Què estàs mirant?

Internet ha esdevingut, també, un amplificador de les nostres converses sobre televisió. Tant en els grans esdeveniments televisius com cada vegada que s'emet un episodi d'una sèrie especialment seguida, Facebook i Twitter es converteixen en pantalles paral·leles en les quals l'experiència dels públics s'amplia més enllà del visionat.

La televisió és, per definició, social. Els que encara recordem com era el consum televisiu al nostre país fa poc més de dues dècades, tenim gravat en la memòria com les converses informals en el treball, a l'escola o en la perruquería orbitaven de forma unànime (coses del monopoli imperant) al voltant de la programació televisiva del dia anterior. Per molt que les coses hagin canviat en termes d'oferta, les nostres formes de consum cultural segueixen sent molt semblants, per no dir idèntiques. Comentar la programació de la televisió amb els interlocutors adequats constitueix encara avui dia un gaudi segur, un plaer que ens ajuda a construir la nostra vida quotidiana i que ens situa al món.

Potser per això, la idea de Televisió Social, que vindria a englobar tots aquells esforços tecnològics i conceptuals per integrar la comunicació interpersonal i la interacció social en el transcurs del consum televisiu, ens sembla a alguns una redundància. No obstant això, observem una persistència per part de plataformes, operadors i fabricants a buscar la pedra filosofal de la Televisió Social, mitjançant la investigació i el desenvolupament de sistemes que, per exemple, integren comunicació de veu, xats textuals o plataformes de classificació i recomanació de forma síncrona a l'emissió de programes. Aquests esforços estan clarament orientats a aconseguir el somni etern dels productors de televisió: congregar-nos a tots enfront d'un mateix programa.

Mentre els artefactes que prometen aquesta televisió social van arribant, no és ociós observar que la conversa pública sobre televisió està tan present com sempre. Segueix vigent, per descomptat, en les cafeteries, centres de treball, instituts i universitats en interaccions cara a cara, però també, i fonamentalment, en plataformes desenvolupades a Internet que, sense vinculació directa amb un programador concret, tenen la seva raó de ser en l'explotació de la pulsió per socialitzar les nostres experiències com a espectadors.

No és necessari ser un expert per saber que bona part de les actualitzacions d'estat de Facebook i Twitter fan referència al que els usuaris estan veient a la televisió. De fet, podria dir-se que la conversa síncrona entre la televisió i els seus espectadors té a Twitter una plataforma privilegiada. No obstant això, sembla que la interacció de qualitat entre la televisió i els seus públics està orientant-se cap a l'asincronicitat. Aplicacions com Living Social o Flixter s'han integrat de forma natural amb Facebook, fent que compartir comentaris i recomanacions sobre el que consumim (incloent la televisió) s'hagi convertit en un més dels molts atractius del seu ús. D'altra banda, un equip d'emprenedors espanyols ha desenvolupat Partigi, una eina que els seus propis creadors defineixen com “un quadern de notes online per apuntar quines pel·lícules has vist i quines vols veure (...) que t'ajuda a descobrir coses xules per veure”. L'ús principal de Partigi sembla ser compartir experiències sobre consum cinematogràfic, però el consum de televisió ocupa, com no pot ser d'una altra manera, un lloc destacat entre les aportacions dels seus usuaris. Des de San Francisco opera Miso, una startup que promet fer que mirar la televisió sigui més divertit. Miso converteix l'experiència de compartir el que estàs mirant a la televisió en un joc, mitjançant un sistema de recompenses que apel·la a l'afany col·leccionista que, en major o menor mesura, tots tenim. De la mateixa manera en què plataformes de geolocalització com Foursquare converteixen el deambular geogràfic en una experiència lúdica, Miso obsequia als seus usuaris amb badges, insígnies que certifiquen la seva progressió com a espectadors televisius.

Mentre les cadenes i operadors segueixen desenvolupant plataformes de televisió social que, amb tota probabilitat, seran tancades i estaran sotmeses als dictats d'impenetrables acords entre productors de continguts i fabricants de maquinari, seguiran emergint iniciatives, sovint descentralitzades i poc jerarquitzades, que faran del plaer que ens provoca conversar sobre la tele un motor d'interacció social i, per tant, un model de negoci.