Per què les TRIC i no les TIC

Un conjunt de paradoxes i també mites impedeixen una anàlisi assossegada per emprendre un nou enfocament, i noves estratègies que impliquin les institucions socials, mediàtiques, i per descomptat els seus protagonistes, els menors. En l'últim congrés realitzat a Segòvia sobre Educació Mediàtica i Competència Digital, es van obrir línies i espais de recerca i dinamització entre els diferents agents socials (famílies, menors, mestres, periodistes, animadors socioculturals), que evidenciaven aquesta bretxa entre les encara anomenades TIC i l'educació en competències mediàtiques.

Nombrosos estudis i investigacions verifiquen que els menors disposen de certes destreses tecnològiques associades a les xarxes socials, el programari i els videojocs, que no han après a l'aula, sinó en el seu oci digital, amb els amics i companys. Són aquests espais de conversa, joc, recreació, interacció i construcció; rialles i xafarderies, paròdies i flirtejos, els que generen un conjunt d'oportunitats per assolir les denominades habilitats per a la vida: capacitat per sentir i emocionar-se, socialitzar i conèixer, tal i com demostren diferents investigacions en aquest àmbit.

Per tant, aquest entorn de pràctiques culturals i digitals que experimenten els menors en els entorns tecnològics, podem descriure'l com TRIC (tecnologies + relació + informació + comunicació), que conté un altre concepte i un altre enfocament de l'educació per als mitjans i de la comunicació per a l'educació.

Altres autors defensen que el compartir a través de les xarxes socials en línia genera espais segurs i llaços de confiança que faciliten l'intercanvi. Les xarxes socials (online i offline), en general, aporten espais segurs on compartir les nostres experiències i que sovint generen empatia o intel·ligència interpersonal, tal i com es posa de manifest en els estudis de Gardner (1995) i la seva teoria de les intel·ligències múltiples.

Els nens i joves activen la seva capacitat d’empoderament a través del seu contacte amb les xarxes socials i els videojocs, assumint decisions, organitzant el seu treball o concretant objectius... En la mesura que els joves adquireixen aquestes destreses tecnològiques creen espais d'afinitat, on s'apropien dels seus propis coneixements que fan partícips a la comunitat d'usuaris i s'exhibeixen als espais públics.

Les mediacions han arribat als espais virtuals. Les pròpies xarxes s'han convertit en un mapa nodal integrador de diferents tipus de mediació, que se sumen als escenaris presencials, representats pels contextos de pertinença (família, escola i grup d'iguals) i als de referència, on se situen els propis mitjans de comunicació.

En aquest complex entramat de intermediacions, conflueixen un gran nombre d'oportunitats i amenaces, de manera exògena, i s'adverteixen determinades fortaleses i debilitats, en relació amb la vessant endògena. Aquests factors es deriven de les relacions positives o negatives de què es nodreix la xarxa de xarxes. Relacions per a les quals la competència audiovisual és un determinant nuclear per tal de no sentir-se amenaçat pels inconvenients de la contaminació informativa i, al mateix temps, per saber fer servir aquests entorns en pro de la cultura participativa i de l'aprenentatge cooperatiu que avala la potencialitat d’Internet.

El concepte de TRIC supera el mer determinisme tecnològic, el terme relació imbrica tot el potencial de la multialfabetizació que es produeix en les interaccions en el pla creatiu i en la dimensió receptiva de cadascun dels coautors o mediadors.

Citació recomanada

GABELAS, José Antonio; MARTA LAZO, Carmen; ARANDA, Dani. Per què les TRIC i no les TIC. COMeIN [en línia], març 2012, núm. 9. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n9.1221