"La masculinitat tradicional és susceptible als moviments extremistes a causa del seu conservadorisme radical"

Lucas Gottzén és professor al Departament d'Estudis de la Infància i la Joventut a la Universitat d'Estocolm, Suècia. Adopta perspectives feministes i crítiques sobre el jovent, el gènere i la sexualitat, amb especial atenció als homes joves i les masculinitats. La seva recerca actual se centra principalment en el sexe i el plaer, el consentiment i la violència sexual, la "masclosfera" (activisme en línia a favor dels drets dels homes) i l'extremisme d'extrema dreta. Parlem amb ell abans de la seva participació en la conferència internacional Men in Movement, que se celebrarà a Barcelona els dies 9 i 10 de desembre de 2024 amb el títol "Masculinities for Feminist Futures: Challenging Masculinism and Violence". Organitzat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i amb el suport del Pacte d'Estat contra la Violència de Gènere i Homes Igualitaris (HI/AHIGE), el simposi busca incorporar els homes a les discussions al voltant del gènere, en un context d'urgència enfront de la violència i la desigualtat.

A la teva feina has explorat la connexió entre masclisme i extremisme. Quines característiques de les masculinitats tradicionals creus que les fan susceptibles d'alinear-se amb moviments extremistes?

El que podríem anomenar masculinitat tradicional —o rols de gènere tradicionals— pot ser susceptible als moviments extremistes perquè aquests són inherentment conservadors. Aquest és el problema principal, realment. Tendeixen a mirar enrere, anhelant una "edat daurada" que probablement mai no va existir, en què la supremacia masculina i el patriarcat eren dominants. En aquell passat imaginat, els homes eren "homes reals", les dones eren "dones reals" i els homes eren els que prenien decisions tant a les famílies com públicament. Aquesta connexió és un factor clau. És una visió que està fonamentalment arrelada a mirar enrere. I no és conservador en el sentit típic, en què conservadorisme significa un enfocament prudent del canvi. Aquí tenim una forma de conservadorisme radical. Ho veiem en el populisme d'extrema dreta o el que alguns podrien anomenar "moviments de dreta radical". Per a l'extrema dreta, per exemple, aquesta visió sovint va lligada a la supremacia blanca: la idea de restaurar la supremacia blanca a la societat. Al costat d'això, també es tracta de restaurar la supremacia dels homes.

Com fan servir els líders populistes d'extrema dreta el masclisme per atreure el seu públic? I com varia això en diferents contextos culturals i socials?

Ho fan d'una manera tant ideològica com performativa. En l'àmbit ideològic, aquests moviments promouen certs valors, sovint arrelats en el pensament binari: els homes haurien de ser homes i les dones haurien de ser dones. Normalment, són antitrans i s'oposen a les idees progressistes sobre el gènere, sovint impulsant visions molt conservadores de les relacions de gènere. Però també es tracta de com els mateixos líders populistes escenifiquen el masclisme, i això pot variar molt d'un a l'altre. Trump, per exemple, representa una forma molt particular de populisme d'extrema dreta que es caracteritza per un sexisme extrem, l'odi, la venjança i el ressentiment cap als opositors polítics. Tanmateix, aquest tipus de masclisme obertament agressiu i masclista no funcionaria en un context nòrdic, per exemple, en què el populisme d'extrema dreta incorpora sovint el que es podria anomenar "femonacionalisme". Això vincula els drets de les dones com un valor essencial de la cultura occidental, posicionant-los en contrast amb les cultures musulmanes. Els líders d'aquests entorns no poden inclinar-se massa pel sexisme obert perquè això provocaria una reacció important en societats com Suècia o Finlàndia. Al mateix temps, tampoc es poden inclinar massa cap al feminisme, ja que això minaria la seva posició tradicionalista. És un delicat acte d'equilibri. Els seus estils de lideratge reflecteixen aquestes dinàmiques. A l'Europa occidental, els líders d'extrema dreta tendeixen a presentar-se com a persones quotidianes, una mena de masculinitat tradicional amb estètica de classe treballadora o de classe mitjana baixa.

Un altre aspecte important és l'èmfasi populista en el lideratge de l'home fort. Aquests líders se centren a encarnar la idea d'un estat fort i un lideratge fort. Sovint es presenten com els únics capaços de promulgar un canvi real. Això no és necessàriament antidemocràtic, però pot recolzar en idees que coincideixen amb el feixisme, situant una figura singular i poderosa al centre del seu moviment.

L'auge dels extremismes és un assumpte transversal ara mateix, i globalment rellevant. Has estudiat quin és l'ambient social i polític que està fent possible que aquests discursos es difonguin més fàcilment i que la gent se senti més atreta pels extremismes?

Sí, hi ha moltes raons, tot i que no puc parlar del tot pel Sud global; allà és una mica diferent. Però quan es tracta d'Europa, Amèrica del Nord i fins i tot el meu país d'origen, l'Argentina, amb figures com Milei, sorgeixen certs patrons. Un factor important són els canvis econòmics i polítics que hem vist durant els darrers trenta anys. El neoliberalisme ha dominat molts països i ha donat lloc a una austeritat econòmica que ha afectat molt la classe treballadora i la classe mitjana. Les feines tradicionals de la classe treballadora, especialment les ocupades pels homes, han desaparegut en gran manera. Les indústries s'han traslladat fora de països com Espanya o Suècia, i això ha creat una gran ansietat i inseguretat. En aquestes situacions, la gent sovint anhela l'estabilitat i, al mateix temps, busca bocs expiatoris.

Els moviments progressistes o els partits de centreesquerra, com els socialdemòcrates a Suècia o els demòcrates als Estats Units, podrien haver abordat aquests problemes mitjançant polítiques de promoció de la justícia social i la igualtat econòmica. Però en gran part no ho han aconseguit. D'una banda, les seves polítiques econòmiques han continuat potenciant el neoliberalisme, perpetuant la inseguretat que sent la gent en la seva vida quotidiana. D'altra banda, s'han centrat cada cop més en allò que alguns anomenen pejorativament "política identitària". I aquí soc clar: no soc crític amb els drets LGBT, l'antiracisme o causes similars. Però l'intens enfocament en aquests temes sovint es percep com un projecte elitista. No és elitista, és clar, però així ho veuen, sobretot, els homes de la classe treballadora, que ja senten una sensació de mobilitat a la baixa i inseguretat per la inestabilitat del mercat laboral, les hipoteques i altres pressions.

Al mateix temps, aquests homes veuen reforçats els drets de les dones, les persones queers i els grups no blancs, i associen aquest progrés amb partits d'esquerra o de centreesquerra. Això crea una sensació d'alienació, especialment entre els homes joves i els homes de classe mitjana baixa, que després recorren als partits populistes i d'extrema dreta.

La victòria de Trump als Estats Units ha tingut a veure, enormement, amb el vot masculí. A les eleccions nord-americanes, hem vist una diferència en els patrons de vot basats en el gènere que afecta tots els grups demogràfics. A què es deu això?

No soc expert en política estatunidenca, però crec que hi ha diversos factors en joc. No ha estat només una victòria decisiva de Trump, també hem de tenir en compte que Biden, i en particular Kamala Harris, no han tingut resultats tan forts com podrien haver tingut.

Des d'una perspectiva de gènere, no es pot ignorar el fet que Harris és una dona de color. Als Estats Units, encara és un repte important aconseguir un càrrec com a dona, especialment com a una dona de color. Hi ha un aspecte de gènere i racial en com es percep i s'accepta el lideratge polític. Després hi ha l'estil personal de Trump, que ressona fortament entre determinats grups d'homes. No tots, és clar, però sobretot els homes fora de les zones metropolitanes del país. El seu estil és molt diferent de la dinàmica de gènere que veiem a la política europea, on aquest tipus d'enfocament no funcionaria de la mateixa manera.

Alguns estudis mostren un victimisme i un malestar masculins molt importants entre els homes, encara més accentuat entre les noves generacions.

El que és interessant és que, fins fa potser deu anys, els homes més joves acostumaven a ser més profeministes i solidaris amb els drets de les dones i els drets LGBTQ+, mentre que els homes grans eren més conservadors. Però aquesta dinàmica ha canviat, i part d'aquest canvi és generacional: els homes joves d'aquella època anterior ara són al final de la dècada dels quaranta anys. Van créixer en un panorama polític i social diferent. Però també té a veure amb factors econòmics. Els estudis a escala de la UE, per exemple, mostren que els homes joves de zones amb altes taxes d'atur són més propensos a ser crítics amb el feminisme. Els investigadors suggereixen que això es deriva de la inseguretat financera.

Per a algú com jo, amb una feina estable i una posició segura al mercat laboral, és més fàcil sentir-se generós o solidari amb els altres. Però per a un jove de vint anys que acaba de finalitzar el batxillerat o la universitat i s'enfronta a una relació precària amb el mercat laboral, aquesta sensació d'inseguretat pot amplificar aquestes actituds. Per tant, estem veient una major polarització de gènere entre els joves en comparació amb les generacions més grans.

Es pot fer front a aquestes tendències des d'una anàlisi crítica de les masculinitats? Què es pot proposar per tancar aquesta bretxa?

Sí, crec que sí. Però el problema de bona part de l'anàlisi al voltant del masclisme sobre aquests temes és que sovint comença plantejant els homes, especialment els joves, com el problema. Les seves actituds es consideren inherentment problemàtiques, titllades de sexistes o d'odi. I, tot i que en alguns casos hi ha veritat, crec que, si volem impulsar el canvi, hem d'entendre les perspectives d'aquests homes. Això significa adoptar el que un antropòleg podria anomenar una "perspectiva èmica": entendre les seves lluites des del seu propi punt de vista. Quins són els reptes que afronten en la vida quotidiana? Com qüestions com el mercat sexual o de cites, la precarietat laboral i la inestabilitat econòmica configuren les seves opinions i els condueixen, per exemple, cap a la masclosfera? Les institucions democràtiques —siguin progressistes, d'esquerres o centristes— han d'abordar les experiències viscudes d'aquests joves. S'enfronten a la inseguretat, l'austeritat i la inestabilitat. L'economia política també té un paper important aquí. També hem de reconsiderar el nostre enfocament en les polítiques identitàries. Tot i que és important, centrar-se exclusivament en la identitat pot alienar aquests homes i sembla reforçar la política d'identitat masculina. En comptes d'això, necessitem enfocaments universals: solucions que s'apliquin a tothom alhora que mostrin el seu valor als joves i als homes blancs. Això no vol dir disminuir la importància dels moviments feministes o LGBTQ+; més aviat, es tracta d'il·lustrar com l'alineació amb aquests moviments pot beneficiar a tothom.

Com t'imagines un futur en què les masculinitats estiguin desacoblades de l'extremisme i la violència? Quin paper tenen l'educació i les polítiques públiques en aquest procés?

Cal desmantellar l'acoblament més ampli de la masculinitat amb la violència, no només en l'extremisme, sinó també en àrees com la violència domèstica. Això implica que els homes aprenguin, desaprenguin i s'ensenyin els uns als altres com construir cultures amb homes que siguin més solidaris. Aquesta és probablement la millor forma de dir-ho: cultures que no es basin a demostrar la masculinitat mitjançant la violència, l'agressió o l'opressió. Una part clau d'això es pot abordar mitjançant programes educatius, com ara iniciatives de prevenció de la violència. Ja s'està fent molt bona feina en aquest espai, i crec que és útil. Però això és només una peça del trencaclosques. L'altra part és crear una vida habitable per a la gent. És essencial abordar els problemes estructurals que fan la vida precària per a tants. En resum, no n'hi ha prou amb centrar-se només a canviar les normes i els ideals. Això és important, però també hem d'abordar les condicions materials i els reptes sistèmics als quals s'enfronten les persones. Hem de fer ambdues coses.