"Jo només volia estudiar amb la gent blanca i ajudar la meva família"

Ahmed Mansur Mohammed és un jove de vint-i-quatre anys que amb quinze es va veure obligat a deixar la seva Ghana natal per iniciar un difícil trajecte cap a Europa i buscar un futur millor. Va fer el viatge sol i, després de moltes dificultats, finalment es va poder establir a Catalunya. Durant els seus estudis, va tenir l'oportunitat de fer un intercanvi i tornar a Ghana després de molt de temps. Actualment, compagina la feina amb els estudis d'Enginyeria Informàtica a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). A més, acaba de rebre el reconeixement del Servei Espanyol per a la Internacionalització de l'Educació (SEPIE).

Per què vas decidir deixar Ghana, el teu país? Amb quina edat ho vas fer?

Vaig deixar el meu país pel tema econòmic. Quan tenia quinze anys i estava estudiant l'ESO a Ghana, el meu pare va perdre la feina i vaig haver de deixar l'escola perquè no la podíem pagar. Arran d'això, vaig marxar del meu poble a la capital.

Llavors decideixes buscar un altre futur a Europa?

Quan vaig arribar a Accra, em vaig trobar uns nois al carrer que em van dir que marxaven de Ghana cap a Europa i que allà podria continuar els estudis i estudiar amb la gent blanca. Vaig acceptar la proposta i me'n vaig anar amb ells. Va ser un viatge molt dur perquè va ser per terra, en camions i autobusos. Vaig sortir de Ghana cap a Burkina Faso en autobús. Després de Burkina Faso no sabia cap a on aniríem perquè geogràficament no ho tenia clar.

I aquest viatge tan llarg el vas fer sol?

Sí. A més, a Burkina Faso em vaig quedar sense recursos i els nois amb els quals anava em van deixar enrere. Vaig trobar feina i m'hi vaig quedar tres mesos. En aquest país la feina més comuna per reunir prou diners per pagar al pròxim camioner és omplir sacs de cebes. Després de tres mesos allà, vaig aconseguir reunir els diners per pagar a un altre conductor. En aquell nou viatge, vaig ser l'assistent del camioner que em va portar fins a Algèria passant per Mali. Un cop a Algèria, el conductor em va dir que es quedava allà. Em vaig quedar a Algèria sol i sense recursos. Un dia em vaig començar a trobar molt malament i em vaig desmaiar enmig del carrer. Vaig acabar en un hospital gràcies a una dona que em va trobar i m'hi va portar. Em van operar d'apendicitis.

Va ser el pas previ a agafar la pastera cap a Europa?

Quan ja estava recuperat, la família de la dona que em va portar a l'hospital em va ajudar a arribar fins al Marroc i em va portar al mas d'un home que treballava de flequer. Vaig començar a ajudar-lo a la botiga, a fer pa i a netejar. Després de tres mesos al Marroc, l'home em va ajudar a arribar fins al mar Mediterrani. Allà em van dir que anés a Gadir, des d'on sortiria la pastera per arribar a Europa. Vaig viatjar amb setze persones, totes més grans que jo. El viatge va durar vuit hores fins que vam arribar a una platja de Las Palmas. Un cop allà, vaig veure que tothom fugia, perquè a l'Àfrica creiem que a Europa hi ha una deportació massiva.

Per fi arribes a Europa, sense documentació i esgotat m'imagino.

Vaig viatjar sense passaport ni cap paper de naixement. Un cop vaig arribar al centre de Las Palmas, vaig anar a una mesquita. Em vaig passar una setmana dormint davant de la mesquita. En aquell moment tenia disset anys. Em van dir que m'havia de fer un passaport perquè, si no en tenia, no em podien identificar. Van fer la consulta al consolat de Ghana i en aquell moment no hi havia cites disponibles per poder fer-me el passaport, però em van dir que havien d'anar a Roquetas de Mar (Almeria) per fer el passaport dels joves ghanesos que vivien a Almeria. Vaig viatjar des de Las Palmas fins a Almeria amb un DNI fals en ferri.

Van tardar gairebé un any i mig a fer-me el passaport. Mentrestant, m'estava al carrer, a Roquetas, esperant. Em vaig posar a treballar en un camp collint fruites a canvi de cinc euros al dia. M'hi vaig estar tres mesos.

Quin periple! I del sud d'Espanya a Barcelona?

Mentre treballava a Roquetas de Mar, un noi em va dir que, en ser menor, hauria d'anar a un centre. Jo no entenia què era un centre de menors. Aquell noi em va dir que havia d'anar a Barcelona, però jo estava desesperat perquè havien passat quatre mesos i encara no tenia el passaport.

Vaig arribar a Barcelona a l'hivern. Tenia por que la policia em retornés a Ghana. Després de tres dies a l'Arc de Triomf, vaig estar un dia sencer sense menjar perquè no tenia més recursos i no em va quedar més remei que anar a la policia. A la comissaria, els vaig explicar que no havia dinat i que tenia gana. Em van comprar un kebab, em van interrogar i em van portar a un centre. 

Et vas sentir ben acollit?

Sí. Va ser un procés perquè, quan vaig arribar, la policia em va portar a un centre de menors a Montcada i Reixac. Allà vaig tenir el primer llit i menjar calent després de gairebé un any.

Parles català molt bé. Com el vas aprendre?

Al centre vaig conèixer una educadora que em va matricular en cursos de català. Vaig anar fent cursos i va arribar un moment que vaig decidir que volia començar a estudiar. Però com que encara no tenia el passaport fet, no podia estudiar en cap centre educatiu públic. Em vaig esperar fins a l'any següent i, durant aquest temps, vaig fer cursos de català i castellà. A la vegada vaig seguir un programa de formació i inserció (PFI) d'informàtica i, després, vaig començar un cicle de grau mitjà. Però com que encara no tenia la residència, no podia fer pràctiques. Vaig estar a punt de deixar-ho tot, però just en aquell moment em van donar la residència.

Creus que hi ha facilitats per aprendre català quan arribes a Catalunya?

Vaig aprendre català amb molt d'esforç. Jo tenia molt clar el que volia estudiar i sabia que, per poder fer-ho, havia d'aprendre català. Al principi va ser molt difícil perquè hi ha molt poques places per a la gent nouvinguda.

Primer vaig començar a fer classes de català amb una dona de Granollers, que em va ensenyar les paraules bàsiques. Després vaig dir a l'educadora del centre que volia anar a una escola perquè m'ensenyessin la llengua. Vam trobar el centre de Santa Coloma de Gramenet del Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL), on vaig fer des del bàsic 1 fins a l'elemental. Posteriorment, vaig deixar els cursos perquè estava fent el cicle de grau mitjà i, a més, estava treballant.

Després d'uns anys a Catalunya, vas poder tornar al teu país natal, oi? Explica'ns com va anar.

Vaig poder fer les pràctiques, l'empresa em va acabar contractant i vaig passar a fer el cicle de grau superior. Quan vaig acabar el grau superior, vaig veure que hi havia beques per fer intercanvis. Vaig presentar la documentació corresponent i em van dir que un 20 % de la beca assignada estava destinat a fer un intercanvi amb qualsevol part del món. Jo coneixia una persona que té un fundació a Barcelona que bequen alumnes a Ghana perquè puguin treballar allà amb les empreses d'aquí.

Vaig pensar que era una idea perfecta i vaig demanar informació. Van acceptar el meu currículum i vaig poder viatjar a Ghana. Em vaig retrobar amb la meva família després de sis anys.

Com va ser el moment de retrobar-te amb la teva família després de tants anys?

El moment que arribes al poble i tothom t'està esperant, com si fossis Lamine Yamal, és increïble. La meva mare era allà amb la meva àvia, que ja té una edat, però volia esperar-me a l'estació d'autobús. Va ser espectacular, un moment molt bonic.

Els primers dies d'estar novament a Ghana, la meva mare em venia a veure per comprovar si encara hi era, perquè quan vaig marxar de Ghana a Europa no vaig avisar ningú.

Has viscut el racisme en primera persona?

Sí, moltes vegades. Per exemple, un matí que anava a estudiar, vaig agafar el metro a l'estació de Passeig de Gràcia per anar fins a la Barceloneta i un home a qui li havien robat es va pensar que havia estat jo i em va començar a dir de tot.

Arribar a la universitat és un somni fet realitat?

Sí, és un somni que no pensava que podria complir. Jo només volia estudiar amb la gent blanca i ajudar la meva família.

Com vas conèixer la UOC?

Quan vaig acabar el grau superior, volia estudiar a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), però aquell estiu vaig trobar feina en una empresa multinacional. Vaig pensar que treballar en aquella empresa era una gran oportunitat i l'hi vaig explicar a la meva educadora. Ella em va dir que, si no volia perdre la feina i volia estudiar a la vegada, hi havia la possibilitat d'estudiar a la UOC.

Tenies clara la carrera que volies estudiar?

Sí, tenia molt clar que volia estudiar Enginyeria Informàtica.

Quins són els teus objectius a curt termini? I a llarg termini?

El meu objectiu a curt termini és acabar la carrera d'Enginyeria Informàtica, i l'objectiu a llarg termini és establir una relació solidària entre alumnes de Catalunya i de Ghana.

A més, també m'agradaria ajudar els joves de Ghana a tenir una aula d'informàtica perquè, quan anava a l'escola allà, ens ensenyaven informàtica, però no teníem ordinadors, només ens ensenyaven la part teòrica. El meu somni és ajudar els joves de Ghana perquè puguin tenir una aula d'informàtica i puguin adquirir experiència. Actualment, estic en el procés, perquè tinc gent que m'està ajudant a gestionar-ho.

Acabes de rebre el reconeixement del SEPIE. Què suposa per a tu aquesta distinció?

Estic molt agraït perquè tenen en compte els joves i ens donen una oportunitat per poder fer una carrera. Personalment, sento una gran confiança perquè tinc els objectius molt clars. Rebre aquest reconeixement és una manera de dir que els nouvinguts també aprofitem les oportunitats. A més, em permet donar exemple als joves que arribaran: que sàpiguen que l'Ahmed va començar des de zero i ha pogut arribar a aquest punt.