"L'art digital ha d'aspirar a crear un impacte social real, no només a semblar impressionant visualment"

El professor de Belles Arts Mark Farid, primer artista resident a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), presentarà el seu últim projecte, Invisible Voice, al campus del Poblenou de la Universitat al final d'octubre com a part del simposi Exploring the intersections of Arts, Science, Technology and Society as catalysts for change ('Explorant la intersecció entre l'art, la ciència, la tecnologia i la societat com a catalitzadors del canvi') de S+T+ARTS. Aquesta exposició posa fi a la residència de l'artista, que ha rebut el suport i el guiatge d'Hac Te (Hub d'Art, Ciència i Tecnologia de Barcelona), centre regional que acull el consorci S+T+ARTS in the City en què s'emmarca el projecte. Amb el suport de la Comissió Europea, el programa convida artistes a abordar reptes regionals mitjançant la creativitat i la tecnologia. Farid, artista digital britànic i professor de Belles Arts a la Central Saint Martins, University of the Arts de Londres, és conegut pel seu treball innovador sobre la identitat digital, la democràcia i la transparència empresarial. Invisible Voice continua l'exploració de l'artista sobre aquests temes a través de mitjans interactius per repensar una democràcia dirigida per la ciutadania.

Com ha estat la teva experiència com a primer artista resident a la UOC?

Ha estat meravellosa. Hac Te m'ha donat moltíssim suport i m'ha proporcionat tot el que necessitava. La UOC m'ha brindat un espai i l'accés a investigadors brillants. Viatjar a Barcelona una vegada al mes m'ha permès conèixer gent diversa i adquirir noves perspectives. Curiosament, molts investigadors de la UOC treballen en temes relacionats entre ells, com ara l'augment del nivell del mar i la desforestació, però no semblen estar connectats. Omplir aquests buits ha estat gratificant.

Sobre per què vaig acceptar, sí, el finançament era bo, però Invisible Voice encaixa perfectament amb la història sindical i activista de Barcelona, que és vital per a la meva recerca. Estic explorant com podem "sindicalitzar" les persones, no només els treballadors, i Barcelona és un teló de fons ideal.

Què poden esperar de l'exposició al campus del Poblenou les persones que la vagin a veure?

L'exposició mostrarà el component d'art interactiu d'Invisible Voice, que es va presentar a l'Ars Electronica i també serà a Portugal. Té un panell publicitari que escaneja les persones quan passen pel davant i detecta les marques o els productes que porten (per exemple, reconeix les dues lents d'un iPhone). Aleshores treu temes relacionats amb aquesta marca, com ara el canvi climàtic o els drets laborals, i mostra titulars de notícies relacionades.

També mostra un gràfic de xarxa que vincula l'empresa en qüestió amb persones i organitzacions clau, juntament amb puntuacions de pràctiques ètiques. L'aplicació mòbil i l'extensió del navegador ofereixen informació similar sobre les empreses per fomentar l'acció col·lectiva.

Quines són les teves influències?

Sobretot els llibres, les notícies i els mitjans de comunicació, més que no pas l'art. De fet, soc bastant crític amb l'art. El meu treball comença amb una pregunta, gairebé com una hipòtesi. Per a aquest projecte, em vaig preguntar: "com podem reimaginar la democràcia posant la ciutadania al centre?". En projectes anteriors, he explorat la identitat portant un casc de realitat virtual durant una setmana per experimentar la realitat d'una altra persona. Es tracta de fer la pregunta adequada i deixar que es desenvolupi el procés.

Quines són per a tu les tendències més significatives en l'art digital actual?

Hi ha dues tendències. Una es dedica a debatre grans conceptes, com ara la IA, sense abordar-los realment. Hi ha alguns projectes divertits, però passen per alt qüestions més profundes, com ara els reptes laborals que comporta la IA. La segona són les presentacions brillants i impressionants buides de contingut. Molts projectes semblen impactants només quan l'artista els explica, però sovint no s'impliquen de manera significativa amb les qüestions socials o polítiques que pretenen abordar. En el meu treball, especialment amb Invisible Voice, busco un impacte real, canviar el comportament col·lectiu, no només cridar l'atenció. Si no veig un canvi mesurable, el projecte és un fracàs.

Podries compartir detalls sobre el projecte que has desenvolupat durant la teva estada a la UOC?

A la UOC m'he centrat a desenvolupar i ampliar Invisible Voice, amb la creació del back-end, l'aplicació mòbil i recursos artístics interactius. Una part molt important ha consistit a reunir-me amb investigadors i ONG, que han aportat informació sobre les seves necessitats. Hem creat una plataforma en què persones de diferents camps (investigadors, activistes, organitzadors) poden connectar segons el seu punt geogràfic i els seus interessos. La idea és que els grups locals —per exemple, un moviment petit a Barcelona— poden tenir més influència que els esforços globals dispersos. Ha estat una barreja de treball tècnic i conceptual per mirar d'esbrinar com ajuntar aquestes persones i eines per aconseguir un impacte.

Quina és la teva opinió sobre com la tecnologia està canviant la manera com el públic interactua amb l'art?

És una pregunta difícil. És comparable a com la càmera va canviar l'art. Ara estem substituint la càmera per tecnologies digitals, la qual cosa canvia fonamentalment la manera com definim l'art, l'autoria i la interacció amb el públic. La tecnologia altera les coses, però al final tot se centralitza, com a internet, que s'assenta amb Facebook, Amazon i Google. L'art digital ara està en aquesta fase, en la qual és brillant i superficial. Per a mi, l'art digital consisteix a comprendre sistemes més amplis i com hi encaixen els individus.

Has col·laborat amb altres investigadors o departaments de la UOC?

Sí, he tingut experiències enriquidores, aquí. Hac Te ha estat meravellós, i m'he reunit amb molts investigadors, ONG i organitzacions benèfiques, la qual cosa ha contribuït a millorar el projecte. No obstant això, encara que es presenta com una residència de recerca, es tracta més aviat d'una residència de producció. Vam haver d'acabar l'obra en sis mesos, la qual cosa va suposar un repte tècnic enorme. Aquest termini tan curt va fer que fos complicat fer col·laboracions estretes. No hi va haver prou temps per establir relacions i explorar connexions de recerca.

Com es podria millorar aquest procés?

S'ha de deixar clara una cosa: volem produir un resultat o ens centrem en la recerca? Si es tracta de col·laborar i investigar, hi ha d'haver més temps —almenys un any, idealment dos— per equilibrar les reunions, la cerca d'objectius compartits, el temps, la col·laboració, els fracassos de la recerca i també els èxits. Si es tracta de producció, hem de tenir clar que ens centrem en els resultats per posar fil a l'agulla. Fer totes dues coses en sis mesos (en sis mesos!), simplement, no és possible. Quan acabi aquesta residència, la idea és començar l'any que ve unes col·laboracions que hem identificat com a punts de contacte durant aquesta residència, però amb sis mesos no hi ha temps per a això.

Quin consell donaries als artistes emergents?

Has de conèixer el finançament que reps, quina és la font del finançament i com s'alinea el teu projecte amb els seus objectius. Però el més important és tenir clar què vols aconseguir. Estàs creant alguna cosa perquè queda bé o perquè transmet un missatge significatiu? Pregunta't si el teu treball aborda realment les qüestions socials que et preocupen. Sovint, els artistes creuen que estan marcant la diferència, però el seu treball no té l'impacte previst. Sigues sincer amb tu mateix sobre els teus objectius i sobre si el teu art genera realment un canvi social.