal parlar de tecnodiversitat. Hui entén l’actual globalització tecnològica com una forma de «neocolonització que imposa la seva racionalitat instrumental» bàsicament mascla i occidental (Morgan, 1973). El futur, segons aquesta visió globalitzada de la tecnologia, se’ns presenta com una sola i única opció eliminant diversitats culturals i tecnològiques, com un únic procés de modernització que permetrà a la humanitat transcendir de les seves limitacions o carències biològiques.
Des d’aquesta perspectiva cal investigar com és que les actuals eines digitals no únicament transmeten i promouen aquest discurs mascle i occidental, sinó que les tecnodiversitats brillen per la seva absència, i com és que no hi ha biodiversitat en el món tecnològic, fet que ens força a pensar-nos i comunicar-nos d’una única manera, des d’una única posició ideològica pensada en termes d’eficiència i màxima plusvàlua. També convé, però, estudiar quin paper tenen el llenguatge, la comunicació, els signes lingüístics o els coneixements estètics en una societat on no hi ha diversitat tecnològica sinó estandardització.
Per saber-ne més:
BRAIDOTTI, R. Lo Posthumano. Barcelona: Gedisa, 2015.
BUCHANAN, M. Átomo Social. Múrcia: Tres Fronteras, 2010.
HUI, Y. Fragmentar el futuro. Ensayos sobre tecnodiversidad. Buenos Aires: Caja Negra, 2020.
MORGAN, E. Eva al desnudo. Madrid: Círculo de Lectores, 1973.
MUMFORD, L. El mito de la máquina. Técnica y evolución humana. Logronyo: Pepitas de Calabaza, 2010.
Citació recomanada
ARANDA, Dani. El mite de la màquina i la tecnodiversitat. COMeIN [en línia], abril 2021, no. 109. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n109.2124
