Vam dedicar un article fa unes setmanes a remarcar la importància de la comunicació de proximitat per entendre la realitat que ens envolta en temps de crisi i participar en les nostres societats. En aquest aprofundim en els reptes que el periodisme de proximitat ha d’afrontar per sobreviure, com la gran dependència de la publicitat i la legislació vigent.
Eduardo Suárez, director de comunicació del Reuters Institute, publicava al Washington Post un article en què identificava les tres amenaces de la pandèmia per al periodisme en espanyol: l’amenaça econòmica causada pel descens d’ingressos, l’amenaça a la llibertat de premsa de líders autoritaris i magnats poderosos, i la dificultat dels mitjans digitals per poder sostenir-se. Aquestes amenaces són les mateixes que pengen sobre el periodisme de proximitat a Espanya?
Els mitjans de comunicació fa dècades que estan en crisi. La reconversió forçada per l’arribada de la TDT, juntament amb la crisi financera, va acabar amb molts mitjans de comunicació. Només entre el 2008 i el 2015, 375 mitjans van tancar a Espanya i més de 12.000 periodistes van perdre el seu lloc de treball per retallades: només cal donar un cop d’ull a la llista que acompanya l’Informe anual de la professió periodística de 2015 de l’Associació de la Premsa de Madrid per adonar-se que la major part pertanyien a mitjans de proximitat en tots els seus models. Però també és veritat que la crisi va comportar oportunitats, i en el mateix informe es llisten els 579 mitjans de comunicació iniciats per periodistes durant aquests mateixos anys: la major part electrònics, i, entre ells, molts mitjans hiperlocals, l’expressió més abundant del model de mitjà de proximitat a internet. Segons Metzgar, Kurpius i Rowley, “són aquells amb limitacions geogràfiques específiques, orientats a la comunitat, amb continguts originals fets per a internet i que es desenvolupen per ocupar els buits informatius en la cobertura d’un tema o regió i promoure la participació cívica”.
L'últim Digital News Report 2020 del Reuters Institute mostra que Espanya està entre els cinc primers països estudiats amb major proporció de població interessada o molt interessada en notícies locals (62%). No obstant això, la proporció de població jove entre 18 i 24 anys (34%) que valora aquesta informació és considerablement menor al púbic major de 45 (64%). Sens dubte, com estimen des del Reuters Institute, apel·lar a la població més jove és un dels reptes més apressants dels mitjans de proximitat.
A l’Estudi de la inversió publicitària a Espanya 2020, InfoAdex xifra en un 0,2% el decrement general d’inversió en mitjans el 2019 (en comparació amb el 2018). Si es mira per sectors, les xifres van ser dispars: es va produir una baixada generalitzada en premsa escrita (diaris 9,1%, revistes 14,5% i dominicals 7,8%) i en televisió (globalment 5,8%, autonòmiques 12,6%, locals 5,3%, nacionals en obert 5,9%, i només els canals de pagament incrementen un 1%), mentre que els digitals van ocupar per primera vegada el primer lloc en volum d’inversió amb un creixement del 8,8% i la ràdio va créixer un 1,1%. No obstant això, les primeres xifres després de l’estat d’alarma són preocupants.
D’acord amb les dades d’InfoAdex per al primer trimestre, la inversió ha decrescut un 10,20%, però específicament un 27,8% només al mes de març. A això li va seguir un decrement del 50,1% el mes d'abril, i un 51,3% en el de maig, respecte al mateix període de l'any anterior. Per sectors, en el primer trimestre només van incrementar les xarxes socials (4,2%) i en els mesos d'abril i maig també van ser l'àrea d’inversió més gran, encara que comparativament va patir un descens d’11% i 16,9% respectivament. Altres informes ofereixen un panorama similar: l'informe de IAB Spain i PwC de seguiment en la Inversió i Audiència en Mitjans digitals al febrer i març, i abril xifren en un 20% i un 31,8% la caiguda en inversió de publicitat digital respecte al mes anterior. La nota positiva és el fet que, al mes de maig, xifren la inversió en publicitat digital en un 20,1% més respecte a l’abril, encara que suposa el 49,5% menys del mateix període de l'any anterior. L'audiència, que al principi va incrementar en pàgines vistes en un 29% i un 64% en minuts de navegació respecte a la primera setmana de gener, s'ha estabilitzat posteriorment –un 3% més en pàgines vistes i un 28% més de minuts de navegació.
Alternatives davant la crisi
No tenim xifres de l’impacte directe en mitjans de comunicació de proximitat més enllà de les publicades sobre televisions autonòmiques que vèiem anteriorment, però, si entenem que els mitjans locals viuen en gran part de la publicitat provinent de l’activitat econòmica local, és fàcil imaginar l’impacte que deu haver tingut per als seus balanços el confinament. Una gran quantitat de mitjans locals i regionals han fet ERTO de diversos tipus: el Grup Joly, Vocento, Prensa Ibérica, Henneo… I a Balears es xifren en més de 200 els treballadors afectats. Però també cal destacar les actituds proactives d’empreses com Edicions Plaza, que ha decidit mantenir tota la seva plantilla sense ERTO durant la pandèmia, com a compromís amb la societat a la qual informa. Tota aquesta situació és realment desafortunada, perquè arriba quan l’EPA del primer trimestre de 2020 xifrava els aturats en periodisme i comunicació en 24.600, la xifra més baixa de l’última dècada.
Per pal·liar la situació, la indústria de mitjans s'ha unit a les demandes de les indústries culturals i creatives com a sector prioritari al qual la Unió Europea ha de dedicar “mesures pressupostàries ambicioses”. Específicament, la Federació Europea de Periodistes (FEP) ha instat la Comissió Europea, el Parlament i els governs a prendre mesures coordinades i ràpides en suport del personal treballador dels mitjans, sigui quina sigui la seva vinculació econòmica. A més d’afirmar l’essencialitat del sector, entre tota una bateria de mesures, insta a l’increment del finançament dels mitjans públics i el suport financer de mitjans privats, especialment els de cobertura local. Diferents governs europeus, com l’austríac, el danès, el suec i el britànic, ja han pres mesures, però també organitzacions privades han posat en marxa iniciatives d’ajuda adreçades als mitjans de proximitat. L’European Journalism Centre ha establert un fons d’ajuda d’emergència de 3 milions d’euros amb la col·laboració del Facebook Journalism Project per finançar mitjans europeus locals i regionals, petits i mitjans, que inclouen periodistes independents i freelance. Google News Initiative també ha llançat un projecte similar per a empreses locals i regionals petites i mitjanes (de 2 a 100 treballadors) anomenat Fons Global d’Ajuda per a Emergències Periodístiques. Però hi ha molts fons privats més per part de Twitter, Pulitzer Prize, Internews, National Geographic, la International Women’s Media Foundation…, sovint enfocats al periodisme local o hiperlocal. De qualsevol manera, els mitjans de proximitat hauran de revisar els seus plans de negoci i intentar trobar alternatives per a la diversificació dels seus ingressos, com poden ser els mètodes de subscripció, ara que la ciutadania sembla més procliu a comprendre la necessitat del suport directe als mitjans.
Però l’econòmica no és l’única amenaça dels mitjans de proximitat. No podem oblidar-nos que, a l’últim informe de pluralitat dels mitjans del Centre for Media Pluralism and Media Freedom, Espanya està classificada com un país de risc alt quant a concentració creuada dels mitjans de comunicació, ja que no hi ha legislació vigent que la limiti. A més, tant el Parlament Europeu com el Consell d’Europa consideren els mitjans locals i comunitaris essencials per al manteniment del pluralisme i la democràcia a les nostres comunitats. Malgrat això, pel que fa a inclusió social, aquest informe alerta, així mateix, d’un risc mitjà (pròxim al 50% que marca el començament del risc alt) en accés de comunitats locals i minoritàries als mitjans, i en el foment dels mitjans comunitaris.
Els mitjans comunitaris, el tercer sector audiovisual, són la vessant social dels mitjans de proximitat segons identifica Miquel de Moragas, que complementa la seva vessant territorial (local, autonòmica). Així i tot, i a pesar que es comptabilitzen en més de 200 els mitjans comunitaris i més de 5.000 les persones que a Espanya es dediquen a la producció de continguts (la majoria, un 29%, en ciutats menors de 100.000 habitants), aquests mitjans no són tinguts en compte. El Govern d’Espanya està sent investigat pel Comitè de Drets Humans de Nacions Unides després de la denúncia presentada el 2017 per la Ràdio Televisió Cardedeu i la Xarxa de Mitjans Comunitaris (ReMC) per no haver planificat llicències per a mitjans comunitaris tot i que la Llei general de comunicació audiovisual de 2010 hi obliga, i reconeix, al capítol I, article 4, que “totes les persones tenen el dret al fet que la comunicació audiovisual es presti a través d’una pluralitat de mitjans, tant públics, comercials com comunitaris que reflecteixin el pluralisme ideològic, polític i cultural de la societat”. De tota manera, hi ha exemples de com en plena crisi COVID-19 han nascut mitjans comunitaris per poder mantenir informada la població, com la TV La Veïnal i la Ràdio Decidim, totes dues secundades pel programa Cultura Viva de l’Institut de Cultura de Barcelona.
Web de la televisió comunitària barcelonina La Veïnal
Citació recomanada
ESTÉVEZ, Patricia. Alternatives per a mitjans de proximitat després de la pandèmia. COMeIN [en línia], juliol 2020, no. 101. ISSN: 1696-3296. https://doi.org/10.7238/c.n101.2058
Periodista i col·laboradora docent a la UOC