"Esperin una creixent desigualtat: la mobilitat afavorirà els rics, mentre que d'altres estaran cada vegada més atrapats"

Amb cinc dècades d'acadèmia i publicacions, el destacat sociòleg britànic David Morley recentment va fer la conferència principal titulada "Xarxes, territoris i fronteres: la política d'(in)mobilitat i (in)visibilitat" al seminari GAME del 25 d'octubre, organitzat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Morley va explorar com les promeses de principis del segle xxi sobre el capitalisme digital i el liberalisme van fomentar una mobilitat sense precedents donant pas a nous règims de fronteres i sistemes de vigilància, remodelant el paisatge europeu i global en un context de creixent nacionalisme i restricció de moviment.

Morley és professor emèrit a Goldsmiths, Universitat de Londres, i el seu treball interdisciplinari comprèn estudis d'audiència mediàtica, geografia cultural i globalització. Pioner en la recerca de l'audiència i la tecnologia, ha contribuït en teories fonamentals en els estudis de mitjans, incloent l'influent model de codificació/descodificació amb Stuart Hall al Birmingham Centre for Contemporary Cultural Studies (CCCS). Entre les seves obres més respectades es troben Nationwide Audience (1978), Family Television (1986), Spaces of Identity (1996) i Communications and Mobility (2016), en les quals examina el consum de mitjans, la identitat i la mobilitat en el context de les transformacions globals i digitals.

 

A principis del segle xxi hi havia un cert optimisme que la tecnologia digital i el capitalisme crearien un món d'accés igualitari. Per què no va succeir això?

Aquesta idea, impulsada per persones com Thomas Friedman (el 2005), va ser ridícula des del principi, perquè ignorava les profundes diferències sociopolítiques arreu del món. Encara que, és clar, sonava bé: tots som iguals, democràtics, connectats. Però era pura ideologia, sense evidència seriosa. Ho vaig assenyalar en el meu llibre Home Territories del 2000: la veritable igualtat i el veritable accés mai van ser assolibles només amb la tecnologia. 

 

Llavors, quina era la realitat? 

Que hi havia un accés desigual a la mobilitat i la connectivitat, que ara és una de les dimensions de desigualtat més importants. I hi ha una errada en la manera com veiem la tecnologia digital: moltes anàlisis estan massa centrades en la tecnologia, com si aquesta ho impulsés tot. Jo veig la tecnologia com un símptoma, no com la causa. Si pensem en els anys seixanta, quan els treballadors tenien vides estructurades, no necessitaven telèfons mòbils. Avui, en un món caòtic de contractes de zero hores, els telèfons mòbils ajuden les persones a navegar la inestabilitat. Però la tecnologia digital no va crear aquesta inestabilitat; és només una eina que fem servir per intentar bregar-hi.

 

S'esperava que el nacionalisme desaparegués, però està ressorgint. Què creu que hi ha contribuït en l'era digital?

En realitat, el nacionalisme mai va desaparèixer, està arrelat en les pors humanes bàsiques a la diferència i en la tendència a quedar-se amb els que són com nosaltres. Això no ho impulsa la tecnologia. A l'Europa occidental posterior a la Segona Guerra Mundial, les coses anaven inusualment bé, i els estudis sobre els mitjans de comunicació van créixer en aquesta bombolla estable i acomodada. Però aquest període era exòtic, no una norma universal. Fora d'aquest context, la mateixa tecnologia mediàtica pot tenir conseqüències molt diferents.

 

Quin paper tenen les plataformes digitals en aquest context?

Hi exerceixen un paper, fixem-nos en l'Índia, per exemple. El finançament del BJP (Partit Popular Indi) procedeix de la diàspora, que sol ser més nacionalista que la del país d'origen. Aquesta dinàmica, en la qual la cultura nacional "més pura" ni tan sols es troba dins de l'espai geogràfic de la nació, revela que el nacionalisme sovint es basa en passats idealitzats i distants. Hi ha molt per explorar en la manera amb què la tecnologia dona suport a aquestes narratives.

 

Com ha configurat la tecnologia digital els "nous règims fronterers" i el control de la mobilitat?

La tecnologia digital és només una eina per aplicar aquests controls fronterers; no és el que els impulsa. El veritable impuls per a aquests controls va venir de coses com els segrestos d'avions (11 de setembre del 2001), que van crear la necessitat d'una seguretat aeroportuària més estricta. L'altre dia vaig trigar tres hores a passar per l'aeroport de Barcelona a causa dels controls de seguretat. El veritable problema és el mateix reforç de la seguretat, que es deriva d'incidents passats en els quals els avions van ser convertits en armes; la tecnologia només opera al final d'aquesta cadena.

 

Com creu que el panorama geopolític actual està modificant les fronteres europees en comparació amb l'era posterior al teló d'acer?

En una paraula: Putin. La idea d'un món que avança cap a la democràcia liberal –com La fi de la història? de Francis Fukuyama– era ingènua. Occident va perdre la seva oportunitat amb [Mikhaïl] Gorbatxov, un fracàs que Nelson Mandela va criticar als anys noranta. Ara assistim a la "venjança de la història" amb Putin reclamant territoris; Ucraïna i Geòrgia poden ser absorbides aviat, Moldàvia està en perill, i líders com Viktor Orbán amenacen la integritat de la UE des de dins. Europa podria acabar replegant-se en un enclavament ric al nord-oest, com una Lliga Hanseàtica moderna, mentre deixa escapar regions com el sud d'Itàlia. He vist amics dels Balcans veure Europa com un somni, però, quan estiguin preparats, pot ser que ja no existeixi com esperaven.

 

Com ha influït la resposta als refugiats de l'Orient Mitjà en les opinions europees sobre la migració i la identitat?

La visió europea dels refugiats està determinada per vells temors: l'"Orient" històric com a enemic ancestral. Veure els refugiats pot ser com tornar a enfrontar-se a antics "dimonis". El 2015, quan els migrants van travessar els Balcans, va ser com una peregrinació medieval. Després, un diari britànic va mostrar refugiats amb telèfons mòbils i, de sobte, la gent es va preguntar si eren "veritables" refugiats. Però un telèfon intel·ligent és essencial per als migrants; és la manera com troben rutes, es connecten amb la família i accedeixen als aliments. Aquesta paradoxa revela la lluita d'Europa: els refugiats són temuts com a "altres" estrangers i com una força misteriosa, gairebé com a personatges d'una pel·lícula de terror.

 

Com ha influït el Brexit en la mobilitat i la identitat nacional al Regne Unit i a Europa?

El Brexit va desplaçar dràsticament cap a la dreta la postura del Regne Unit sobre la immigració i Europa. Ara, tot el que no sigui hostilitat cap als estrangers es considera "liberalisme vague". El Partit Laborista evita les polítiques proeuropees per temor a la reacció dels votants de classe treballadora. Un recent intent de reincorporar-se a un acord europeu de mobilitat per als joves es va abandonar per aquests temors. És tràgic, ja que Erasmus –un programa que Umberto Eco va lloar per "crear europeus"– és exactament el que el Regne Unit necessita per seguir connectat. El Brexit ha bloquejat el Regne Unit en programes crucials, desplaçant els debats sobre la raça i la cultura més a la dreta.

 

De quina manera contribueixen les condicions socioeconòmiques a les regions postindustrials a l'auge del populisme nacionalista?

A les regions en declivi on la indústria manufacturera va marxar a causa de la globalització, diverses generacions s'han enfrontat a la desocupació i la frustració. Els homes, que en altres temps sostenien la família, se senten abandonats i menyspreats, titllats de racistes o homòfobs pels liberals. No és una política de càlcul racional; és ira i ressentiment, un desig de pertorbar. Trump als Estats Units i figures com Nigel Farage o Boris Johnson al Regne Unit aprofiten aquest sentiment, fent que la gent se senti escoltada. Amb tots els seus defectes, llibres com Hillbilly, una elegia rural de J. D. Vance ajuden a mostrar per què molta gent pobra està tan desil·lusionada amb la política dominant i se sent atreta per les veus populistes.

 

Quins problemes ètics o socials veu en l'augment de la vigilància digital?

La privacitat és gairebé impossible de mantenir en l'economia digital actual. Per accedir a serveis bàsics, ens veiem obligats a cedir dades personals, des de les galetes fins als historials mèdics. Pocs tenen temps o energia per protegir-se d'aquest sistema extractiu. Per exemple, si necessites tractament mèdic, és molt possible que hagis de donar el teu consentiment per compartir tot el teu historial mèdic amb empreses privades que poden explotar-lo amb finalitats lucratives. Està malament, però ja està arrelat en totes les transaccions.

 

Què es pot fer per canviar aquesta situació?

Revertir aquesta situació exigiria reescriure la legislació internacional, però les empreses tecnològiques tenen un poder enorme. Imagina't demanar-li a Elon Musk que et retorni les teves dades si està dirigint les coses amb Donald Trump... Poc probable! El problema és enorme i, sincerament, no sé com podem començar a solucionar-lo.

 

Europa pot equilibrar la seguretat i el control de les fronteres amb l'obertura i la llibertat de moviments?

Necessitem alguna cosa més que valors; necessitem recursos. El Servei Nacional de Salut britànic (NHS), per exemple, es va crear per a una població estable que hi contribuís durant tota la vida. La immigració a gran escala trenca aquest equilibri, provocant el ressentiment de la població local, que considera que els nouvinguts s'emporten els recursos sense contribuir-hi. Una solució podria ser el carnet d'identitat, que oferiria assistència sanitària gratuïta als ciutadans, mentre que als immigrants se'ls podria demanar que contribuïssin més a les despeses sanitàries. Però Gran Bretanya es resisteix als carnets d'identitat, per considerar-los restrictius. El model de benestar del 1945 no funciona avui. Abordar aquests reptes del benestar podria alleujar els ressentiments i millorar el sistema, però és una qüestió d'enormes proporcions que sovint s'evita.

 

Cap on veu el futur de la connectivitat i la mobilitat?

És d'esperar que augmenti la desigualtat. Les persones més riques i ben connectades tindran més llibertat de moviment, mentre que els desfavorits es veuran cada vegada més atrapats. La pel·lícula de Michael Winterbottom Codi 46, sobre un futur en el qual només els rics viuran en ciutats estat segures, reflecteix aquesta tendència. Els governs impulsen solucions digitals, com el pla britànic de donar a tothom un telèfon intel·ligent per navegar pels serveis sanitaris, però per als pobres aquestes "innovacions" solen fracassar. Això es pot deure simplement al fet que no tenen un historial creditici prou bo per accedir a aquesta tecnologia, o al fet que no poden permetre's crèdits telefònics suficients per estar "en espera" mentre el departament governamental amb el qual contacten respon la seva trucada.

 

Impactarà en la sostenibilitat?

Els centres de dades consumeixen quantitats ingents d'electricitat; per exemple, a Irlanda ja consumeixen el 20 % del subministrament total i és probable que augmentin fins al 30 %. A la llarga, els governs hauran de prendre decisions difícils sobre la distribució de l'energia. Tota aquesta tecnologia sense paper "moderna" comporta costos invisibles. En paraules d'Ibn Khaldun, predir el futur és cosa de ximples, però les tendències actuals apunten a una creixent bretxa en l'accés i la mobilitat.