Els Jocs Olímpics d’estiu són un esdeveniment informatiu de primer orde i s’han convertit en un camp d’experimentació de nous mitjans i avanços tecnològics. En els 20 anys que van des dels Jocs de Barcelona de 1992 fins als que se celebraran a Londres en juliol de 2012, els principals canvis han vingut de la mà de la distribució digital del missatge.
La tradicional narració d’aquest esdeveniment esportiu en què conviu el missatge global propi d’una competició mundial i el caràcter més local o nacional, on es destaquen els èxits i resultats aconseguits en cada país, es troba en sintonia amb particularitats pròpies de la societat de la informació marcada per les possibilitats d’aquesta dualitat en el missatge. Un context paradoxal en què l’obertura de la comunicació pública que permet la Xarxa contrasta amb la protecció dels drets de difusió adquirits per companyies de comunicació.
Des del punt de vista informatiu, la cobertura dels Jocs Olímpics s’ajusta als principis i dinàmiques pròpies de la producció periodística: elevat nombre de persones i països implicats, programació temporal delimitada, l’expectació i impredictibilitat dels resultats, el caràcter lúdic del joc i les implicacions en diversos àmbits que van més enllà de l’esport… Sergio Ricardo Quiroga (2000), a “Desafíos de un campo potencial: comunicación y deporte”, reconeix la sinergia existent entre esport i mitjans de comunicació, que en el cas dels Jocs Olímpics implica que ja el 1896 aquests van ser seguits des de diaris i revistes. El propi Comitè Olímpic Internacional (COI) reconeix la importància de la cobertura informativa dels Jocs des del moment que en l’Olympic Charter, en el capítol 5, norma 48, es compromet a garantir-la a través de diferents mitjans. En coincidència amb aquest principi el COI fixa quotes i mecanismes d’acreditació de redactors i fotògrafs de premsa i estableix les bases per a la regulació dels mitjans en els Jocs.
Des de Sydney 2000, on a més s’incorpora l’acreditació de periodistes de nous mitjans o sites d’Internet, el nombre de periodistes i fotògrafs de premsa s’ha mantingut estable i es xifra en 5.600. No obstant això, el nombre de mitjans s’ha anat incrementant al llarg de la història. Les pròpies necessitats periodístiques dels professionals desplaçats requereixen que es garanteixi la cobertura informativa gràcies a una bona xarxa de telecomunicacions i com a exemple i símbol de la inversió i desenvolupament en aquest àmbit roman la torre de Calatrava a la ciutat de Barcelona.
La realització d’uns Jocs Olímpics suposa una projecció internacional del país i de la ciutat que els acull. Això afavoreix la inversió i el desplegament d’avanços tecnològics com a imatge de la potencialitat de tota una nació. Una de les fites que exemplifiquen aquesta mostra de modernitat la representen els Jocs Olímpics de Berlín de 1936, on la televisió fa la seva primera incursió tot i que l’audiència potencial era en termes numèrics pràcticament insignificant. Des de llavors la popularitat adquirida per la televisió l’ha convertit en peça clau en la retransmissió dels Jocs i en els últims anys les novetats en aquesta línia han vingut per la cobertura en alta definició mentre que a London’12 es preveu que s’emetin algunes de les imatges amb tecnologia 3D.
En 1992 Espanya dóna mostres del que José Álvarez Marcos (2003) considera “la primera experiencia real de ciberprensa desarrollada en Europa”, si bé aquesta no es trobava a les instal·lacions olímpiques sinó en el recinte firal de l’Expo, a Sevilla. Vint anys després, la Societat de la Informació i de manera específica la comunicació digital a Internet estan àmpliament esteses. Segons assenyala Moragas a “Internet y el movimiento olímpico”, ja a Atlanta’96 el comitè organitzador va presentar la primera pàgina web oficial i des de llavors la presència de comitès nacionals, fans, clubs, mitjans de comunicació i canals especialitzats en la temàtica no ha deixat d’augmentar. En aquesta evolució destaquen, no obstant, les limitacions imposades pel règim xinés, amfitrió dels Jocs Olímpics celebrats el 2008, moment en què la pròpia Amnistia Internacional amb el títol “¿Libertad total para los medios de comunicación?” reflexionava sobre els impediments que, en el país asiàtic, es trobaven els periodistes per cobrir determinats temes i sobre el control a Internet.
En l’edició de Londres’12, el COI anuncia que es marcarà una nova fita en la distribució dels Jocs en termes de cobertura digital, en especial per les possibilitats de consum a través de plataformes mòbils i per l’ús de les xarxes socials. L’acord a què han arribat la NBC i Youtube per a la retransmissió en directe de l’esdeveniment, tal com publicava Larazon.es, i el seguiment que ja tenen els perfils de London 2012 a Facebook i Twitter es correspondrien amb aquesta voluntat oficial. Si es té present que en aquesta cobertura informativa, juntament amb la pròpia identificació nacional, apareix la figura de l’aficionat que, com indica Gerardo Orellana (2008) en “Identificación i aficionamiento deportivo” es defineix com aquell que sent “una inclinación hacia alguna manifestación deportiva”, sembla tant més factible la creació de comunitats formades per aquells que comparteixin aquest mateix afecte.
No obstant això, encara que l’objectiu sembla apuntar que aquests seran els Jocs de les xarxes socials, els Comités Olímpics Nacionals estan marcant algunes normatives i, segons publica Elperiodico.com, des d’Itàlia s’ha limitat l’ús de Twitter i prohibit l’ús de Facebook als seus atletes desplaçats. Així mateix, malgrat el context d’obertura, el Moviment Olímpic ja des de les News Access Rules indica que es protegiran els drets de retransmissió dels radiodifusors que els hagin adquirit. No en va la seva gestió suposa una font d’ingressos molt important per al finançament dels Jocs Olímpics, equiparable a la que ofereixen patrocinadors o espònsors de l’esdeveniment. Les contradiccions del model de negoci, aplicat de manera específica a la cobertura informativa, es fan evidents en un context en què es garanteixen models de retransmissió a mans de grans companyies i, alhora, es volen aprofitar les possibilitats de popularització i aproximació a un públic més jove present a les xarxes socials.
Citació recomanada
MARTÍNEZ MARTÍNEZ, Silvia. 20 anys d'història: canvis en la cobertura informativa dels Jocs Olímpics. COMeIN [en línia], abril 2012, núm. 10. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n10.1226
