El fotoperiodisme té una clara funció de denúncia, de presa de consciència i de provocar canvis, a la vegada que ens apropa a una realitat que ens ha estat vetada o és llunyana. Els fotoreporters ens mostren una mirada que no és idíl·lica, que en moltes ocasions ens produeix un nus a la gola, llàgrimes, ràbia, impotència o tot barrejat. Una altra finestra per observar el mateix món és la que mostra la xarxa social Instagram, on la majoria dels perfils ens traslladen a una realitat paral·lela i prèviament planificada, que pot ser necessària per a la desconnexió, per mostrar la perfecció, però en cap cas l’única a tenir en compte si volem tocar de peus a terra. El fotoperiodisme és ara més necessari que mai.
El fotoperiodisme vol explicar amb imatges un determinat succés i l’impacte que causa en la gent. Un reporter gràfic té domini tècnic del mitjà, a més d’una sensibilitat visual i evidentment coneixement de l’actualitat política, social i cultural. Dos referents del fotoperiodisme a l’Estat espanyol, i que han estat guardonats amb els premis Pulitzer, són: Javier Bauluz (va rebre el Pulitzer de periodisme el 1995 amb els companys d’Associated Press pel treball fotoperiodístic a Ruanda) i Manu Brabo (va guanyar el Pulitzer el 2013 per la cobertura de la guerra de Síria). Tots dos han patit els intents d’invisibilizar dos dels grans esdeveniments del segle xxi; en el cas de Bauluz (@javierbauluz) els moviments migratoris i pel que fa a Brabo (@ManuBrabo) la COVID-19.
En situacions de conflicte o pandèmia els periodistes són considerats treballadors essencials, però malgrat això la feina s’ha vist censurada per les autoritats, que van restringir als mitjans l’accés a hospitals, dipòsits de cadàvers o residències de gent gran. Pocs mitjans de comunicació han mostrat imatges dures apropant-se als pacients, als fèretres –i això no és una novetat, ja que prèviament a la irrupció de les xarxes socials ja hi havia una creixent intolerància a l’exposició de les problemàtiques i de situacions dolentes. Què va passar als hospitals? I a les residències de gent gran? Com és la vida durant el confinament? Com és la nova realitat? Tal com afirma Brabo: «Hemos vivido una emergencia sanitaria con colapso de hospitales y no hay ni una imagen que muestre eso. Se ha usado el derecho a la intimidad de pacientes y doctores para bloquear el acceso a los fotoperiodistas».
Una de les imatges que ha traspassat fronteres és el llit de la UCI davant de la platja del Somorrostro de Barcelona, feta pel fotògraf David Ramos, que ha sortit a mitjans internacionals com The Guardian o la BBC. El protagonista és l’Isidre Correa, un pacient que va passar més de dos mesos en una habitació de la unitat de cures intensives (UCI) de l’Hospital del Mar i el personal sanitari el va treure per veure el sol, el mar i la família.
En el moment de redactar l’article just han finalitzat les festes de Nadal i Reis, i ens trobem amb l’inici d’unes noves restriccions i en una possible tercera onada, amb una mitjana de 141 morts diaris i més de 77.000 des de l’inici de la COVID-19, i els contagis superen els 12.720 de mitjana diaris, segons dades d’El País.
L’esforç dels sanitaris en primera línia, la solitud dels pacients, el dol i les conseqüències de no seguir les indicacions sanitàries són essencials per oferir un retrat complet del que estem vivint, així com el creixement de la pobresa i els desnonaments, entre molts altres efectes. Els fotoreporters coincideixen que les restriccions s’han d’aixecar perquè puguin treballar amb llibertat dins d’unes normes bàsiques de seguretat sanitària i de respecte a les víctimes (el Codi Deontològic de la professió periodística, a l’article 9, parla de respectar el dret a la privacitat: «Danyar de manera injustificada la dignitat dels individus de paraula o amb imatges, fins i tot més enllà de la seva mort, contravé l’ètica periodística»).
Per altra banda, el consum de les xarxes socials ha crescut exponencialment durant el confinament (segons l’Estudi Anual de les Xarxes Socials 2020 elaborat per IAB Spain), ja que són un espai per l’entreteniment, la desconnexió i també la informació. Evidentment no hi ha res de dolent en el fet que Instagram segueixi mostrant-nos imatges boniques, gairebé perfectes, amb filtres, selfies i postureig, però en cap cas pot ser l’única finestra per mirar el món on vivim.
Un exemple de fotoperiodisme que documenta la pandèmia a diferents parts de l’Estat espanyol és el projecte Covid Photo Diaries, que vol generar «un discurso independiente de medios e instituciones, plural, descentralizado y con alta calidad», explica Brabo. Tal com expliquen al web, la iniciativa va sorgir en un moment difícil per als fotoperiodistes freelance, ja que molts es van quedar sense encàrrecs ni suport econòmic just en el moment en què la seva tasca era més necessària. La seva reacció no va ser abaixar els braços, sinó crear un espai que s’ha consolidat com una referència per entendre el que està passant al nostre voltant a través de la imatge, amb històries i textos, uns diaris visuals per construir un mapa interactiu i tenir un registre de la història recent. El fan possible els fotoperiodistes Anna Surinyach, José Colón, Judit Prat, Isabel Permuy, Susana Girón, Olmo Calvo, Javier Fergó i el mateix Manu Brabo. El podeu seguir al web i també al compte d’Instagram (@covidphotodiaries).
El fotoperiodisme competeix amb milions de fotògrafs amateurs, per això, ara més que mai, necessitem fotògrafs que ens obrin els ulls i ens remoguin consciències.
Citació recomanada
OLLÉ, Candela. La necessària mirada del fotoperiodista. COMeIN [en línia], gener 2021, no. 106. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n106.2103
Candela OlléProfessora dels Estudis de la Informació i de la Comunicació UOC i cap de projecte de la xarxa Maredata
@CandelaOlle
