"La tecnologia no és neutral: sempre es dissenya obeint a determinats interessos i valors"

Eduard Aibar és catedràtic i investigador del grup de recerca MUSSOL (Filosofia per als Reptes Contemporanis), dels Estudis d'Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), i president de la nova Associació Catalana d'Estudis de la Ciència i la Tecnologia (STS-CAT), presentada el 28 de febrer. En aquesta entrevista parla sobre el naixement d'aquesta entitat, que busca fomentar l'estudi interdisciplinari de ciència i tecnologia, alhora que procurarà millorar-ne la visibilitat.

La nova entitat arriba en un moment important, marcat per l'augment de la intel·ligència artificial (IA) i la proliferació de discursos negacionistes que, segons explica, "no són simplement modes escampades a través de les xarxes socials, sinó que responen a campanyes sistemàtiques organitzades i finançades per grans lobbies polítics o industrials".

Qüestionant la visió fatalista de la tecnologia, Aibar proposa una aproximació que tingui en compte que "tota tecnologia es desenvolupa seguint la voluntat i els interessos de determinats agents socials". "Si volem exercir un control democràtic de la tecnologia, primer cal entendre que no es tracta d'un procés autònom", afirma.

Quin paper vol tenir l'Associació Catalana d'Estudis de la Ciència i la Tecnologia (STS-CAT) dins l'àmbit acadèmic? Quins són els seus objectius fundacionals?

La STS-CAT neix amb dos objectius bàsics: d'una banda, fomentar l'estudi acadèmic i interdisciplinari de la ciència i la tecnologia (en especial, les interaccions amb diferents àmbits socials); de l'altra, millorar la comunicació i l'intercanvi en aquest camp d'estudis, augmentar-ne la visibilitat per al públic en general, i promoure la seva rellevància en els processos d'elaboració de polítiques públiques.

A causa de la tradicional compartimentació de la recerca a Espanya, amb les rígides fronteres disciplinàries de les "àrees de coneixement", els àmbits de recerca interdisciplinaris tenen un encaix difícil a les universitats. La STS-CAT vol ser un espai de trobada, discussió i interacció productiva per a totes les persones que actualment treballen en aquest camp, però que estan disperses en diferents departaments i centres de les universitats catalanes.

Quins aspectes dels estudis de ciència i tecnologia vol potenciar la nova entitat? Quin impacte social espereu generar?

Els estudis de ciència i tecnologia (STS) poden ser una eina important per al disseny de polítiques de ciència i tecnologia més informades (com ja passa, de fet, en altres països). Són particularment útils per identificar i analitzar les conseqüències socials i ètiques de la recerca científica i de la tecnologia —necessitat urgent en l'àmbit de la IA, per exemple—, per avaluar el paper del coneixement expert en l'àmbit polític —sovint objecte de controvèrsies, com va passar durant la darrera pandèmia—, i per promoure la participació ciutadana en aquesta mena de decisions —no només del públic en general, sinó també de diferents agents de la societat civil. A més, poden contribuir a reconsiderar el finançament públic de la recerca científica tenint en compte el seu retorn social.

Creus que la STS-CAT pot contribuir a acostar més la ciència a la societat? La ciència té, actualment, el reconeixement que li correspon dins el nostre entorn?

Hi ha diferents maneres d'acostar la ciència a la societat. L'enfocament tradicional ha estat la comunicació pública de la ciència, el que abans s'anomenava divulgació. Des de la STS-CAT, sense menysprear aquesta estratègia unidireccional, creiem que també cal acostar la societat a la ciència, per exemple, amb diferents mecanismes de participació del públic —en especial, de públics interessats, afectats o implicats— en les decisions sobre el tipus de recerca que cal finançar o prioritzar.

La ciència continua tenint un alt grau de reconeixement en les nostres societats, però és cert que durant la darrera dècada hi ha hagut diverses formes de negacionisme que han erosionat la confiança que hi té la ciutadania. Els STS han estat pioners a l'hora de posar de manifest que molts d'aquests negacionismes no són simplement modes escampades a través de les xarxes socials, sinó que responen a campanyes sistemàtiques organitzades i finançades per grans lobbies polítics o industrials (per exemple, entorn del negacionisme climàtic). És tot un nou camp d'estudi que nosaltres anomenem agnotologia: la producció sistemàtica de la ignorància.

L'impacte de la tecnologia digital és un debat recurrent. Creus que aquest debat ajuda realment a afrontar els reptes de futur que plantegen les noves tecnologies?

Els impactes socials de la tecnologia són, sens dubte, un tema fonamental. Sovint, però, oblidem que parlar d'impacte és, en realitat, utilitzar una metàfora que de vegades crea malentesos. Les tecnologies tenen efectes socials, això és innegable, però aquests efectes no es produeixen "mecànicament" (depenen del context social i de molts altres factors) ni "immediatament" (sovint triguen molts anys o dècades), i tampoc s'han d'entendre necessàriament de manera hiperbòlica. Actualment, hi ha una tendència a veure tota mena de "revolucions tecnològiques".

I com ho veuen els STS?

Des dels STS tendim a posar l'èmfasi, també, en l'altra cara de la moneda: els impactes de la societat en la tecnologia. És a dir, intentem esbrinar com les tecnologies estan configurades a partir de diversos factors socials (objectius, interessos, valors, ideologies), sovint de formes sofisticades i poc visibles. Això té dues implicacions molt importants: d'una banda, que la tecnologia no és neutral, ja que la idea que "tot depèn de com es faci servir" no és certa; de l'altra, que tota tecnologia podria ser diferent de com és. En el terreny de la tecnologia, i potser en tots els altres, no es pot dir mai "això és el que hi ha", una frase que es repeteix molt parlant de la IA i que implica que no es pot canviar i que simplement ens hi hem d'adaptar. Els STS han demostrat que aquesta visió fatalista de la tecnologia és un mite contemporani.

La regulació de la intel·ligència artificial és una preocupació creixent. Creus que el desenvolupament tecnològic sense control pot posar en risc la convivència i, fins i tot, les democràcies consolidades?

Molt sovint, quan es parla dels riscos associats a certes tecnologies o de l'encaix que tenen aquestes tecnologies en la societat, es tendeix a reduir la qüestió a una problemàtica ètica o a la delimitació de certs usos ètics. Pensem, però, en la IA. Moltes discussions actuals giren al voltant de la mena de contextos en què seria lícit o ètic utilitzar-la. En aquest sentit, l'estratègia de la regulació sembla l'única via possible. Això oblida diferents aspectes importants. D'una banda, cal tenir en compte que els biaixos de la IA tenen més a veure amb la manera com estan dissenyats els sistemes, i amb els conjunts de dades que es fan servir per ensinistrar-los, que amb el context d'ús. De l'altra, està molt estesa la idea que aquesta mena de tecnologies són immaterials i, per tant, molt més sostenibles.

I quina és la realitat?

La realitat és que la IA no es desenvolupa en un núvol eteri, sinó en naus industrials que necessiten grans recursos energètics, minerals, hidrològics i humans, a més de diverses formes d'explotació. Una autora del camp dels STS, Kate Crawford, ha posat de manifest tots aquests aspectes en el llibre Atlas de IA (Ned Ediciones, 2023). És un bon exemple de com es poden avaluar de manera integral tots els riscos i oportunitats que giren entorn d'una tecnologia concreta.

Els STS han combatut la idea que el desenvolupament tecnològic està descontrolat o és "autònom". Ben al contrari, tota tecnologia es desenvolupa seguint la voluntat i els interessos de determinats agents socials (institucions, empreses, etc.). Si volem exercir un control democràtic de la tecnologia, el primer que cal fer és entendre que la tecnologia no és mai neutral ni inevitable: sempre es dissenya obeint a determinats interessos i valors que podien haver estat diferents. El desenvolupament de la tecnologia és sempre contingent: la IA (i qualsevol altra tecnologia) es pot dissenyar sempre d'altres maneres.

Regular determinades tecnologies digitals és una necessitat? O podria ser entès com un intent de posar portes al camp?

"Posar portes al camp" és una metàfora que assumeix que el desenvolupament tecnològic és una mena de procés natural, autònom, que no podem canviar. I això no és només erroni des d'un punt de vista científic, sinó també paralitzant políticament. El problema és que la regulació de l'ús, que segurament és legítima i útil en molts aspectes, deixa fora el disseny i la construcció de la tecnologia, que són les fases en què s'hi implanten els valors i biaixos socials i polítics.

Quins són alguns dels primers projectes que té previst impulsar l'associació?

El primer que volem fer és aglutinar tots els investigadors que actualment treballen en aquest àmbit a Catalunya —sense oblidar altres col·legues de l'Estat que s'hi han mostrat molt interessats—, i fer que estableixin un contacte molt més estret. Establirem un seguit de trobades i seminaris regulars per intercanviar idees i resultats de recerca, i per afavorir les col·laboracions. Volem donar suport i aixopluc intel·lectual, especialment, als investigadors joves.

La STS-CAT preveu establir col·laboracions amb altres institucions? Com es relacionarà amb les societats científiques ja existents?

Sí, aquesta també és una qüestió prioritària per a nosaltres. Els STS són constitutivament interdisciplinaris i, originàriament, tenen la vocació d'establir vincles amb altres societats i camps de recerca. Tradicionalment, l'àmbit que sempre ha estat més a prop dels STS ha estat la història de la ciència i la tecnologia. Això ha passat a escala internacional i també ens passa aquí. Tenim vincles estrets amb la Societat Catalana d'Història de la Ciència i la Tècnica, i també volem impulsar acords de col·laboració amb altres societats dels àmbits de la ciència i l'enginyeria —en el terreny de la IA, per exemple, hi ha un interès creixent per part dels enginyers i científics que hi treballen, per la mena de qüestions socials, ètiques i polítiques que també ens interessen a nosaltres. Sens dubte, ens agradaria molt crear espais híbrids per afavorir l'aprenentatge mutu.

De quina manera podran participar en les activitats de l'associació els investigadors i professionals que hi estiguin interessats?

El primer que poden fer és associar-s'hi. Només cal emplenar aquest formulari i abonar la quota. A partir d'aquí, no només podran rebre informació de les nostres activitats, sinó també participar en les assemblees i els grups de treball per organitzar-ne de noves i tenir un paper actiu en el futur de l'associació.

Quina importància tindrà la divulgació científica dins la STS-CAT?

Tradicionalment, els STS han tingut un interès molt gran en la comunicació pública de la ciència —el que abans s'anomenava divulgació— i en el seu camp d'estudi corresponent (public understanding of science). Un dels investigadors més destacats en STS, Brian Wynne, va ser un dels primers a qüestionar l'anomenat model de dèficit: la idea que la gent no té prou coneixements per implicar-se en les decisions sobre ciència i tecnologia, o que les actituds escèptiques o negatives són fruit de la ignorància científica.

La veritat, però, és que molts estudis suggereixen que el concepte mateix de públic, així en general, és una mica enganyós. Hi ha més aviat "públics", en plural, i sovint, quan determinats col·lectius se senten interpel·lats com a afectats o interessats —‍pensem, per exemple, en les associacions de malalts—, poden assolir alts nivells de coneixement.

De quina manera creus que l'acadèmia es pot acostar millor a la societat actual?

Sovint, aquests públics tenen formes de coneixement no certificades (o "oficials") que acaben esdevenint molt útils per complementar, corregir o enriquir el coneixement científic formal (per exemple, els coneixements dels pacients sobre les seves malalties o el dels pagesos sobre els conreus). Molts estudis mostren que la comunicació entre la ciència i la societat s'ha de plantejar de manera bidireccional, i no com un simple procés d'alfabetització.

Altres estudis mostren, igualment, que encara més important que la informació és l'existència de veritables mecanismes de participació en la presa de decisions en matèria de ciència i tecnologia. D'això, aquí no en tenim gaires iniciatives. Els STS han analitzat molts mecanismes d'aquesta mena (conferències ciutadanes, conferències de consens, etc.), en què els ciutadans —i, en especial, determinats actors de la societat civil— poden interactuar, en igualtat de condicions, amb experts i polítics en fòrums híbrids.

La STS-CAT s'ha inspirat en alguna altra organització semblant? Hi ha referents internacionals que hagin servit de model?

Sí, és clar. A escala internacional, tenim la Societat d'Estudis Socials de la Ciència (4S) i l'Associació Europea per a l'Estudi de la Ciència i la Tecnologia (EASST). De fet, molts dels membres actuals de la STS-CAT som membres d'aquestes dues societats de fa temps, i hem rebut el patrocini de l'EASST per organitzar la jornada de presentació. A banda d'això, ja fa anys que hi ha moltes societats nacionals en molts països europeus: Itàlia, el Regne Unit, Dinamarca, Noruega, els Països Baixos, Alemanya, Àustria, Bèlgica, Portugal, etc. Durant el darrer congrés de la 4S i l'EASST, que va tenir lloc a Amsterdam el juliol del 2024, vam assistir —tot i que encara no ens havíem constituït oficialment— a una sessió de coordinació amb totes les associacions nacionals de STS.

Des de la teva experiència com a investigador, com ha evolucionat l'interès pels estudis de ciència i tecnologia els darrers anys?

A escala internacional, el creixement del camp ha estat enorme. Al darrer congrés d'Amsterdam hi van assistir 3.000 investigadors d'arreu del món. Més de 300 eren joves investigadors que venien per primer cop. Institucionalment, els STS s'han consolidat en forma de departaments, centres de recerca o programes formatius en la majoria de les universitats més prestigioses del món (MIT, Harvard, Stanford, Cornell, Oxford, Cambridge, Escola de Mines de París, etc.).

La recerca en STS ha estat, en gran part, l'origen del gir cap a la recerca i innovació responsable (RRI), que ha marcat la política científica europea (diferents programes marc i Horizon Europe) i nord-americana (NSF) durant els darrers quinze anys. A Espanya, en canvi, la situació és molt diferent i està tot, pràcticament, per fer. En part, això es deu a l'estructura tancada i rígida de les àrees de coneixement que ja he comentat; en part, però, també s'explica per una política científica i tecnològica molt poc sensible a les qüestions socials.

UOC R&I

La recerca i innovació (R+I) de la UOC contribueix a solucionar els reptes a què s'enfronten les societats globals del segle XXI mitjançant l'estudi de la interacció de la tecnologia i les ciències humanes i socials, amb un focus específic en la societat xarxa, l'aprenentatge en línia i la salut digital.

Els més de 500 investigadors i investigadores i més de 50 grups de recerca s'articulen entorn dels set estudis de la UOC, un programa de recerca en aprenentatge en línia (e-learning research) i dos centres de recerca: l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3) i l'eHealth Center (eHC).

A més, la Universitat impulsa la innovació en l'aprenentatge digital mitjançant l'eLearning Innovation Center (eLinC), i la transferència de coneixement i l'emprenedoria de la comunitat UOC amb la plataforma Hubbik.

Els objectius de l'Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides i el coneixement obert són eixos estratègics de la docència, la recerca i la innovació de la UOC. Més informació: research.uoc.edu.