"Fer voluntariat social és com anar a una sessió d'aprenentatge i humilitat humana"

La Montse Arias va iniciar el mes de març la seva mentoria al Programa català de refugi (PCR). Aquesta egarenca de 52 anys i mare de dos fills treballa en l'àmbit social a l'Administració pública, i va decidir tornar a la universitat per tal de dedicar-se a la seva passió, l'antropologia i la sociologia, i culminar així un somni i un primer cicle d'Història.

El seu tarannà social va ser el que la va atraure al programa de mentoria social del PCR, un programa de la Direcció General de Migracions, Refugi i Antiracisme del Departament d'Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya, que facilita relacions d'acompanyament social a través de la mentoria per a persones sol·licitants de protecció internacional, refugiades i migrades en situació de vulnerabilitat. La participació en el programa com a persona mentora implica que col·labora amb el programa tant de manera individual com amb la seva família o amb un grup d'amics, ja que es busca promoure la mentoria grupal, amb un màxim de cinc persones per grup. Entre el 2017 i el 2021 el programa va acollir 723 persones refugiades i va formar més de 1.000 persones voluntàries. A partir del 2021 va comptar amb l'aliança de la UOC, que ha aglutinat una comunitat de més d'un centenar d'estudiants només en dues edicions. És un dels projectes del Programa de voluntariat de la Universitat.

Què et va motivar a apuntar-te al Programa de mentoria català de refugi?

En treballar en l'àmbit social, veig moltes realitats cada dia i totes les mancances. D'una banda, sento que tots podem fer coses cada dia per la gent tant afavorida com no afavorida; tots tenim les nostres coses. De fet, ja participo com a voluntària en activitats de l'ajuntament de la meva ciutat (Terrassa). Així que un dia vaig veure que la UOC tenia una llista enorme de programes i em vaig apuntar al programa de refugiats i al de la prevenció i suport del suïcidi. Vaig fer les dues formacions. No em podia comprometre a moltes hores ni dies, però sí que hi podia dedicar, per exemple, una tarda a la setmana i, si calia, alguna cosa més. Així ha estat. Aquestes aportacions socials tenen la seva recompensa energètica en tots nosaltres. Són actes d'amor que et recompensen amb el mateix amor i energia vital.

Per què vas triar aquest programa i no un altre?

Segurament pel caire social, perquè conec gent que treballava en programes com el de la Creu Roja i perquè estàvem i estem en plena guerra russa-ucraïnesa i palestino-israeliana. Els poso cara i nom, conec persones d'aquests països, i això encara em va fer sentir més a prop el seu sentiment. L'arribada de persones a les quals classifiquem com a refugiades també crea estigmes que m'agradaria deixar enrere. No és gens fàcil per a ells, com tampoc ho seria per a nosaltres, i és d'una gran duresa per a qualsevol persona de més de setanta anys, per exemple, que arriba a un nou país, on l'idioma i els costums no tenen res a veure amb la seva antiga realitat. Com a antropòloga que em sento, surt de mi lluitar contra aquesta alteritat estigmatitzada.

Què has fet exactament durant el programa?

Després de la formació que ens van fer a un grup reduït, em van assignar un matrimoni de més de setanta anys que havia fugit del seu país. Primer, vàrem tenir una entrevista conjunta amb ells i Creu Roja, on vam intentar saber quins interessos tenien.

Vam saber que a ella li agradava molt la natació, i a ell també. Sovint m'explicava que anava molt a nadar al mar i que li agradava tant! Així, doncs, vaig muntar un dia a la setmana la trobada a les piscines del Club Natació Sabadell, on el programa havia aconseguit un conveni col·laborador per tal que ens cedissin l'espai, i neden feliços en aquella estona.

Els dedico una tarda a la setmana i, si cal, en podem fer una altra. Són quatre hores, i en aquests moments només estem fent natació, ja que ella té una lesió que no li permet fer excursions o caminades, que és el segon que havia pensat fer amb ells. Però ella ha tingut problemes de salut, un refredat fort, mal de genoll i de maluc per una caiguda. Per tant, no sempre ha pogut nedar.

Intentem tenir converses amb els traductors tecnològics, que són una meravella! Fem servir el traductor de veu de Google, que va força bé. No parlen gens d'anglès, cosa que limita molt més la comunicació, però al final t'adones que "estimar és poder", i ens acabem entenent perfectament. Tots dos són al programa de normalització lingüística.

També els encanten les exposicions i coneixen Tàpies, Miró i Sorolla, dels quals s'han fet exposicions a Barcelona en aquest últim any. Us haig de dir que la poca estona que suposa una tarda a la setmana omple d'energia en veure un somriure que ni pensava que veuria en les primeres trobades.

Com ha estat fins ara el procés que has pogut acompanyar com a mentora?

Vaig veure que ell està molt adaptat i s'esforça molt amb l'idioma. Ara farà la prova de castellà i està molt nerviós. També comença a fer els seus intents de català, però de mica en mica!

Respecte a ella, ha estat una progressió molt diferent. Tenia un rebuig inicial de socialitzar-se; la seva actitud era seriosa i gairebé semblava enfadada amb la situació i amb el món. El seu pensament era que estava aquí de pas, i per això no havia de fer tant d'esforç amb el llenguatge ni amb l'adaptació. Penso que hi havia una resistència i se sentia forçada. Totalment comprensible.

Això són dols que cadascú viu a la seva manera. Persones que viuen el canvi com una manera d'obrir-se a nous mons i aprendre, i altres a qui els provoca angoixa i sentir que estan fora de la seva zona de confort. Quantes vegades ens deu haver passat a totes?

Què t'ha aportat el PCR tant personalment com acadèmicament?

Acadèmicament, suposo que ha estat el fet de practicar, un cop més, la convivència amb l'alteritat de costums, de maneres de pensar o d'actuar. Remou veure que a tots ens podria passar haver de canviar de cop de realitat, i fa que acceptis encara més la diversitat de cultures i entenguis que, en realitat, la diferència sols la crea un mateix.

Personalment, m'aporta amor, que es transforma en una energia meravellosa. Pot sonar idíl·lic, però realment és com anar a una sessió d'aprenentatge i humilitat humana que et fa entendre la importància de les relacions humanes i que, tot i ser una petita partícula en l'engranatge, és molt important i sa.

Quant a l'aspecte laboral, recomano el programa per allò que pots aportar en l'àmbit de suport i el que pot aportar-te a tu com a eina social i personal. Les experiències socials són un ventall de possibilitats i creixement que no tan sols aporten experiència a la teva carrera i atenció al públic, sinó que sumen en resolució de conflictes, eines emocionals i en empatia.

Quins aspectes del programa suposen un xoc cultural més gran per a les dues parts i quins són més fàcils per als beneficiaris?

Xoc, potser l'enorme adaptació que cal fer per les dues parts, sobretot per la diferència d'idioma i escriptura. En l'àmbit emocional, em remou pensar que tenen el seu fill lluitant a la guerra, a més del fet que ella fos enginyera i que aquí li costi tant motivar-se, amb tota la comprensió del món.

Quanta gent quedaria apàtica davant d'una situació així. Em fa pensar molt com una dona que ha lluitat per la seva carrera, pel seu futur, quedi de cop i volta fora de joc i amb les mínimes possibilitats. Encara diu i pensa que això només és provisional i que no ha d'aprendre massa el nostre idioma perquè tornarà aviat a casa...