La cosa sol anar així: al voltant de determinats fenòmens televisius, sovint adreçats a un públic definit, preferentment però no de forma exclusiva infantil o juvenil, sorgeixen proclames sobre la lamentable qualitat dels productes televisius actuals, dels dubtosos valors que transmeten, de la seva escassa rellevància com a producte cultural.... I no és estrany que s’acompanyin de consideracions sobre millors temps on la creativitat, l’originalitat i els valors ètics marcaven la diferència, on les funcions de la televisió –formar, informar i entretenir– eren considerades com a eixos de referència irrenunciables. En temps d’abjecta teleporqueria no hi ha dubte que la televisió d’ara no és com la d’abans. Al meu entendre, aquest és un bon lloc per començar a tractar alguns tòpics. En aquesta ocasió, relacionats d’una banda amb la qualitat televisiva i de l’altra, amb alguna cosa encara més etèrea, la nostàlgia.
El primer que em fascina de polèmiques al voltant de programes de cadenes generalistes com Telecinco (Sálvame i satèl·lits, La noria i altres atraccions, Gran Hermano i centres de confinament afins, etc.) , o també de canals temàtics com Disney Channel és com la televisió segueix mantenint una notable capacitat de provocació i impacte social, que li atorga encara la categoria d’instrument sota sospita dècades després de la seva entronització com a element central a les nostres vides. A això no n’és aliè un dels trets distinctius de la televisió, la seva condició natural d’espectacle en directe, el que John Ellis (2002) denomina la qualitat de la co-presència. Ens agradi o no, ens interessi o no el que veiem, molts dels programes televisius més ampliament denostats ofereixen moments inesperats tant per als espectadors com pels productors, on allò planificat i allò espontani resulten especialment difícils de separar (només cal atendre a les constants passejades de Jorge Javier Vázquez pels passadissos de Telecinco a la cerca i captura de moments televisius i el comportament erràtic dels seus personatges de vodevil). Així, tots sabem perfectament que Gran Hermano no és la vida en directe (si fos així seria avorridíssim); és la seva condició de simulacre acceptat i el ni que sigui relatiu grau d’impredictibilitat el que estimula l’interés dels espectadors.
Encara a la segona dècada del segle XXI, sembla que seguim esperant de la televisió unes certes característiques raonables, unes funcions que no precisen altres formes culturals a les quals s’atorga una legitimació, quedant alliberades de proclames a la (auto)regulació o al (auto)control. Particular perplexitat em suscita la funció d’entretenir, que sol donar-se per autoevident tot i ser un terme de difícil i esquiva definició. Entretenir se sol assumir com a sinònim de passar el temps, de distracció, d’escapisme i aquesta suposada funció social ens permet tolerar productes d’escàs valor intel·lectual sovint adreçats a col·lectius específics culturalment menystinguts: nens, joves, gent gran (particularment dones)... En definitiva, grans consumidors televisius però rarament considerats a l’hora de negociar què entenem per qualitat. Qualitat i entreteniment solen expressar-se com a termes contradictoris i fins i tot l’expressió entreteniment de qualitat té inevitablement una connotació normativa (no tot l’entreteniment és de qualitat, només faltaria!). El problema és que la qualitat també és un concepte relliscós i es sol emprar seguint criteris elitistes. Com senyala Nico Carpentier (2011), la qualitat es pot definir de moltes maneres, tant en termes estètics (el millor que s’ha fet), tècnics (segons els seus valors de producció), professionals (destacant els autors i els equips implicats) o socials (projecció de valors desitjables); abans d’abraçar-los com a valors únics i absoluts, però, cal tenir en compte que bona part daquests criteris es van forjar al segle XIX, temps de debats sobre alta i baixa cultura o sobre el rol privilegiat d’artistes i experts en relació a les masses. Debats que en l’era de la hibridació mediàtica semblarien superats però que encara revifen de tant en tant tot i que disfressats sota denominacions més políticament correctes.
I l’altra qüestió és la nostàlgia. Segons el pedagog i psicoanalista Donald Winnicott (1971), en la nostra trajectòria vital, sobretot a la infantesa, entrem en contacte amb textos que configuren de forma decisiva el nostre imaginari personal i que, tot i que sigui de manera transformada, ens acompanyen en la nostra vida adulta. Cada generació comparteix determinats textos clau i els tresoreja. Si hem tingut l’oportunitat de retornar a algun d’aquells antics tresors, és possible que l’experiència tingui quelcom de desconcertant: en part frustrant i en part reconciliadora; sabrem identificar possiblement aquells elements que en el seu moment ens van fascinar i alhora serem capaços de veure-hi les costures, de topar-nos amb les limitacions; i tot i així, potser podrem descobrir sorpresos detalls que havíem passat per alt. Perquè nosaltres tampoc som com abans.
El profund respecte cap a aquest espai personal i alhora col•lectiu frena el meu impuls de portar a terme un exercici de desmitificació, que assenyalaria ombres de sexisme, classisme, tòpics racials o geogràfics, homofòbia, rancis valors immobilistes o fins i tot somnis totalitaris planant sobre innocents i entranyables joies televisives i populars de la meva generació... Revisitar críticament el passat és altament saludable, però menysprear el seu valor seria una acció quasi tan absurda com fer-ho en el present. La televisió segueix sent una clau de primera mà per a establir vincles no només amb el que ens és proper sinó amb el que ens és aparentment llunyà; aprofitem per a observar, per a mirar d’entendre amb ulls crítics, per a posar en valor sense prejudicis fins i tot allò que no ens agrada. Gaudim de l’avantatge que la televisió d’ara no sigui com la d’abans.
Per saber-ne més
Carpentier, N. (2011). Media and participation: a site of ideological-democratic struggle. Bristol: Intellect Books.
Ellis, J. (2002). Seeing things: television in the age of uncertainty. London: I.B. Tauris Publishers.
Winnicott, D. W. (1971). Playing and reality. London: Penguin.
Citació recomanada
ROIG, Antoni. 'Trending' tòpics: la televisió d'ara no és com la d'abans! COMeIN [en línia], gener 2012, núm. 7. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n7.1205
