Altres temps, altres històries

A l’article titulat «The climate of history: four theses», l’historiador Dipesh Chakrabarty ens convida a pensar –o repensar– el sentit de la història des de l’òptica de l’Antropocè, una era geològica caracteritzada per transformacions planetàries provocades per la nostra acció sobre els ecosistemes terrestres. Pensar-nos des del marc de les dimensions temporals geofísiques resulta un exercici interessant i inquietant alhora, acostumats com estem a les lògiques immediatistes i hiperaccelerades de la globalització.

Però fem l’exercici. Aventurem-nos més enllà de la zona confortable de les temporalitats que tradicionalment han guiat la nostra comprensió d’allò humà. Més enllà de la nostra dimensió vital biològica, més enllà fins i tot de la línia cronològica que dibuixa, des de la prehistòria, el temps de la humanitat. Al seu lloc, situem-nos en les magnituds geològiques. I llavors, des d’aquí, des d’aquest horitzó estès on es difuminen els contorns de la nostra pròpia existència, què veiem que abans no vèiem?

La pregunta, provocadora, complexa i senzilla alhora, és avui tema de debat entre historiadors i científics socials en general. Cal dir que fins fa relativament poc temps la falta de registres gràfics o escrits (fonamentals en la reconstrucció històrica clàssica) feia lent i difícil l’estudi de temps remots. També és veritat que el remolí d’esdeveniments, conflictes i revolucions tecnològiques que marca la nostra història moderna ha ocupat, amb sobrades raons, el focus d’atenció de molts d’aquests estudiosos. Tot i això, amb els recents avenços en l’anàlisi arqueològica, el mapatge de gens i l’ecologia evolutiva, algunes disciplines abans centrades tradicionalment en l’evolució de les societats humanes (com poden ser la història, la sociologia o l’antropologia, i també la comunicació) veuen com es desplega un interès creixent pel que s’ha anomenat la història profunda (deep history), la història anterior als registres escrits, anterior fins i tot a la mateixa humanitat.

Llavors ens podríem preguntar per què és important aquesta recuperació d’un passat en el qual encara no existíem com a espècie. O dit d’una altra manera: què aporta al debat del nostre temps present aquesta amplitud de mires?

Per als defensors d’aquesta perspectiva, la resposta està justament en el que deixem de veure. Situar-nos en el pla dels temps geològics requereix, en primer lloc, posar en suspens l’humà com a forma privilegiada d’interpretació del món. En altres paraules, necessitem treure’ns les ulleres etnocèntriques i comprendre la història més enllà de nosaltres, o potser, més ben dit, la història sense nosaltres.

Un dels àmbits en què aquesta perspectiva expandida de la història guanya cada vegada més rellevància són els debats sobre el canvi climàtic i altres formes de violència lenta (com ara el racisme, la xenofòbia, l’exclusió social, la pobresa o l’abús i extermini d’altres espècies). Accions destructives que passen gradualment, i els efectes i les repercussions de les quals moltes vegades només es fan plenament visibles des d’una perspectiva temporal d’anys, dècades o segles.

Per això, historiadors com Chakrabarty defensen la idea que per comprendre la complexitat del nostre temps present necessitem una mena d’ulleres bifocals que ens permetin unir en una única mirada allò humà i allò no humà, la societat i la natura, la nostra història sociocultural recent i la dimensió geològica de la nostra acció sobre el planeta. En aquesta mateixa línia de reflexió resulten fonamentals les aportacions de l’ecofeminisme, dones que porten a debat conceptes com la vulnerabilitat, la fragilitat, la finitud del cos i la interconnexió amb la natura, com a eixos centrals per reconstruir el nostre lloc en el món des d’una ètica de la cura, imprescindible per a la continuïtat de la vida.

Un dels molts camps des del qual es pot travar aquesta batalla és segurament el camp discursiu. Ens calen relats que obrin espais a altres maneres d’explicar-nos, més enllà de la superfície o del més immediat, més enllà de lògiques accelerades del capitalisme global. Relats com el que ens regala l’escriptora i periodista bielorussa Svetlana Aleksiévitx a La pregària de Txernòbil. Un llibre que la mateixa autora defineix com una recuperació de la història omesa de l’accident nuclear, explicada des del pla quotidià i ordinari, que és també una història sobre «els rastres imperceptibles del nostre pas per la terra i pel temps».

Diu Svetlana Aleksiévitx que Txernòbil li va ensenyar que existeix un món desconegut, letal i global. També que la va posar davant la necessitat de trobar formes narratives noves que li permetessin explicar esdeveniments no experimentats mai abans. El seu llibre no guarda un ordre cronològic, sinó que barreja testimoniatges, dates i moments. És un relat colpidor que recull les veus de centenars de supervivents, vídues, orfes, residents de la zona prohibida. Però és sobretot una reflexió sobre la pèrdua de la innocència. I també sobre la fi de la història tal com la coneixíem. Un relat que impacta, escrit des de la pell, que reclama reconstruir el nostre lloc en aquest món des d’una nova comprensió de la vida humana, breu, brevíssima, si es compara amb la nostra petjada sobre el planeta.