El mitjà digital, a diferència d'altres mitjans, permet que un equip reduït de persones sense una gran infraestructura creï obres importants. Aquest mitjà, que no només es caracteritza per la capacitat d'emmagatzemar obres ja existents, també obre les portes a noves possibilitats creatives, com ara la interactivitat, que permet crear obres en què el material, les situacions possibles i els resultats no estan prèviament definits. L'art digital a Internet també ofereix la possibilitat que les coses creixin i evolucionin de manera completament independent, de manera que ningú no pot pretendre ser amo de les obres que fa perquè aquestes obres adquireixen vida pròpia i se'n perd completament el control. Però tot i les facilitats que ofereix el mitjà digital en el món de la creació, és imprescindible que l'artista domini les tècniques que hi ha al darrere per tal de crear obres innovadores, variades i de qualitat.
|
|
 |
| 1.
| Introducció |
Com que ja s'han dit moltes coses, la veritat és que no sé què em queda per explicar, però m'agradaria dir que, d'economia, no en sé gens i, per tant, si hagués de donar una visió del mitjà digital i del mercat, la meva visió seria realment antimercat. Seria una visió àcrata i romàntica. Sí que puc dir que durant deu o quinze anys he viscut creant en aquest mitjà digital i fent el que he volgut. Ara la universitat em consumeix més temps.
Potser després agafaré una mica la idea que exposava Toni Matas. Evidentment, hi ha grups d'estudiants que fan webs molt barats però això no sempre ha de ser negatiu. També hi ha gent que sense una gran infraestructura pot fer coses importants, al marge del preu que tinguin. Això és una qualitat del mitjà digital, difícilment extrapolable a altres mitjans. Fa dos anys, entre dues persones, Cristina Casanova i jo, vam fer un web per a un client suposadament important (el Liceu de Barcelona i La Fura dels Baus). Dues persones treballant durant uns quants mesos vam aconseguir pràcticament tots els premis que hi havia en aquell moment. Això difícilment es pot fer al cinema. És impossible fer una pel·lícula entre dues persones. Però es pot fer amb altres mitjans. Ningú no parla del que costa escriure una novel·la perquè una sola persona amb un petit ordinador, o amb un llapis, ho pot fer, i el mitjà audiovisual es pot plantejar des d'aquest punt de vista.
|
|
"Hi ha gent que sense una gran infraestructura pot fer coses importants, al marge del preu que tinguin. Això és una qualitat del mitjà digital, difícilment extrapolable a altres mitjans."
|
|
És lògic que provoqui daltabaixos industrials quan, com estàvem dient, s'inverteixen milers de milions en coses que són intangibles i que és tan difícil de dir quan valen –és molt difícil dir el que val un programa. Quan les persones més riques del món –no diré noms– es dediquen a vendre coses que ningú no sap el que valen, el que és gairebé indiscutible és que el preu que posen no és el correcte.
El que passa amb els mitjans i els béns materials és que tot i que després es tornen més barats, seguir produint-los és costós. En canvi en el mitjà digital, un cop has passat un cert límit, seguir repetint és totalment gratuït. Els programes no funcionen així perquè ningú no controla a partir de quina tirada un programa s'hauria de regalar. No només és així sinó que el que fan és modificar-los perquè la gent que ja els havia comprat els hagi de tornar a comprar; o bé els fan més feixucs perquè s'hagin de comprar un ordinador nou. No dic que tot el sector utilitzi aquestes estratègies, però mouen gran part de l'economia.
|
| 2.
| La creativitat al mitjà digital |
Jo volia donar una visió més personal de la part creativa que tot això pot comportar –no dic artística perquè no vull parlar d'art en majúscules. No sé si al final tindré temps de plantejar un concepte una mica més radical que últimament estic pensant. Estem en un moment històric en què els conceptes d'"art" i d'artista ja no són necessaris en absolut.
|
|
"Estem en un moment històric en què els conceptes d'art i d'artista ja no són necessaris en absolut."
|
|
Pel que fa a la primera pregunta de si som a les portes de la invenció de nous gèneres de creació artística, crec que és obvi que ja l'hem passat, aquesta porta. Ja s'han inventat els nous gèneres. Però jo no faria una classificació com ha fet Xavier Berenguer; jo ho deixaria en abstracte perquè si no podria respondre la pregunta amb un "no" contundent. El que estic segur és que no veurem mai el naixement d'un desè art a partir d'això, perquè tot s'està convertint en digital.
|
|
Crec que hi ha dos punts importants dins d'aquesta revolució que estem vivint ara. Una diria que és el mitjà digital i l'altra, Internet. El mitjà digital pot viure sense Internet; de fet, ha viscut així durant quaranta anys. Evidentment, Internet no pot existir sense el mitjà digital. Fa cinquanta o seixanta anys els ordinadors eren calculadores. Al cap d'uns anys van començar a fer servir text. Fa ja força temps, cap als anys cinquanta, van començar a poder crear sons, i uns anys després, a crear imatges.
Penso que no s'ha de confondre l'art digital amb la capacitat dels ordinadors per a emmagatzemar obres que ja existeixen. Avui dia Internet encara es planteja com un museu, com un dipòsit de coses prèviament existents, digitalitzades. Pot semblar una obvietat però no crec que l'art digital sigui fer imatges o fer música amb l'ordinador, així com avui en dia ningú no diu que algú és un novel·lista digital pel senzill fet d'utilitzar el Word. Hi ha matisos i és cert que les novel·les escrites amb processador de textos són lleugerament diferents. La capacitat de revisió i de correcció fa que canviïn els hàbits d'escriptura, però no tant per dir que és un nou gènere novel·lístic.
|
|
"No s'ha de confondre l'art digital amb la capacitat dels ordinadors per a emmagatzemar obres que ja existeixen."
|
|
Hi ha moltes maneres de generar imatges i de generar música únicament i exclusivament amb ordinadors. Aquí la diferència amb la novel·la seria una mica més gran perquè la música feta amb ordinador s'escolta directament com una cosa feta per ordinador, mentre que una novel·la es llegeix en paper i, per tant, no se sap per quins processos ha passat. Però tot i així penso que l'art digital va més enllà.
Al començament, als anys cinquanta o seixanta, es va intentar generar peces que ja s'havien fet o que eren similars a les que ja s'havien fet. Es va intentar imitar música i imatges fetes per persones. El que s'utilitzava era la capacitat de l'ordinador per a calcular. Per tant, era un enfocament generatiu. Quan aquesta capacitat va més i més ràpida és quan s'arriba al temps real. És a dir, tot el que ha de pensar la màquina, ho pot fer en un no res sense que ens n'adonem. I és així com es va cap a la interacció: aquest pensament que té la màquina gairebé no es percep i està pensant segons el que fa la gent que interactua amb aquesta màquina. Per tant, estem parlant d'un altre tipus d'obres.
Xavier Berenguer ha parlat de la narració no lineal. Òbviament hi té molt a veure. La no-linealitat té a veure amb la interactivitat. A mi m'interessa més una interactivitat que no consisteixi en la possibilitat de recórrer d'infinites maneres un camí predefinit amb anterioritat, que seria alguna cosa com la narració no lineal –és a dir, tenim un laberint de situacions prèviament definides que podem anar recorrent d'infinites maneres o d'un nombre molt gran de maneres. També seria el que s'utilitza més en els CD-ROM, com a bases de dades finites.
Hi ha una altra variant, que sí que és més innovadora, en què el material no està prèviament definit: no existeix res. Crear obres digitals seria semblant a parir fills en el sentit que no pots escriure la vida del fill sinó que, en el millor dels casos, intentes definir com es comportarà aquest fill, sense la possibilitat, evidentment, de preveure totes les situacions possibles. El que volia dir amb tot això és que la divisió que hem tingut fins ara en les arts no es pot aplicar en el mitjà digital.
|
|
"Crear obres digitals seria semblant a parir fills en el sentit que no pots escriure la vida del fill sinó que, en el millor dels casos, intentes definir com es comportarà aquest fill, sense la possibilitat, evidentment, de preveure totes les situacions possibles."
|
|
|
|
|
Una altra part important en tot això és l'autoria, perquè tot això redefineix qui és l'autor, què és l'autor. Per això deia abans que no em molestaria gens dir que l'art ja no fa cap falta, que els artistes ja no són necessaris. Tot això ve del fet que l'art digital, per primer cop en un segle, és un art que necessita la tècnica. Durant el segle XX l'art ha intentat oblidar que hi havia unes tècniques al darrere. Durant segles els artistes eren artesans de primera categoria i això no els impedia ser filòsofs i científics importantíssims. No necessitaven aquesta aurèola d'artista. En el mitjà digital el domini de la tècnica és absolutament imprescindible.
|
|
"En el mitjà digital el domini de la tècnica és absolutament imprescindible."
|
|
Evidentment, quan parlem d'art digital podem enfocar-ho des de molts punts de vista. Des d'un punt de vista es pot pensar que el videojoc és una mostra claríssima d'art digital. Potser cada un de nosaltres té una visió diferent, però hi ha una visió més o menys oficiosa del que és l'art digital, que històricament ve molt orientada per les arts visuals del segle XX. Molts dels comissaris d'art digital també són comissaris d'arts plàstiques. Molts artistes digitals també són artistes plàstics reciclats, i això fa que avui dia tinguem una visió una mica deformada d'aquest món, fa que hi hagi artistes que desconeguin completament l'eina. Seria com si un compositor encarregués un quartet de corda a Beethoven, li expliqués com el vol i després digués que l'ha fet ell. És una mica el que fan molts artistes avui en dia. Encarreguen a quatre persones que els facin una peça que ha de simbolitzar el que els diuen.
Què vol dir això? Què és l'art digital? Crec que passa per conèixer unes tècniques. Hi ha un apartat intermedi que seria l'artista amb més bona voluntat que, en comptes d'aprofitar-se d'algú perquè li faci la peça, intenta abordar-la amb humilitat. Aleshores ens trobem amb el que d'una manera una mica crítica jo anomeno "l'art del retolador i de la flauta dolça". Seria com si de sobte tothom es dediqués a fer pintura amb retolador o a fer música amb flauta dolça. En si no està malament, però pensar que la pintura consisteix només a pintar amb retoladors i que fer música consisteix només a tocar la flauta dolça seria molt empobridor. Avui en dia, sovint s'utilitza el mitjà digital d'aquesta manera –quan dic retoladors i flauta dolça, estic parlant d'eines senzilles que no requereixen gaire formació.
Potser aquest és un dels motius que fa que el mercat sigui una mica avorrit, perquè és cert que hi ha una certa tendència a la uniformitat que ve donada per les eines que s'utilitzen, els llenguatges d'autor, per exemple. Òbviament, pel que fa al suport estem parlant de CD-ROM. Tot sembla que vingui una mica condicionat, però en realitat les possibilitats del digital van bastant més enllà. Dic tot això des del punt de vista de l'enfocament creatiu.
|
|
| 3.
| Internet i els beneficis econòmics |
He de confessar que se'm fa realment difícil saber com treure diners de tot això. A mi no em preocupa i entenc, d'altra banda, que la impossibilitat o la dificultat que té la indústria per a treure'n diners ve condicionada per un fenomen que jo considero positiu. En un moment es va dir que "Internet és de tots i per a tots. Internet és finalment el model en què tothom és emissor i tothom és receptor". Això no era cert però ho està començant a ser ara. Avui en dia hi ha cada cop més emissors individuals, la qual cosa és lògica en aquest mitjà que va néixer amb una temptativa realment democràtica, i on la indústria també va entrar. Jo també vaig ser a la Fira del Multimèdia entre els anys 1995 i 1996 i ningú no tenia una idea gaire clara de com ficar-se en aquell terreny. Tothom es preguntava si els CD-ROM s'estaven a punt d'acabar i ningú no tenia gaire clar com se'n podien treure diners.
|
|
"En un moment es va dir que "Internet és de tots i per a tots. Internet és finalment el model en què tothom és emissor i tothom és receptor". Això no era cert però ho està començant a ser ara."
|
|
En aquests moments és difícil, tot i que hi hagi idees. L'activitat és molt gran, però hi ha poca gent que vengui i que en tregui un profit. Trobo molt positius tots aquests projectes però estic completament al marge de la indústria, tot i que he aconseguit viure d'això durant bastant temps –es tractava, però, de produccions molt específiques.
Durant els anys noranta vam treballar amb espectacles que utilitzaven els ordinadors d'una forma absoluta. Per dir-ho d'alguna manera es tractava de vendre teatre; veníem actuacions, i es podia fer. Vam estar treballant amb el Marcel·lí Antúnez durant uns quants anys. Vam fer uns quants espectacles realment innovadors per l'època. Els mitjans que utilitzàvem en aquell moment eren realment reduïts. El primer espectacle, el vam fer amb l'ordinador que teníem en aquell moment i un milió de pessetes. Així i tot, això ens va permetre viatjar per Europa i per Amèrica amb una cosa que havíem fet a casa.
|
| 4.
| Internet i els beneficis econòmics |
Fa cinc anys La Fura dels Baus em va cridar perquè inventés un projecte de composició col·lectiva per Internet perquè la gent participés en la composició de la música dels seus espectacles. És un dels projectes en què més he estat, i hi continuo treballant. Aquest projecte, que s'anomena FMOL, s'ha aplicat a dues obres de La Fura. L'última és l'òpera que va estrenar l'any passat al Liceu. Gent de tot el món va participar en una eina de programari virtual composant virtualment una part de la música.
Crec que el que és interessant realment no és el projecte en si, sinó el model o el que tot això significa. Més que aquesta possibilitat controlada que suposa aquest experiment, el que voldria remarcar és la possibilitat descontrolada que Internet potencia per essència. Això era com un experiment de laboratori: es va crear un programa, s'hi van posar certes condicions, la gent s'hi podia connectar i fer certa música que anava a parar a La Fura. Fins i tot la SGAE hi posava diners, registrava els autors i es cobraven drets d'autor.
Tot i que era una mica complicat, el que a mi m'interessa és el que això simbolitza: la possibilitat descontrolada que les coses creixin i evolucionin de forma completament independent. Amb això vull dir que òbviament és un maldecap per a la indústria i per a les societats d'autors però quan allò digital és fàcilment copiable, manipulable i es llança a Internet i navega de manera completament descontrolada, ningú no pot pretendre ser amo de les coses que fa perquè aquestes coses adquireixen vida pròpia i se'n perd completament el control.
|
|
"Quan allò digital és fàcilment copiable, manipulable i es llança a Internet i navega de manera completament descontrolada, ningú no pot pretendre ser amo de les coses que fa perquè aquestes coses adquireixen vida pròpia i se'n perd completament el control."
|
|
Com a conclusió us llegiré una de les frases amb què vam convèncer la SGAE perquè produís aquest producte l'any 1997:
"La creación colectiva, una de las más interesantes y desaprovechadas posibilidades que ofrece la red, es otro de los aspectos fundamentales del proyecto. Cada participante que accede al servidor con la intención de componer puede también modificar, enriquecer temas anteriores con lo que se potencia un juego a modo de cadáveres fisiomusical. De esta forma una idea o germen musical generado por un autor puede evolucionar en múltiples direcciones, frecuentemente ortogonales, siendo todas ellas igualmente accesibles al estar organizadas en forma de árbol. Las obras se convierten en seres con una vida propia capaces de evolucionar fuera del control de su creador."
Aquest era l'eslògan que teníem l'any 1997 per vendre el projecte.
|
|
[Data de publicació: octubre de 2002]
|
| | |
