Tradicionalment, el món dels museus i del patrimoni s'ha relacionat gairebé exclusivament amb el món de la difusió. Però, per tal que la difusió del patrimoni sigui efectiva, cal entendre-la acompanyada de la recerca, un aspecte primordial que fins ara no s'ha tingut en compte. D'altra banda, també cal que els museus i les institucions patrimonials s'adaptin a la nova societat del coneixement i es transformin aprofitant les possibilitats de les noves tecnologies i, especialment, de la Xarxa. L'aplicació d'aquestes noves tecnologies crea un nou concepte de patrimoni, el patrimoni digital, i obre les portes a la creació de veritables museus virtuals, que encara no existeixen
al nostre país. En el camp de la recerca, la Universitat Oberta de Catalunya ha dut a terme el projecte Òliba que pretén avaluar l'efectivitat de les tecnologies de la informació i la comunicació en la difusió i documentació del patrimoni, mitjançant un seguit d'exposicions culturals a la Xarxa creades de manera paral·lela a les corresponents exposicions presencials, que han permès fer un treball interdisciplinari amb diferents institucions.
|
|
 |
| 1.
| Introducció |
Bona tarda a tothom. Dono les gràcies a la UOC i l'Institut de Cultura de Barcelona per donar-nos l'oportunitat d'estar avui amb vosaltres. He d'avisar que no sóc professional de museus i patrimoni, específicament. És a dir, no sóc membre de cap museu, ni de cap institució patrimonial, però pertanyo a una universitat i porto una àrea que tracta el tema específic de la docència i la recerca en patrimoni i tecnologies. Ja sabeu que la Universitat Oberta de Catalunya té aquesta especificitat.
Quan em van convidar a participar en aquests debats culturals, em va semblar que les tres preguntes de les quals partia el debat d'aquesta jornada d'avui –art, patrimoni i canals de difusió– eren molt interessants. Eren unes preguntes necessàries, que alhora parlaven de les mancances que molts especialistes considerem que hi ha en la forma d'arribar al públic i d'entendre què és el món de l'art i del patrimoni.
La primera pregunta era de quina manera es pot aconseguir el màxim aprofitament de les tecnologies digitals per a difondre el patrimoni cultural.
La primera qüestió serà el fil conductor de la meva exposició. El públic en general i jo mateixa al principi, quan vaig començar a treballar en el món del patrimoni, entenem el món dels museus i del patrimoni com un món de difusió. Per què neguem com a punt de partida la possibilitat real i necessària de la recerca per a poder difondre el patrimoni?
|
|
"El públic en general entenem el món dels museus i del patrimoni com un món de difusió. Per què neguem com a punt de partida la possibilitat real i necessària de la recerca per a poder difondre el patrimoni?"
|
|
La segona pregunta era quines transformacions experimenten els centres d'art, els museus i els teatres per a respondre a la nova societat del coneixement, especialment en la vessant digital. Aquesta pregunta és fonamental per dues qüestions. Primera, perquè aquestes transformacions son necessàries. Segona, perquè en el nostre món més proper, a Catalunya i a la resta d'Espanya, aquestes transformacions encara no són del tot completes ni tan necessàries com haurien de ser.
La tercera, com es conserva l'edició i la producció digital com a patrimoni cultural. Aquest és l'altre aspecte de la meva exposició. Quan introduïm les tecnologies de la informació i de la comunicació com una forma bàsica de comunicació i de recerca en el món de l'art i del patrimoni, creem un nou concepte de patrimoni. Els especialistes, museòlegs i tota la gent que ens dediquem en aquest àmbit hem de començar a pensar en l'aparició d'un altre objecte de patrimoni, que és el patrimoni digital.
|
| 2.
| La difusió en els museus i les institucions patrimonials |
Començaré per la primera pregunta que em feien: difusió. Què pensem que es pot fer o s'hauria de fer en difusió? En primer lloc, ja s'utilitzen les tecnologies de la comunicació i de la informació, especialment en el món del patrimoni i dels museus, a escala informativa. De fet, la Xarxa ens serveix per a presentar la imatge del museu i de la institució patrimonial. Per tant, el públic, mitjançant la Xarxa, pot accedir a una pàgina web d'un museu, en la qual l'informen de l'estructura del museu, dels àmbits temàtics que conté, dels horaris de visita, etc. Evidentment, amb millor o pitjor resolució.
Hi ha un segon nivell, que a hores d'ara està molt treballat a escala internacional i que és molt necessari tenir en compte, que és la documentació i la digitalització. Parlem de textos, d'imatges, de bases de dades documentals i interrelacionades. Insisteixo en el tema d'interrelacionades, perquè influeix en un altre aspecte, en el canvi de mentalitat en la forma de treballar, com a conseqüència d'aquest accés a les tecnologies de la informació i la comunicació en el món del patrimoni i els museus.
Què més es pot fer, en tercer lloc? Una xarxa virtual de museus i institucions patrimonials. Com deia abans, treballar en xarxa implica un canvi de mentalitat: la possibilitat real i absoluta de treballar en equip i l'accés ràpid a la documentació.
En quart lloc, la difusió, mitjançant les tecnologies de la informació i de la comunicació, ha de permetre l'accés virtual al patrimoni a diferents nivells, i això és molt important. Accés als professionals del patrimoni, evidentment, als especialistes, als recercadors –una reivindicació fonamental en el món del patrimoni i dels museus– i al públic en general. Afegiria una qüestió important. Quan parlem d'accés virtual al patrimoni i de patrimoni digital, ens referim tant en línia com fora de línia.
|
|
"La difusió, mitjançant les tecnologies de la informació i de la comunicació, ha de permetre l'accés virtual al patrimoni a diferents nivells, i això és molt important. Accés als professionals del patrimoni, evidentment, als especialistes, als recercadors i al públic en general."
|
|
Què tenim actualment? Bàsicament, en l'àmbit en línia, webs de museus. Tenim exemples veritablement molt bonics, interessants i complets en el camp de continguts sobre tot tipus d'informació dels museus, com poden ser els webs del British Museum (http://www.thebritishmuseum.ac.uk), del Louvre (http://www.louvre.fr), etc., que són més o menys originals. També tenim molts exemples a Espanya i a Catalunya. A més, hi ha moltes adreces d'Internet a les quals podem accedir i trobar molta informació sobre el món del patrimoni i de l'art digital, però aquest tema jo no el tractaré.
Hi ha, però, un excés d'utilització del concepte de museu virtual que s'ha de replantejar. A Internet, per exemple, trobem: "Museu virtual de l'art", i hi ha una sèrie d'adreces a les quals pots enllaçar; però no tenim encara un museu virtual veritable i real. Un museu virtual hauria de tractar tres aspectes fonamentals. Primer, s'hauria de complementar amb el museu presencial i motivar el visitant a accedir a les seves col·leccions. Segon, hauria de permetre experimentar en l'educació formal i no formal. I en tercer lloc, hauria de facilitar el treball en xarxa dels professionals dels museus en la gestió interna i en la gestió interrelacionada de les seves col·leccions. Avui dia, almenys en referència al nostre àmbit més proper, no tenim cap museu virtual així. I de fet, hi ha algunes experiències internacionals, però no absolutament completes en aquest sentit.
|
|
"Un museu virtual hauria de tractar tres aspectes fonamentals. Primer, s'hauria de complementar amb el museu presencial i motivar el visitant a accedir a les seves col·leccions. Segon, hauria de permetre experimentar en l'educació formal i no formal. I en tercer lloc, hauria de facilitar el treball en xarxa dels professionals dels museus."
|
|
Hauríem de tenir en compte els projectes interdisciplinaris i en equip. El treball en xarxa ens permet participar en projectes interdisciplinaris i en equip, que és per on ha d'anar realment la recerca, la difusió i la documentació en patrimoni. A Catalunya, hi ha algunes experiències en aquest sentit. Per exemple, la xarxa virtual de museus que ha organitzat la Diputació de Barcelona, amb el nom "El Museu més gran de Catalunya" (http://www.diba.es/museuslocals/maqueta.htm), i que en principi està enfocat al camp de la informació però que, com sabem, també té interès a treballar la documentació i la gestió. En segon lloc, també tenim el Pla estratègic del sector cultural (http://www.bcn.es/accentcultura), del qual, com us ha dit en Xavier Cubeles, se'n deriven alguns d'aquests debats. En aquest pla, el 1999, es plantejava ja la necessitat d'aquest treball interdisciplinari i de recerca.
|
| 3.
| La recerca en els museus i les institucions patrimonials |
Passem a la recerca. La recerca implica, sobretot, i en primer lloc, interdisciplinarietat. En segon lloc, que es puguin desenvolupar projectes en els quals s'hi impliquin la universitat, l'empresa i les institucions patrimonials, perquè avui dia, en la recerca que es fa, encara anem cadascú per la nostra línia. En tercer lloc, la possibilitat d'interrelació entre institucions nacionals i internacionals. En quart lloc, treballar en l'àmbit del patrimoni, que és un àmbit concret de la cultura molt important, i les tecnologies, tenint en compte tot allò que la innovació tecnològica pot aportar.
|
|
"La recerca implica, sobretot, i en primer lloc, interdisciplinarietat. En segon lloc, que es puguin desenvolupar projectes en els quals s'hi impliquin la universitat, l'empresa i les institucions patrimonials, perquè avui dia, en la recerca que es fa, encara anem cadascú per la nostra línia. "
|
|
|
|
Un exemple n'és l'estudi del projecte de la Universitat Oberta de Catalunya, el projecte Òliba (http://oliba.uoc.es), que bàsicament tracta de l'accés virtual al patrimoni cultural. Faré una explicació i després unes reflexions finals. Aquest projecte va començar a desenvolupar-se el 1999 i tenia com a objectiu fonamental avaluar l'efectivitat de les tecnologies de la informació i comunicació en la difusió i documentació del patrimoni. Aquest projecte partia d'un treball previ d'estudis, d'anàlisi i d'avaluació d'experiències prèvies que en aquell moment, com podeu suposar, en l'àmbit de Catalunya i d'Espanya eren molt poques, però que a escala internacional eren moltes més. El projecte va implicar –perquè això que us presento és un projecte ja tancat, estem en una nova fase– el disseny i implementació d'una sèrie de webs, treballats conjuntament amb diferents museus de Catalunya. Finalment, aquest projecte va implicar un seguiment i una avaluació qualitativa i quantitativa dels resultats i de l'ús que el públic havia fet d'aquests webs, per arribar a definir models teòrics d'aplicació pràctica quant a recursos multimèdia, hipertextuals, en línia, docència, aprenentatge, educació formal i no formal.
|
|
Partíem d'una sèrie de premisses: l'equip de recerca tenia la voluntat d'aplicar les tecnologies de la informació i la comunicació en els museus. Llavors hi havia un buit de recerca a Catalunya pel que fa a aquest tema. De fet, aquest buit no és tan aparent, però encara hi ha una mancança important, no només a Catalunya. Teníem molt clar que aquest projecte de recerca no es podia desenvolupar si no hi havia una col·laboració molt estreta amb els museus i les institucions patrimonials que, al cap i a la fi, són les que es podien beneficiar de la recerca feta. El projecte va desenvolupar una sèrie d'exposicions culturals, en les quals es va tenir molt en compte el disseny i la implementació. És a dir, la imatge, la realitat virtual, la interactivitat –un tema que després es tractarà–, la idea del constructivisme, la possibilitat de poder interactuar amb aquestes exposicions i adquirir una forma d'aprenentatge no formal.
En cap cas aquest projecte no es va concebre com una oposició a la institució patrimonial, sinó que havia de tenir sentit com a complement fonamental d'allò que el museu desenvolupava. A més a més, el públic podia accedir, mitjançant aquests webs, a allò que oferia el museu, i els webs podien motivar-lo a anar a l'exposició. El treball dels webs implicava també que es desenvolupava un recorregut a la mida dels diferents tipus de públic que podien accedir a aquestes exposicions: es tenia en compte l'especialista, el professional, el públic en general, etc.
Per això, quan vam presentar el projecte i ens vam reunir amb les diferents institucions, tant de la Generalitat com de l'Institut de Cultura, vam deixar molt clar que el projecte no era en cap cas una amenaça, no era un catàleg en línia, no es realitzava quan es desmuntava l'exposició real, no era un prospecte, ni només tenia present els visitants locals. Intentàvem "vendre" el projecte i que així ho entengués el públic professional al qual ens dirigíem en primer lloc, que eren els museus i les institucions patrimonials.
|
|
|
Vam desenvolupar una sèrie d'exposicions virtuals, que estaven dissenyades i concebudes a partir d'un treball conjunt de museografia, tant presencial com virtual, entre l'equip del museu que ens demanava aquest web i nosaltres com a equip de recerca. Es van desenvolupar quatre exposicions, la primera de les quals, l'exposició "Sempre Eivissa i Formentera" (http://www.uoc.es/humfil/eivifor), va ser una mena de prova pilot del potencial que podia tenir l'ús de les tecnologies quant a un discurs museogràfic. En segon lloc, l'exposició "Aureum Opus: Cinc segles de llibres il·lustrats" (http://www.uoc.es/humfil/aureum), que vam treballar juntament amb el Museu Frederic Marès de Barcelona. Aquestes exposicions ja quasi estaven dissenyades en el moment d'inaugurar l'exposició. Per tant, des d'aquell moment, el públic sabia que hi podia accedir virtualment, i després, paral·lelament, presencialment. En alguns casos, el públic que visitava presencialment l'exposició tenia accés, a la mateixa sala de l'exposició, a un ordinador que li permetia comparar el discurs museogràfic presencial amb el discurs virtual. Així, comprenia com alguns aspectes que no s'havien pogut resoldre presencialment, com en el cas del Museu Frederic Marès, s'havien resolt a l'exposició virtual. Per exemple, a "Aureum Opus", des del principi, la directora del museu i tot l'equip museogràfic van deixar clar que hi havia un límit d'espai per les dimensions de la sala. Aquest límit d'espai feia que no es pogués mostrar tot el material d'una forma clara i àmplia dins l'exposició presencial. Aquest va ser un dels aspectes que vam intentar resoldre a l'exposició virtual. Un altre tema és que els llibres exposats tenen, en molts casos, uns preus molt elevats, i l'usuari, quan és a la sala presencial, no els pot tocar, només en veu una pàgina. El web de l'exposició permetia passar pàgina dels llibres, mitjançant la digitalització d'aquests documents. També vam fer unes altres exposicions, "M'escriuràs una carta?" (http://www.uoc.es/ humfil/carta), al Museu d'Art de Girona, o "Tresors de la Natura" (http://www.uoc.es/ humfil/natura), amb el Museu de Zoologia de Barcelona.
|
|
|
L'avaluació d'aquestes tres primeres exposicions ens va permetre d'entendre que el seguiment i avaluació havia de ser un procés paral·lel al disseny de l'exposició, tant presencial com virtual. La virtualitat té uns aspectes específics que no té en compte la presencialitat i que, per tant, necessiten un seguiment i una avaluació diferents. Els professionals de museus que són aquí sabran què vull dir: el poder d'atracció i de retenció de la visita, en el recompte qualitatiu i quantitatiu dels resultats, no és el mateix en una exposició presencial que en una de virtual.
|
|
"La virtualitat té uns aspectes específics que no té en compte la presencialitat i que, per tant, necessiten un seguiment i una avaluació diferents. El poder d'atracció i de retenció de la visita, en el recompte qualitatiu i quantitatiu dels resultats, no és el mateix en una exposició presencial que en una de virtual."
|
|
Aquesta avaluació havia de ser qualitativa i quantitativa, i en alguns casos va donar peu a una sèrie de reflexions, problemes i a una nova proposta, que intentava resoldre tots els aspectes que no havien quedat clars en les primeres fases. Es van fer una sèrie d'enquestes, entrevistes i observacions, i es va arribar a la conclusió que, com a projecte de recerca, havíem complementat allò que feia el museu presencial, i també que, a partir de la següent exposició, s'havia de treballar també el seguiment, l'avaluació i la quantificació qualitativa i quantitativa de l'efectivitat de l'ús de les tecnologies amb l'equip del museu. És a dir, treballar conjuntament, no anar per dues vies diferents.
Les conclusions van ser que la complementarietat es confirmava. El públic utilitzava l'espai web com a complement de la informació que volia trobar al museu, o que ja havia trobat i volia aprofundir. En segon lloc, el públic, mitjançant els itineraris, tant presencials com virtuals, documentava que tenia diferents interessos segons les diferents categories. En tercer lloc, i molt important, es produïa una qüestió nova, que no havíem previst i en la qual estem treballant ara, que és l'existència de dos públics diferents, el públic presencial i el públic virtual. No obteníem la mateixa resposta del públic acostumat a la virtualitat i que habitualment utilitza aquest canal, que del públic únicament presencial. Finalment, hi havia uns altres aspectes de quantificació, de com podies comunicar, difondre i educar formal i no formalment.
Ara som en una fase de replantejament, de continuar aquesta col·laboració amb els museus i d'aprofitar tota aquesta recerca per a definir models i poder aplicar-los a la docència, tant formal, específicament universitària, com no formal. Intentem construir xarxes de museus i empreses a escala internacional que ens permetin seguir treballant i continuar en aquesta línia. He dit "intentem" per un motiu; ara us en posaré un exemple molt clar: fa un any, l'equip de recerca, juntament amb els museus amb què havíem col·laborat, vam demanar constituir-nos amb altres universitats en una xarxa temàtica, en un primer nivell reconeguda per la Generalitat de Catalunya, i se'ns va negar. Això és important per al món del patrimoni, perquè ens van dir que museus i patrimoni no són un àmbit de recerca. Aquest és un punt d'atenció molt important a tenir en compte per aquells qui ens sentim atrets per aquest àmbit.
|
|
|
| 4.
| Conclusions |
Faré unes reflexions finals, que serviran després per a motivar el debat.
Avui dia, en el món dels museus –i això es va veure en l'última conferència de l'ICOM (International Council of Museums, http://www.cidoc.icom.org/), celebrada a Barcelona l'estiu passat–, el patrimoni digital ja és una part del nostre patrimoni, de la mateixa manera que, des de la Llei del 1974, sabem que hem inclòs la memòria històrica i la memòria oral en el nostre patrimoni. Hem de parlar ja de patrimoni digital com un altre concepte de patrimoni. Ja no podem negar la necessitat de la relació de l'àmbit del patrimoni i dels museus amb la societat de la informació. En aquest sentit, és molt important tenir en compte que l'ICOM a Barcelona va establir la importància de la declaració del domini museum, com a tret diferenciador dels museus i les institucions patrimonials a la Xarxa. Si com tots sabem, la cultura, en relació de quantificació a Internet a Catalunya, a Espanya i a escala internacional –segons les últimes estimacions del professor Castells–, constitueix un percentatge molt petit, dintre de la cultura, l'àmbit de museus i patrimoni encara és més petit. I des d'aquí, faig una crida i una reivindicació a la necessitat que no sigui així. No som només els que estem recercant –que també necessitem reciclatge– els que necessitem formació i especialització en aquest àmbit, tant a les universitats, com als museus i institucions, sinó tots els que ens volem dedicar i ens dediquem a l'àmbit del patrimoni i dels museus. I, finalment, en el món del patrimoni i dels museus, no només es pot parlar i s'ha de parlar de difusió, sinó que s'ha de parlar de recuperació, de preservació, de documentació, de didàctica, i tot això es veurà beneficiat treballant en xarxa. Res més, gràcies.
|
|
"Hem de parlar ja de patrimoni digital com un altre concepte de patrimoni. Ja no podem negar la necessitat de la relació de l'àmbit del patrimoni i dels museus amb la societat de la informació."
|
|
|
|
"En el món del patrimoni i dels museus, no només es pot parlar i s'ha de parlar de difusió, sinó que s'ha de parlar de recuperació, de preservació, de documentació, de didàctica, i tot això es veurà beneficiat treballant en xarxa."
|
|
|
|
 | Archives & Museum Informatics |
| http://www.archimuse.com/ |
|
|
| CARRERAS MONFORT, C. (2002) Els museus virtuals i el grup Òliba: pressupòsits teòrics, estat de la qüestió, disseny, implementació i divulgació. IN3/UOC. (Informe de recerca en curs de publicació a www.uoc.edu/in3) |
| http://www.uoc.edu/in3 |
|
|
| CARRERAS, C.; JANSANA, J.M. (2001) "Didàctica a les webs de Museus: l'exemple de Tresor de la Natura". La Talaia, núm. 3. |
| http://www.bcn.es/medciencies/latalaia/n3/cat/portada.htm |
|
|
| CASTELLS, M.; DÍAZ DE ISLA, M.I. (2001) Diffusion and uses of Internet in Catalonia and in Spain. A commented summary of available evidence. Working Paper Series. PICWP/1201. |
| http://www.uoc.es/in3/wp/picwp1201 |
|
|
| El museu més gran de Catalunya |
| http://www.diba.es/museuslocals/maqueta.asp |
|
|
| MUNILLA, G. (2001). "Patrimonio y Tecnologías de la Información y la Documentación". La Talaia, núm. 9. |
| http://virtual.upc.es/atalaia/cat/article.asp?art=87 |
|
|
| MUNILLA, G. (coord.); GARCÍA, D.; SOLANILLA, L. (2002). TIC i Patrimoni: Seguiment, Avaluació i Estudi de públic. Museu virtual & Museu presencial. (ÒLIBA, 1999-2001). Barcelona. IN3/UOC. (Informe de recerca en curs de publicació a www.uoc.edu/in3) |
| http://www.uoc.edu/in3 |
|
|
| Projectes de recerca Grup ÒLIBA |
| http://oliba.uoc.es |
|
|
| SOLANILLA DEMESTRE, L. (2002) "Què volem dir quan parlem d'interactivitat? El cas dels webs dels museus d'història i arqueologia". Digit-Hvm,4. |
| http://www.uoc.es/humfil/articles/cat/solanilla0302/solanilla0302.html |
|
|
| The International Conference on Hypermedia and Interactivity in Museums (ICHIM) |
| http://www.archimuse.com/conferences/mw.html |
|
|
| The International Council of Museums (ICOM) |
| http://www.icom.org |
|
|
| WebExhibits |
| http://webexhibits.org |
|
|
|
[Data de publicació: novembre de 2002]
|
| | |
