Aprèn-ne dels teus fills

Saps imaginar? Saps crear un món paral·lel? Saps jugar? Quan va ser l’últim cop que vas jugar? Recordes en quin moment vas recórrer a la imaginació? Només un nen pot fer les preguntes que necessites per remoure la teva realitat. Només un nen t’inspira respostes.

«Anem a veure els peixos?»

A l’Alan li agraden molt els animals. Quan era més petit, anàvem cada dissabte a l’estany d’un parc on nedaven lliurement tot de peixos vermells. Fins que van decidir fer-hi obres i van deixar l’estany sec i sense peixos.

«No pot ser, amor meu. Estan arreglant el parc, i ja no hi ha peixos.»

Cap infant es queda amb un «no» per resposta.

L’Alan em va tornar a estirar la màniga i va deixar anar, en un to decidit: «Anem a veure els peixos que no hi ha?»

Vam anar a l’estany.

L’Alan havia creat el seu món i em convidava a compartir-lo amb ell. El que em deia aquesta personeta era que no li importava la meva realitat avorrida, grisa, frustrant i plena de contratemps. Que no existeix alguna cosa? Doncs me la invento. Només necessito la meva imaginació, em ve de sèrie, com a tots els nens i nenes del món. Com a tu, que també vas ser nena.

La seva mirada deia: I tu? Saps imaginar? Saps crear una realitat? En una paraula, saps jugar?

El professor de psiquiatria de la Universitat París IV Roland Jouvent (2009) explica:

«La nostra ment es va desenvolupar a partir de dos pols: el que és real i el que és imaginari […] La ment imaginària ajuda a tolerar les frustracions de la realitat –si no es té, podem imaginar que es té–, [...] permet a l’home influir en la realitat, enriquir-la amb les seves creacions.»

La imaginació és una manera de protegir-nos de la realitat. Si el món real ens clava una coça, el món imaginari ens acull. I tu, quan vas recórrer a la imaginació per última vegada? Sense imaginació, difícilment hi ha creativitat i joc en llibertat, perquè no parlem d’escacs, de pòquer, ni de passatemps. Parlem del joc pur, lliure, sense regles predeterminades, sense guanyadors. Com quan els infants juguen a prendre cafè i el serveixen amb el ditet polze en una tassa imaginària formada per l’altra mà.

Connectem amb aquest nen o nena que vam ser, amb l’espontaneïtat perduda en les complexitats de les relacions socials. És aquest nen o nena el que ens permet un retrobament amb la nostra espontaneïtat, la nostra curiositat i la nostra intuïció. Lliure d’imaginar. Llavors no tenim edat.

I si jugar com un infant fos una manera de no envellir? Per què no juguem a treballar? «Les persones que consideren la seva activitat professional com un joc tenen més èxit que els que es tanquen en la rutina», explica la professora de psiquiatria a la Universitat de Califòrnia Leonor Terr (1999).

Jugar a escriure, jugar a anar al súper, jugar a educar, jugar a jugar… Qualsevol acció sona més lleugera si hi afegim la paraula jugar. Com explica el sociòleg Rafael Echevarría (2009) a Ontología del lenguaje, «les paraules creen una realitat», perquè «som éssers lingüístics».

Nietzsche deia que «el llenguatge representa una presó de la qual no ens podem escapar». I si fos el contrari? N’hi hauria prou amb una paraula per obrir la gàbia. El que es pot verbalitzar existeix. Les paraules creen una realitat, fins i tot una d'imaginària.

Però sempre cal tornar. Tornar a la realitat, al que és tangible, a aquesta part de la ment no imaginària que aplica el pensament convergent. Curiosament, els infants també t’ho poden ensenyar.

Un altre dia, l’Alan estava assegut a la platja, al meu costat, jugant a escriure el seu nom en una pedra plana amb una altra pedra de color taronja i que feia la funció de llapis. De sobte va llançar la pedra al mar. «És per als crancs», em va explicar. «Que bé», li vaig contestar, orgullosa de la meva aportació divergent. «Així aquest estiu els crancs et podran cridar pel nom».

Em va mirar fixament i va dir: «Els crancs no parlen».

Com diu l’investigador i pedagog Arno Stern, «el nen pot el que vol, i no desitja més que el que pot».

NOTA: El títol d’aquest article al·ludeix al concepte creatiu d’una campanya de Danone, feta per l’agència RCP als anys vuitanta del segle xx. A l’anunci de televisió, els nens donaven iogurt als pares, cullerada a cullerada.

Per saber-ne més:

Echevarría, Rafael (2009). Ontología del lenguaje. Santiago de Xile: JC Sáez Editor.

Jouvent, Roland (2009). Le cerveau magicien. París: Éditions Odile Jacob.

Terr, Leonor (1999). Beyond love and work. Why adults need to play. Nova York: Prentice Hall.