La llista és llarga i variada: princeses a qui no van deixar regnar, guerreres injuriades, escriptores amb pseudònims masculins, científiques invisibles… Els historiadors i la societat, en general, no els van donar –ni els donen encara– el lloc corresponent. Els relats que ens han arribat sobre les seves vides disten molt de la realitat. Afortunadament, mogudes per la força del moviment feminista, les indústries culturals i de l’entreteniment estan reinterpretant la seva veritable història, atorgant a aquestes dones el lloc que els va ser arrabassat.
Un dels primers intents en aquesta línia va ser el d’Ángeles Caso i el seu Álbum privado de Elisabeth de Austria-Hungría (1998). Lluny de la imatge de la «bleda Sissi de llegenda rosa», Caso ens va descobrir una «dona complexa i estranya […] guapa, intel·ligent, culta i seductora. Va ser rebel, insatisfeta, melancòlica i tossuda […] No es va doblegar mai a cap imposició. Va detestar els palaus i la cort. Va odiar les convencions i les normes. Va menysprear la frivolitat».
També amb aquest mateix esperit d’intent de fugir d’aquesta imatge de princeses bledes, per a un públic més jove i en un altre format diferent, en les últimes dècades s’han anat donant mostres de la voluntat de trencar amb aquests estereotips a través de les princeses Disney. És el cas de Mulan (1998), Rapunzel (Enredados, 2010) o Frozen (2013).
Més recentment trobem la novel·la d’Isabel Allende Inés del alma mía (2006), on reivindica el paper clau d’Inés Suárez (Plasència, 1507 - Santiago de Xile, 1580). La conqueridora i guerrera espanyola, ni molt menys tan coneguda com els seus homòlegs masculins, va formar part de l’expedició a Xile de Pedro de Valdivia i va ser la primera espanyola a trepitjar aquest territori. A més va participar en la fundació de l’actual ciutat de Santiago de Xile (llavors Santiago de Nova Extremadura) i en va liderar la defensa durant el setge maputxe de 1541. Molt al contrari dels àmpliament coneguts conqueridors extremenys (Pizarro, Hernán Cortés, Núñez de Balboa, entre altres), que disposen d’escultures, estàtues eqüestres, places i carrers amb el seu nom, la invisible conqueridora Inés Suárez té un escola a Plasència que duu el seu nom i el projecte de col·locar una escultura, que no arriba mai, en una rotonda de la seva població natal. Tot i això, Pedro de Valdivia, el seu company de conquesta, té monuments a Extremadura i a Xile.
Però el que sí ha aconseguit que Inés Suárez deixi de ser invisible és la sèrie que la tardor de 2020 va emetre La 1 de TVE en el prime time dels dimecres. La superproducció xilenoespanyola, que porta el mateix títol que la novel·la Inés del alma mía, narra com la guerrera i conqueridora, malgrat el seu notable paper en la conquesta de Xile, va ser vilipendiada perquè va ser considerada una bruixa i per la seva dubtosa moralitat a causa de la relació que mantenia amb Pedro de Valdivia.
Era molt habitual etiquetar les dones guerreres de bruixes. Ja ho van fer un segle abans amb Joana d’Arc (1412-1431). La Joana era una noia molesta, igual que la Inés, per haver superat les barreres que el seu temps imposava al gènere femení. Sobre la seva història, i sobre altres com la seva, escriuen diverses autores en una col·lecció ambiciosa que també va presentar la tardor passada l’editorial RBA: «Poderosas».
Aquesta col·lecció, que es compon de seixanta lliuraments quinzenals, ens descobreix «els veritables relats sobre “dones pròximes al poder […] injuriades al llarg del temps”». Es recuperen, així, personatges com Isabel de Castella, més coneguda com a Isabel la Catòlica i descrita com a «intolerant, freda, bruta i devota». En canvi, va ser «una estadista moderna i visionària, la seva política ambiciosa va treure Castella de l’edat mitjana».
La seva filla, Joana de Castella, o més coneguda com a Joana la Boja, va tenir encara pitjor sort. Joana I de Castella era la reina més preparada de totes les corts europees; malgrat això, la desconfiança i les traïcions del seu pare, Ferran el Catòlic, del seu estimat Felip el Bell i del seu propi fill, l’emperador Carles V, van impedir que governés. La Joana era la legítima hereva del tron de Castella i del tron d’Aragó. Va ser enclaustrada en contra de la seva voluntat, vexada i maltractada al castell de Tordesillas mentre el seu pare, el seu marit i el seu fill es repartien el regne que li corresponia a ella.
Pràcticament al mateix temps que la col·lecció «Poderosas» i amb una visió molt similar, ha sortit publicada la novel·la Juana de Castilla, de María Teresa Álvarez (octubre de 2020). Molt diferent i allunyada de la que va oferir Vicente Aranda (2016) a la seva pel·lícula Juana la Loca, on va caracteritzar la reina com una nimfòmana obsessiva i va perdre una gran oportunitat de reparar la recurrent injustícia del relat històric.
Joana de Castella també ha estat una de les grans dones que han homenatjat en clau d’humor a la nova secció, també estrenada la tardor passada, del programa d’entreteniment Polònia, de TV3: «Grans dones de la història» (setembre de 2020). La paròdia reivindicativa de la científica Marie Curie va ser la primera a obrir aquesta secció setmanal. Amb dos premis Nobel (Nobel de Física el 1903 i Nobel de Química el 1911), és molt menys coneguda que Albert Einstein (Nobel de Física el 1921), malgrat que són pràcticament coetanis.
Sobre científiques invisibles va l’últim dels exemples recopilats en aquest article. L’efecte Matilda és un prejudici en contra de reconèixer els èxits de les dones científiques, el treball de les quals sovint s’atribueix als seus col·legues masculins. Aquest fenomen va ser descrit per primera vegada per la sufragista i abolicionista Matilda Joslyn Gage a l’assaig «La dona com a inventora». El terme efecte Matilda va ser encunyat el 1993 per la historiadora de la ciència Margaret W. Rossiter. La campanya #NoMoreMatildas, de l’Associació de Dones Investigadores i Tecnòlogues, recupera el fenomen denunciant la falta de referents femenins a la ciència i els textos escolars i el seu impacte negatiu en les aspiracions professionals de les nenes. Aquest vídeo s’està fent viral als social media aquest mes de gener de l’acabat d’estrenar 2021.
Tant de bo es consolidi aquesta tendència de la indústria cultural, audiovisual i de l’entreteniment a donar visibilitat veraç a grans dones històriques i científiques. Molt especialment a les televisions públiques, per la seva missió de difondre l’art, la ciència i la cultura, i de defensar els valors constitucionals de llibertat, igualtat, pluralisme i tolerància. Tenen a les seves mans l’oportunitat de construir el relat feminista que aconsegueixi que aquestes dones ja no siguin ni bruixes, ni boges, ni Matildes, sinó poderoses i visibles.
Citació recomanada
SANZ, Sandra. Tendència a la indústria de l’entreteniment: dones històriques poderoses i visibles. COMeIN [en línia], gener 2021, no. 106. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n106.2105
