Sistemes d'informació globals 'de ciència ficció'

Arthur C. Clarke és conegut sobretot com a autor de la novel·la 2001: A Space Odissey. Se li atribueix la màxima “Qualsevol tecnologia suficientment avançada és indistingible de la màgia”. Va predicar amb fets. Ell mateix va participar en algunes facetes del desenvolupament del sistema de defensa aèria britànica utilitzat durant la Segona Guerra Mundial, basat en els primers prototipus de radar. I va ser el primer a proposar la utilització de satèl·lits d’òrbita geoestacionària per a telecomunicacions. Ambdues tecnologies són avui d’ús rutinari, però en el seu moment la seva introducció resultà disruptiva. I van ser concebudes portant la imaginació al límit, en les fronteres del coneixement.

Una de les fronteres científiques a dia d’avui, que segurament apassionarien Clarke, és la recerca sobre l’estructura i la dinàmica dels nostres sistemes sociotècnics. El seu elevat grau d’interconnexió, en xarxes d’abast global, ofereix grans avenços reals i potencials. Però també estem exposats als riscos d’una mala gestió d’aquests sistemes, els quals no poden ser copsats mitjançant el mer sentit comú o amb els coneixements de la ciència clàssica. La interconnexió de múltiples components en una xarxa de grans dimensions és quelcom més que la simple suma d’aquests elements individualment considerats. És a dir, el sistema global té propietats qualitativament diferents que les seves components individuals. Així, per exemple, una petita pertorbació hi pot esdevenir una tempesta d’efectes aparentment desproporcionats, fins i tot poden ser vulnerables a dinàmiques autodestructives difícils de preveure. Aquests tipus de sistemes s’anomenen sistemes complexos. El trànsit d’una gran ciutat o els mercats financers globals en són exemples. Podríem esbrinar-ne el funcionament, com a base per a la construcció d’un món més humà i més sostenible?

A gran trets, aquest és el repte que es planteja el megaprojecte FuturICT, amb la participació de desenes d’institucions acadèmiques,  científiques i empresarials de tot el món, la majoria d’elles europees (inclosa la Universitat Oberta de Catalunya). En la proposta inicial del projecte s’albira una plataforma amb tres components principals.

El primer és el Sistema Nerviós Planetari, considerant com a tal una xarxa global de sensors, entesos com a fonts de dades dels sistemes socioeconòmics, ambientals i tecnològics d’arreu del món. Sobre aquesta ingent quantitat i diversitat de dades podrien aplicar-se per a la seva anàlisi tècniques avançades de mineria de dades. A diferència de l’actual mineria de dades, que permet només un anàlisi retrospectiu, aquest permetria l’anàlisi en temps real de les dades conforme vagin arribant. Entre altres beneficis, facilitaria disposar d’indicadors més rics i acurats sobre la realitat socioeconòmica i ambiental. D’altra banda, el sistema garantiria la protecció de dades individuals i incentivaria les aportacions voluntàries de dades. Constituiria un poderós instrument per a la presa de consciència individual i col·lectiva sobre les accions i decisions humanes i sobre la repercussió d’aquestes en l’estat del món.

El segon és el Simulador Planetari, que permetria l’exploració d’escenaris de futur a partir de dades precedents de multituds de fonts i de models de simulació. Seria una mena de gran biblioteca de dades i de models per a fer projeccions, amb un funcionament obert i descentralitzat.

El tercer és la Plataforma de Participació Global, que facilitaria a persones, empreses i organitzacions compartir dades i simulacions, com a base per a debatre les implicacions potencials dels projectes i les decisions col·lectives. Utilitzaria eines avançades per a la distribució de dades, per a la visualització i per a la conducció de debats. Fomentaria una presa de decisions més informada i una governabilitat global més democràtica i participativa.

L’assoliment d’un projecte com aquest implica la combinació de coneixements procedents d’àmbits com les ciències experimentals i l’enginyeria, amb altres provinents de les ciències socials, en un esforç conjunt d’unes dimensions mai vistes fins a l’actualitat. Un exemple de primers passos de treball en aquesta línia, és la visualització de la interacció a les xarxes socials esdevinguda als inicis del moviment del 15-M.

Però FuturICT no és l’únic projecte de Big Science amb connotacions de ciència ficció. De fet, aquesta és només una de les sis grans iniciatives científiques futuristes de la Unió Europea a 10 anys vista (Future and Emerging Technologies Flagship Initiatives).

Citació recomanada

COBARSÍ-MORALES, Josep. Sistemes d'informació globals 'de ciència ficció'. COMeIN [en línia], abril 2012, núm. 10. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n10.1227