Desconstruint els 90: mirades crítiques a la dècada prodigiosa

El serial mediàtic que estan protagonitzant aquestes setmanes Kiko Rivera i Isabel Pantoja té el seu pecat original a la fi dels 80, quan, després de la mort del seu marit, Francisco Rivera, Paquirri, la cantant suposadament no va complir amb les últimes voluntats del torero –llegar la casa familiar, Cantora, a Kiko– i va ocultar objectes de valor sentimental als fills grans d’aquest –els també toreros Francisco i Cayetano Rivera– durant dècades. La seva representació mediàtica com a «vídua d’Espanya» es va anar construint a partir de reportatges i portades de revistes durant els 80 i 90, en què va anar erigint una personalitat icònica que l’afer Julián Muñoz i el seu pas per la presó amb prou feines van erosionar. 

D’altra banda, el cas Corinna Larssen també ha recuperat la relació del rei Joan Carles amb Marta Gayá: els seus gloriosos estius mallorquins ens remunten a una dècada de total impunitat, tant en les seves relacions personals com en les gestions de les finances, gràcies, en part, a una connivència mediàtica amb la gestió de la seva imatge pública, en què, «a canvi de "petites informacions" sobre el rei i la família reial, els mitjans espanyols acceptaven liquidar qualsevol història contrària a la figura de Joan Carles».

Aquestes revisions de la Transició serveixen per desconstruir l’statu quo del poder polític, econòmic i mediàtic a Espanya, que van viure una època gloriosa als anys 90 gràcies als Jocs Olímpics de Barcelona, al boom econòmic i a una representació mediàtica d’acord amb les seves aspiracions materials i identitàries.

En aquest context, s’han estrenat aquest any dues produccions audiovisuals molt diferents en les seves formes i propostes estètiques però amb molts paral·lelismes quant al seu discurs: El año del descubrimiento i Veneno.

El documental El año del descubrimiento (Luis López Carrasco, 2020) ens alerta des del principi que alguns esdeveniments, «encara que no els recordem, els hem viscut». Aquesta premissa serveix al director per enllaçar el nostre passat recent –l’any 1992, amb els Jocs Olímpics de Barcelona, l’Expo de Sevilla i la commemoració dels 500 anys del «descobriment d’Amèrica» com a mites fundacionals de l’Espanya moderna i tancament definitiu de la Transició– i l’actualitat.

Un bar de barri i els seus anònims clients serveixen per posar en escena un buit del relat oficial, les manifestacions, vagues i disturbis que es van produir a Cartagena aquest mateix any a conseqüència del tancament de les drassanes i fàbriques darrere d’una reestructuració industrial a escala europea.

El nou ordre econòmic neoliberal va ser especialment cruel als barris treballadors de Cartagena, la situació de desemparament dels quals va acabar explotant en una ira col·lectiva i l’incendi de l’Assemblea de la Regió, un esdeveniment amb prou feines recordat pels mateixos murcians.

En pantalla, López Carrasco situa els protagonistes en uns llimbs temporals –atur, precarietat, desesperança (però també companyonia, afecte i solidaritat)– que enllaça amb l’actualitat: a mesura que avança la pel·lícula, els temes, experiències, situacions i sentiments que es van explicant entre diverses generacions de cartageners, s’acaba descobrint que aquest impasse vital és el que viuen els joves a la crisi del 2008 i la gran recessió actual, cosa que suposa un bucle etern d’impotència i desassossec.

Paral·lelament però amb una proposta estètica i narrativa popular, la sèrie Veneno (Atresmedia, 2020) també es proposa cobrir un espai de representació invisibilitzat –o, en aquest cas, distorsionat– pels mitjans de comunicació. Com diu el personatge de Valeria al primer episodi, «Els mitjans de comunicació marquen la línia entre el que està socialment acceptat i el que no està acceptat. Poden transformar els prejudicis en empatia. La foscor, en llum. Fer visible l’invisible. Del que no es parla no existeix, i el que no existeix es margina».

En aquesta minisèrie de vuit episodis, els seus creadors, Javier Ambrossi i Javier Calvo, ens retornen a la infància i joventut de Cristina Ortiz, la Veneno, cosa que suposa un viatge per la història LGTBIQ+ a Espanya des dels anys 60 fins a la seva enigmàtica defunció el 2016.

Per fer-ho, la sèrie parteix de la biografia ¡Digo! Ni puta ni santa. Las memorias de la Veneno, que va escriure la periodista Valeria Vargas i narra paral·lelament la transició de les dues dones i la seva relació especular: el primer capítol juga amb les dues transicions i les línies temporals queden unides a través de la televisió, quan el nen se salta la prohibició dels seus pares de mirar Esta noche cruzamos el Mississippi i descobrir –i entendre– un món de possibilitats invisibilitzat i amagat en el seu entorn immediat però també en els mitjans de comunicació.

El programa de Pepe Navarro va descobrir la Veneno en un reportatge sobre la prostitució al parc de l’Oeste de Madrid i la seva incorporació al programa va suposar una fita de la televisió dels 90. Icona, estereotip, joguina trencada…, els Javis utilitzen la seva habilitat per recrear, actualitzar i humanitzar personatges i fenòmens mediàtics i socials desplaçats, invisibilitzats o, com en el cas de la transsexualitat, directament exclosos de les representacions mediàtiques hegemòniques.

La seva proposta estètica inclou un exercici metarepresentacional, posant en escena actrius transsexuals per encarnar la protagonista en tres etapes de la seva vida: joventut (Jedet Sánchez), adultesa (Daniela Santiago) i maduresa (Isabel Torres). Aquest aspecte de la sèrie permet el lluïment dels Javis en el seu coneixement i tractament de la cultura popular mediàtica (contemporània i històrica) i la seva habilitat per incrustar elements reals en la ficció i viceversa: la influencer i youtuber King Jedet, que va anunciar el seu procés de transició paral·lelament al seu pas per la sèrie, és l’epítom d’icona millennial del qual fa gala la sèrie, juntament amb infinits cameos de personatges populars dels social media, com ara Soy Una Pringada, Hang Wang («Gran Hermano»), La Zowi, Brays Efe, Ana Milán, la tiktoker Lala Chus, Nacho Vigalongo, Topacio Fresh i Samantha Hudson, entre molts altres.

Les dues propostes, el documental i la sèrie, s’afegeixen a altres revisions de la dècada molt interessants per entendre d’on venim però, sobretot, com hem arribat fins aquí:

- La CT o la cultura de la Transición (DeBolsillo, 2012), editat pel periodista Guillem Martínez.

- Los 90. Euforia y miedo en la modernidad democrática (Akal, 2018), del professor i diputat per Podem Eduardo Maura.

- Y ahora lo importante (Caballo de Troya, 2018), de l’actual directora de l’ICAA i especialista en cinema experimental Beatriz Navas.

- La generació Tap (Ara Llibres, 2020), del professor Josep Sala i Cullell.

- El fill del xofer (Tusquets, 2020), del periodista i escriptor Jordi Amat.

Citació recomanada

PUJOL OZONAS, Cristina. Desconstruint els 90: mirades crítiques a la dècada prodigiosa. COMeIN [en línia], desembre 2020, no. 105. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n105.2083