El març de 2020 va començar la pandèmia de la COVID-19. Fa un any que vivim una situació no imaginada mai per ningú a escala global. El món va canviar i el nostre ús dels objectes i de la ciutat es van modificar dràsticament. La ciutat es construeix mentre hi vivim i els objectes que en formen part adquireixen sentit mentre els fem servir.
Hem vist aparèixer nous objectes fonamentals per viure i conviure amb els nostres semblants: guants, gel i principalment la mascareta protectora, que és un objecte omnipresent en la nostra vida l’any 2021. Molts sectors professionals, veïnals i institucionals es van bolcar a la producció i adaptació d’aquests «nous objectes». Alguns intents van tenir més èxit que d’altres. El sector del disseny va ser dels primers que va fer un pas endavant per proposar opcions i solucions en el pla objectual, i les raons són òbvies; l’activitat projectual intervé directament en la creació dels objectes de la vida quotidiana. Si la vida quotidiana es transforma radicalment, el disseny assumeix aquest canvi i es llança a la batalla des de diversos fronts.
Aquests fronts són de diversa naturalesa en el món del disseny. Alguns són comercials, perquè visualitzen un nou model de negoci. Estaríem parlant del disseny per a la protecció de la pandèmia. Des d’altres fronts, el disseny s’assumeix amb una perspectiva de suport social, perquè es considera necessari ajudar les persones vulnerables en temps complexos. Aquesta manera d’entendre el disseny ja té un recorregut interessant pel que fa a la reflexió històrica:
«Just ara l’urgent problema de la desocupació i de la inclusió/exclusió entren en l’horitzó de les preocupacions del disseny. Relacionar el disseny amb les problemàtiques socials produeix una reacció vehement dels defensors de l’statu quo, que s’adhereixen a la idea d’un disseny socialment neutre i escèptic. Aquests critiquen com a aberrant i ingènua l’esperança dipositada en el disseny com un component actiu en la dinàmica social, però seria de cecs escamotejar i desestimar els efectes socials de les activitats projectuals.» (Bonsiepe, 2011, p. 6).
En el temps de la COVID totes les persones som vulnerables en alguna mesura.
La perspectiva comercial i la social han conviscut de manera paral·lela el 2020 i segurament s’aniran hibridant. Aquesta és la història de tots els objectes d’ús quotidià. La llista de dissenys per a temps de pandèmia la podem centralitzar en aquests objectes:
- Disseny de mascaretes protectores d’ús mèdic.
- Disseny de respiradors.
- Disseny d’apps de radars COVID.
- Disseny d’infografies per entendre la forma de disseminació del virus.
- Disseny de visualitzacions per entendre l’impacte global de la pandèmia.
- Dissenys de dispositius connectats per mesurar la qualitat de l’aire.
- Disseny d’espais per a la sociabilització amb distància de seguretat.
D’altra banda, tenim dissenys que ja es feien servir de manera comuna i que han escalat la seva freqüència d’ús, fins a arribar a ser els sistemes vertebradors de la comunicació general, com els sistemes de videoconferència Zoom, HangOut, Jitsi i tots els seus cosins germans. Igualment, les plataformes a internet de continguts digitals i de streaming han multiplicat exponencialment la seva demanda. Tot això amb un gran impacte econòmic que anuncia que es continuarà invertint en aquesta línia fins a límits insospitats.
Hi ha una cosa que és clara en l’ús d’aquests dissenys. No acaben de funcionar com es voldria. És impossible que les mascaretes quedin bé a tothom a causa de la morfologia de la cara. És molt complicat que un sistema com Zoom s’acosti a una experiència natural de reunions de grup, com les coneixíem anteriorment. De fet, els sistemes de videoconferència acaben generant fatigues mentals que anteriorment no coneixíem. Ens adonem que els canvis originats per la pandèmia ens han recol·locat en un altre escenari que requereix nous objectes, o el redisseny d’alguns que ja existien.
Quins reptes ofereix el 2021 al disseny? Com ha canviat la percepció de l’ús de la ciutat en pandèmia? Com modificarem els nostres objectius projectuals amb aquest canvi de paradigma global?
A l’inici de la pandèmia escrivíem això relacionat amb el disseny de la mobilitat a la ciutat en un altre article publicat a COMeIN:
«Redissenyar la mobilitat urbana a partir d'aquesta crisi:
Els nostres cossos i ments per una vegada en la història poden sentir simultàniament símptomes semblants a la resta de la població. Som una comunitat connectada pel desconcert. Això pot ser un bon moment per pensar en la mobilitat a partir de línies que hem ignorat històricament:
1. Enfocada a persones amb diversitat funcional.
2. Enfocada a persones d'edat avançada.
3. Pensada per a famílies monoparentals amb infants.
4. Pensada per a persones amb problemes d’exclusió social i política.
5. Pensada en cas de col·lapse de la sanitat pública.
6. Projectada de manera comunitària i no individualista.
7. Enfocada al no augment de la velocitat.»
Subratllem que al cap d’un any aquestes línies de treball les continuem considerant rellevants i s’ha avançat poc en aquest territori. Podem estendre aquestes idees a altres necessitats de disseny, com ara als objectes d’ús comú en pandèmia: mascaretes de diversos costos i estils, gel hidroalcohòlic no contaminant i que eviti generar més envasos de plàstic, etc.
Es va parlar molt durant l’any 2020 de l’oportunitat per fer més bé les coses en l’anomenada «nova normalitat», donant per fet que el desastre global i econòmic actual ha estat el resultat de males decisions del passat. Des de la pràctica del disseny es té l’oportunitat d’intentar-ho i de millorar les condicions de vida de la població. Si això no passa, el disseny com a professió i pràctica social no es podrà emancipar mai d’aquella idea de la prestació de serveis a les ordres del millor postor. Tenim l’oportunitat de posicionar el disseny com una activitat que sigui capaç d’intel·lectualitzar les problemàtiques socials per implementar, després, projectes a mida. El disseny ha d’aspirar a alguna cosa més que a la manufactura d’idees que es vendran en el mercat i que al cap dels anys s’exposaran en un museu. El disseny pot ajudar al canvi social; només falta demostrar-ho.
Per saber-ne més:
Bonsiepe, Gui (2011). «Diseño y crisis». Conferència pronunciada a la cerimònia d’atorgament del títol de doctor honoris causa a la Universitat Autònoma Metropolitana, Mèxic. 21 de setembre.
Citació recomanada
FOGLIA, Efraín. Un any de pandèmia, un any de disseny per a la pandèmia. COMeIN [en línia], març 2021, no. 108. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n108.2122
