Narracions femenines d'afectes i abusos en l'era de la precarietat

A Cruel Optimism (2011), Laurent Berland traçava una relació entre allò que desitgem i allò que ens oprimeix, que sovint són la mateixa cosa. Les narratives populars, sovint construïdes sobre la mitologia de l’heroi, se sustenten en la creença profunda d’un progrés que, durant dècades, semblava garantit, però la ruptura sistèmica actual genera frustracions que s’experimenten i expressen de manera individual i ens mantenen inactives, incapaces de reaccionar. Aquest «optimisme cruel» seria el que ens fa estar aferrades a vides que no funcionen, a patir revessos i frustracions contínues a l’espera d’un progrés, d’un final feliç, que no arriba mai.

Les narracions de la precarietat contemporània han posat al centre dels relats aquestes contradiccions entre les vides que desitgem i projectem i la realitat d’una crisi econòmica d’arrel sistèmica, global, dependent de dinàmiques i sectors molt diversos; la seva articulació entela la visió d’alternatives clares i, molt menys, senzilles. En aquest context, la dona jove s’erigeix ​​en la representació d’una precarietat laboral disfressada d’optimisme i bellesa juvenil, reproduïda a través d’una narrativa aspiracional que fomenta l’autoexplotació i autoexposició en un context dominat per les xarxes socials.

Girls (Lena Dunham, HBO, 2012-2017) va iniciar en la ficció seriada televisiva un gir en l’exposició d’aquestes contradiccions entre la precarietat material i laboral i les fantasies individuals en un format de comèdia dramàtica curta que facilita l’embolcall irònic i distanciat d’uns relats autoreflexius. Lluny del teleshakespeare i els drames amb estètiques i posades en escena «de qualitat», el gènere i brevetat de la comèdia permeten unes narracions àgils, amb aparença de senzillesa i improvisació, que busquen fugir de la solemnitat dels grans discursos i certeses.

És en aquest terreny en què semblen encaixar bé unes narracions femenines (i feministes) plenes d’inseguretats i incerteses que bussegen en les etiquetes identitàries per fer explícites les seves impostures i utilitzen l’humor per exposar traumes íntims i experiències incòmodes o doloroses per a les quals no troben nom.

L’èxit de sèries com Insecure (Issa Rae, HBO 2016-), Fleabag (Phoebe Waller-Bridge, BBC Three, 2016-2019), o I May Destroy You (Michaela Coel, HBO, 2020), proposa mirades sobre realitats molt concretes en què s’articulen bloquejos vitals i personals amb estructures de classe, gènere, sexualitat o ètnia en un context on la pressió capitalista per la productivitat funciona com a detonant i piconadora. Soc immune a la pressió competitiva i a l’abús dels altres? És compatible el trauma amb la voràgine capitalista? Pot construir-se una consciència col·lectiva sòlida enmig de les il·lusions i propaganda del fetitxisme consumista?

A I May Destroy You, Michaela Coel interpreta l’Arabella, una twitstar amb un contracte editorial per complir que es veu bloquejada pel record borrós d’una violació amb drogues. Basada en la seva pròpia experiència, la sèrie va aprofundint en el trauma de la protagonista i en les complexes relacions (sovint també d’abús) que estableix amb els altres.

En el capítol 7, asseguda en una cadira entre dones desconegudes, l’Arabella confessa: «Abans de ser violada no havia prestat mai atenció a l’assumpte de ser una dona. Estava massa ocupada sent negra i pobra. Una petita violació sembla poca cosa quan altres noies moren lapidades pel fet de tenir un mòbil o sagnen fins a morir amb els genitals mutilats. Són aquests fets un recordatori que no he de ser tan explícita sobre les meves pròpies experiències? O el meu escàndol realment donarà suport a les experiències de totes elles?».

L’Arabella va prenent consciència que ha estat violada i que està en estat de xoc a través de les descripcions que fan les policies investigadores dels diferents graus i abusos que, sovint, no es consideren com a tals. Assegut al seu costat, el seu amic Kwame (Paapa Essiedu) es reconeix estupefacte en la mateixa situació. Com pot un home negre gai denunciar una violació enmig d’una relació amb un noi del Grindr que va començar sent consensuada? L’Arabella tampoc té les coses gaire més clares: quan les investigadores li descriuen l’stealthing -l‘acció de treure’s el condó durant una relació consensuada sense el coneixement de la seva parella- com una violació, posa nom a una situació que l‘incomodava però que, fins aleshores, no entenia. L’han violat dues vegades sense ser-ne conscient (per drogues o per ignorància).

La complexa articulació entre les identitats, contextos, situacions, representacions i expectatives entren a formar part d’una forma molt hàbil de l’estructura narrativa de la sèrie, de manera que la presa de consciència i la investigació de la violació van unides fins que la realitat de la segona bloqueja la primera: no hi ha cas, no hi ha prou proves, no es trobarà el violador. On es posen les promeses i expectatives de justícia i superació col·lectiva quan només queda la recuperació i supervivència individual?

És fàcil aturar-se als clixés perquè gran part de l’humor d’aquestes representacions recau en la voluntat de mostrar els cossos femenins en la seva mundanitat: cossos flàccids i amb cel·lulitis; roba interior funcional, allunyada de tot el fetitxisme de la llenceria; noies fent pipí o defecant; pèl corporal i depilacions domèstiques; tampons i coàguls de flux menstrual enmig d’una relació sexual; tot això en un to de comèdia que arruïna les narratives del «misteri femení» construït durant segles per la mirada masculina.

Però si hi ha res que tinguin en comú aquestes narracions és la resistència al fet que els prejudicis i expectatives identitàries, la pressió per la bellesa i la precarietat laboral esdevinguin fracassos vitals. L’Arabella -com la seva creadora- troba en l’art i l’escriptura la manera de posar ordre i expressar la seva experiència. A les possibles clausures narratives imaginades des de l’èpica (la venjança, l’empatia amb l’agressor o l’exorcisme) els succeeix l’afecte quotidià, còmplice, dels seus amics i família.

Per saber-ne més:

BERLAND, Laurent. Cruel optimism. Durham, NC i Londres: Duke University Press, 2011.

GILL, Rosalind.; SCHARFF, Christina. New femininities: postfeminism, neoliberalism, and subjectivity. Houndmills, Basingstoke, Hampshire; Nova York: Palgrave Macmillan, 2011.

Citació recomanada

PUJOL, Cristina. Narracions femenines d'afectes i abusos en l'era de la precarietat. COMeIN [en línia], octubre 2020, no. 102. ISSN: 1696-3296. https://doi.org/10.7238/c.n103.2066