Passem revista a alguns termes que apareixen sovint quan parlem de la nostra societat en xarxa: innovacions tecnològiques, pràctiques comunicatives basades en la col·laboració, interactivitat, copyleft, remix, mashup... Henry Jenkins, professor i periodista nord-americà, i un dels pioners en l'estudi de la cultura de la xarxa, ens convida a reflexionar sobre els canvis en la producció i el consum cultural que ha comportat la irrupció d'Internet en la nostra vida quotidiana, a partir de la noció de cultura participativa.
L'expressió apunta directament a un dels trets fonamentals del nostre ecosistema comunicatiu: una cultura que converteix usuaris en constructors de missatges i a espectadors en potencials protagonistes de la producció i l’intercanvi de continguts. I és que la convergència tecnològica, amb les seves múltiples i seductores combinacions de formats, llenguatges i estètiques, sembla haver-nos conduït des d'un món d'audiències receptores (encara que no necessàriament passives) a la panacea de les audiències productores (encara que no necessàriament creatives o crítiques).
Entre els molts territoris en els que la cultura participativa ha suposat un catalitzador de canvis paradigmàtics, el camp de la producció artística és un dels que més debat ha generat. Cultura lliure, creació col·lectiva, netart o ciberactivisme, són només alguns dels conceptes que es fan sentir en el món de l'art i de l'estètica digital, on Internet s'ha transformat en un suport privilegiat per a la producció artística contemporània.
Treballar de manera col·laborativa i a distància és una de les moltes possibilitats creatives que ens aporta la web 2.0. És en aquest context que emergeix l'art col·laboratiu, un moviment que reprèn el sentit crític de les avantguardes i promou la participació de l’espectador, la coautoria i la lliure circulació de treballs artístics. Podríem dir que Internet torna a posar d’actualitat el que Walter Benjamin ja alertava en els anys 30 del segle passat: amb la reproductibilitat tècnica l'obra d'art es torna manipulable. Apropiació i remescla es converteixen en pràctiques essencials de la cultura digital, on les interaccions socials possibilitades per la web 2.0 donen potencia a la creació d'obres que es realitzen a moltes mans i amb sensibilitats diferents.
Un bon exemple d'aquesta tendència és el projecte Inside Out, de l'artista francès JR. La proposta és de tot menys modesta: involucrar al món sencer en l'acció de posar el món al revés. (Si vols participar-hi, visita’n la web. Encara hi ets a temps!).
Molt més modest, però amb un toc entre divertit i irreverent, el projecte d’uns joves artistes californians Take a Photo és una altra proposta que s’adhereix al mateix corrent. La consigna és senzilla: agafa la càmera, fes una foto, mostra el teu punt de vista.
I, com no, el món de la publicitat, sempre atent a les últimes tendències, aporta també el seu gra de sorra. Amb The Beauty of a Second, Montblanc ha sabut apropiar-se molt bé d'aquesta mateixa idea. El celebrat director de cinema Wim Wenders lidera el projecte, que convida a tots els cineastes aficionats a enviar vídeos d'un segon de durada que captin moments de la vida quotidiana. Breus però intensos.
Aquests son, entre molts d’altres, treballs que defensen una manera diferent d’entendre les relacions entre societat i producció estètica, posant en entredit alguns dels conceptes fonamentals de la tradició artística moderna. Per exemple, la idea d'obra original, acabada i tancada, entesa com a objecte excepcional, exhibida i contemplada en espais silenciosos per un espectador passiu. Al seu lloc, l'art col·laboratiu suggereix obrir espais creatius, generar formats, mètodes i dispositius que poden ser utilitzats per un espectador-creador. L'obra ja no és obra en majúscules, sinó que es desplega en converses o intercanvis, improvisacions, traduccions o composicions col·lectives que funcionen més com a assemblees disperses que com a col·leccions d'objectes o missatges.
Però sempre és bo recordar que tota oportunitat genera també limitacions. Posar en relació creació estètica i Internet implica no oblidar els vicis i virtuts d'un art més efímer, difús i fragmentat. A la xarxa, on circula tot tipus de continguts generats per una multitud d'usuaris dispersos pel món, produir imatges, textos o música és una forma de comunicació i expressió destinada gairebé sempre al consum immediat, tan efímera com la tecnologia i els formats que li donen suport. Les preguntes que ens podem fer són moltes. Quins criteris de valoració són aplicables en aquest nou context creatiu? Quin significat adquireix l'apreciació estètica enmig del creixent flux d’informació que arriba a un públic cada vegada més acostumat a la digestió ràpida de tot allò que consumeix? Qui determina el que és bo? Com es reconfigura la relació entre art i mercat?
És possible que Internet hagi elevat les possibilitats de l’obra oberta, a un nivell insospitat per a aquells que van encunyar el terme als anys 60 del segle passat. Però com molt bé ens recorda l'escriptora i filòsofa Margarita Schultz, la connexió entre art i Internet no garanteix res a favor o en contra de la qualitat artística. Ens queda el seu advertiment: “la màquina no fa l'art, tampoc ho impedeix. El mateix succeeix amb els pinzells, l'oli, la tela...”
Temes sobre els quals val la pena seguir pensant.
Citació recomanada
CREUS, Amalia. El món al revés i altres possibilitats creatives de la societat digital. COMeIN [en línia], gener 2012, núm. 7. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n7.1204
