"Em sento un autèntic privilegiat del mitjà"

En la categoria dels premis MoJo Innova de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i de l'Agència EFE, a part de reconèixer els treballs i les millors cobertures de periodisme mòbil nacional i internacional, es distingeixen també els bons professionals, els que actuen com a exemple de bones pràctiques per a l'alumnat. És el cas de Jordi Évole, que ha rebut diversos premis Ondas al llarg de la seva trajectòria i amb qui parlem, entre altres coses, sobre la seva manera de créixer i d'emprendre fins a crear una productora pròpia per pensar en formats amb un segell propi.

Si Jordi Évole mira cap enrere, quin recorregut pensa que ha tingut professionalment? Aquest recorregut ha estat natural, o a vegades imprevist? Quin grau de satisfacció queda al final?

Jo ja vaig començar amb moltes ganes quan vaig arrencar a la facultat, m'ho vaig passar molt bé a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i després de seguida em vaig posar a fer coses en ràdios locals, retransmetent partits de divisions inferiors i també en els informatius d'una televisió local, com era Viladecans Televisió, i crec que, en el fons, continuo fent el mateix, però amb molts més mitjans. Viladecans no era una ciutat on passessin un milió de coses. M'havia d'espavilar una mica i saber explicar una història perquè l'espectador, quan la veiés des de casa seva, s'hi interessés. El que passa és que ara soc un privilegiat, puc fer televisió, la que jo vull, i amb mitjans, amb bon pressupost. Em sento un autèntic privilegiat del mitjà.

La universitat et va donar una base, però saps que hi ha molta gent que diu que no fa falta, oi?

Jo crec que fem un ofici. Hi ha tanta gent que acaba fent periodisme o dedicant-se a això sense tenir la carrera... Tampoc diré que es tracti d'intrusisme, a mi tant me fa que es tingui un títol o no, però jo estic molt content d'haver fet la carrera per la base que em va donar, per l'experiència humana que significa anar a la universitat. He tingut la sort d'acabar treballant amb molta de la gent amb la qual vaig estudiar. El que em va donar la carrera ha estat imprescindible, jo no seria qui soc si no hagués passat per Periodisme i m'hagués trobat la gent que em vaig trobar, tant professorat com companys i companyes.

Llegia ahir diverses reflexions sobre el teu propi estil periodístic i vaig topar amb un article de The New York Times que et comparava amb la narrativa cinematogràfica de Michael Moore. Com consideraries que ha evolucionat el teu estil? Com penseu en la construcció audiovisual dels vostres relats?

Jo crec que hem fet una evolució a l'inrevés: vam començar fent un tipus de periodisme molt basat a cercar situacions humorístiques, quan jo vaig començar fent els reportatges del follonero amb Andreu Buenafuente a la televisió. I, després, amb Salvados, anàvem amb un ritme endimoniat, amb molt de moviment de càmera, molt de pla picat, sempre havien de passar coses... Hem fet una evolució cap al classicisme. Ara, si busquéssim un referent, seria Soler Serrano, quan feia les entrevistes del programa A fondo, dels anys setanta, amb una pausa tremenda. Hem evolucionat cap a les ganes d'explicar una història, però amb molta tranquil·litat.

Quan ens diuen que "li donem a l'audiència el que l'audiència vol veure", és mentida: no hi ha cap enquesta de cap televisió ni de cap productora que hagi anat de porta en porta preguntant: "Vostè, què vol veure a la televisió?". Vam tenir la sort, quan començava La Sexta, de colar-nos-hi amb un format estrany. Durant moltes setmanes, el programa va ser líder d'audiència en la seva franja, malgrat que s'emetia en una cadena petita, amb un format alternatiu. Al final, ningú no té la fórmula del que funcionarà o el que no.

Durant aquest temps, hi ha hagut una evolució narrativa i en la valoració de l'escolta, el diàleg i l'entrevista. Què has après respecte a com entrevistar?

No tinc una fórmula, i no és falsa modèstia. Jo m'intento preparar molt bé les entrevistes, intento anar molt ben documentat, però després una entrevista és un meló sense obrir. No se sap fins que la persona comença a contestar i veus per on van les coses, i això és bonic. I quan passen coses imprevistes, és molt interessant, i perquè això sigui així cal escoltar, és bàsic. M'he envoltat d'un equip de gent boníssima, capaç d'idear una entrada de l'entrevista, una manera cinematogràfica d'introduir el personatge... És gent que ve del món del cinema, el documental i la narració, i sense aquesta gent jo no faria ni la meitat de les coses que faig.

Alguns dels teus treballs han estat molt polèmics, han tingut molta resposta, impacte polític i social, moltes crítiques... Com es gestiona això? Alguna vegada has sentit por o t'has censurat?

De segur. Fa un any estàvem presentant al Festival de Donosti el documental de Josu Urrutikoetxea (Josu Ternera) i ens vam ficar en un embolic força gros, però no em ve de gust que hi hagi polèmica, perquè voldria dir també que el país ha madurat d'alguna manera i accepta segons quina mena de continguts. Hi ha gent amb ganes de condicionar perquè la pròxima vegada un s'ho pensi.

Què és treballar en llibertat per a Jordi Évole?

Treballar en llibertat és dificilíssim, perquè jo també tinc els meus caps i un espai d'una hora setmanal, durant deu setmanes l'any, però amb molta feina al darrere. A mi m'agrada molt cuidar aquesta hora i intentar sorprendre amb coses que d'altres no fan. Una televisió es podria comparar a un hotel amb moltes habitacions. Jo no pretenc que, de la meva televisió, de la meva cadena, m'agradin totes les habitacions, ni els meus caps poden pretendre que a mi m'agradin totes les habitacions; ara bé: la meva, deixeu-me que la decori com jo vulgui.

Hi havia una frase d'un periodista català, Josep Maria Huertas Claveria, que deia que "de la teva taula de redacció, has de fer-ne un Vietnam". És a dir, en una taula de redacció cal clavar una trinxera, però no contra el que hi ha fora, sinó contra el que hi ha dins del mitjà. Ara ho dic des del privilegi, perquè ja me l'he guanyat, però cal exercir-lo, ser un torracollons, un corcó... Nosaltres hem fet programes sobre les elèctriques, sobre Mercadona, sobre Inditex i sobre la roba barata... programes que ens van ficar en un embolic. Amb aquest premi a la trajectòria, ara només planto cara quan és necessari, però abans em ficava en tot. Ara m'ho penso més i em dic: "Val la pena lluitar perquè un documental amb qui ha estat el líder històric d'ETA es pugui estrenar en cinemes i en una plataforma?". És que aquí hi ha un interès públic en què això es conegui, perquè no hi ha cap testimoni de cap líder de l'organització terrorista ETA parlant amb un periodista que no sigui del mateix parer. Jo entenc aquest ofici així, em diverteix així, i ho intentaré exercir així fins que em deixin.

Parlaves d'aquesta lluita interior, però també hi ha l'exterior, amb aquests comentaris que reps, i la part política, en un moment de polarització, de crispació constant i de desafecció. Com es pot tornar a guanyar l'audiència entre aquesta desafecció? Com captar l'atenció mentre et diuen que estàs adoctrinant?

Cal prescindir una mica de tot el que se'ns digui. Ens hem de fer aquest Vietnam, aquesta mena de trinxera. És que jo vull portar al meu programa gent que no pensi com jo. És quan més en gaudeixo, quan m'ho passo més bé. Però resulta que, si porto al programa José María Aznar, l'estic blanquejant.

Al final, has de creure en el que fas...

Per descomptat. Si no creus en el que fas, ets mort. És clar. Si jo no hagués estat molt segur en una entrevista com la de Josu Ternera, en la roda de premsa m'hauria posat a plorar davant uns periodistes que entraven a matadegolla, que anaven a mort contra un company.

Parlem dels nous temps de consum: els hàbits del jovent, la informació encapsulada, tiktoks ràpids, etc. No obstant això, la vostra dinàmica i la vostra narrativa és tot el contrari, oi? I també es parla moltes vegades fins i tot del final de la televisió. Hi ha futur per a la tele i per als projectes de llarg format? Per a la teva productora, El Barrio? Per al segell d'Évole?

Doncs espero que sí, però tampoc no ho sé. Jo crec que viurem durant molt de temps una transició llarga. I les transicions són fotudes. Ha passat d'una manera molt curiosa amb els pòdcasts protagonitzats per dones. D'una manera gairebé artesanal, han arribat a omplir pavellons amb gent que hi ha anat en massa i tenen ara mateix un seguiment que a mi em sembla admirable. Si això s'hagués vist com un perill, no els ho haurien permès. Sempre passen coses en la comunicació que acaben sorprenent. El secret perquè això enganxi és que no se sap el que funcionarà. Avui no coneixeríem ni "Estirando el chicle" ni Henar Álvarez ni Inés Hernand, perquè un directiu no els hauria donat mai un horari estel·lar.

Per què hi ha tanta gent que no mira la tele? Perquè no estem donant continguts per motivar aquesta gent. La televisió està desaprofitant l'oportunitat que ha tingut sempre de ser avantguarda. Avui dia, li falta aquest punt de risc i de voler tenir cura dels detalls com ho fa una plataforma, amb promocions, una gran quantitat d'anuncis pel carrer i d'entrevistes, presentacions... i, a vegades, no n'hi ha per a tant. I, en canvi, hi ha productes a la televisió que, per a mi, són l'hòstia, però no tenen aquesta capacitat d'autopromocionar-se i autovendre's. Però és poc popular.

Sí, és cert. És complicat...

Cal intentar convèncer l'espectador o l'espectadora que el que li donarem és caviar, perquè hem pencat perquè tingui caviar. No som el McDonald's, sinó El Bulli. Però això ens ho hem de creure i exercir-ho. Amb diners, amb inversió, amb temps, amb bons pressupostos. Per a mi és una obsessió que el que fem quedi en la memòria. És a dir, que quan la gent parli del que hem fet, pugui dir: "Jo vaig veure el cara a cara que vas fer entre Pablo Iglesias i Albert Rivera", o "jo vaig veure el dia que vas reunir Felipe González amb Artur Mas enmig de tot l'escàndol del Procés". O "jo vaig veure això del Pau Donés". Se'm posa la pell de gallina perquè jo això ho he viscut, n'he gaudit i ens ho hem estat treballant molt. I és una cosa molt bonica. Ja n'hi ha prou de missatges catastrofistes, que la tele s'ha acabat. No, la tele no s'ha acabat. El que potser s'ha acabat és la tele que arrisca, la tele que inverteix, la tele que fa un producte delicat, acurat, artesanal. Un producte pel qual val la pena lluitar.