"A Barcelona, si no fos per la dessalinització i la regeneració de l'aigua, segurament faria mesos que veuríem restriccions més intenses"

L'àrea metropolitana de Barcelona va entrar a finals de gener del 2024 en una primera fase d'emergència per sequera. Aquest context implica l'establiment de mesures per tal d'afavorir la reducció del consum d'aigua. Si la situació no millora, en els mesos vinents caldrà aplicar mesures encara més restrictives. L'alternativa a l'aigua dels embassaments l'ofereixen ara noves tecnologies, com són les dessalinitzadores  o les estacions regeneradores d'aigua. Hug March és catedràtic dels Estudis d'Economia i Empresa de la UOC i investigador del grup de recerca de l'IN3 Urban Transformation and Global Change Laboratory (TURBA Lab). March, expert en sostenibilitat i transició ecològica, ecologia política, gestió del cicle de l'aigua i estudis urbans, reflexiona en aquesta entrevista al voltant d'alguns aspectes a debat a Catalunya en l'escenari d'emergència actual. Considera clau la regeneració d'aigua per trobar alternatives en un escenari d'emergència climàtica i avisa sobre algunes conseqüències de voler mantenir el nivell de consum d'aigua actual.

Des de la teva perspectiva i partint de la teva experiència com a investigador, en quins aspectes podem incidir les persones per millorar la situació? Què està a les nostres mans per millorar la situació actual?

En el context actual a Catalunya, la mateixa regulació per la sequera ja comporta un seguit de restriccions importants en alguns usos. Per exemple, un dels usos que més aigua consumeix en alguns dels municipis de l'àrea metropolitana de Barcelona de més baixa densitat és el reg de jardins privats i actualment això està prohibit fer-ho amb aigua potable en la fase d'emergència en la qual som. El que la gent pot fer, sobretot aquella part de la població que viu en urbanisme de baixa densitat amb jardins i piscines, és complir el que les regulacions ja marquen. A Barcelona i als municipis metropolitans amb un urbanisme més dens, aquests usos són minoritaris en l'espai privat i es tracta de ser conscients de l'ús que fem de l'aigua. Tampoc no se li pot demanar gaire més a la ciutadania que no utilitza l'aigua per a usos externs, donat que ja partim de consums força moderats. Però, evidentment, convé seguir consells com el de reduir el temps sota la dutxa i també aprofitar aquesta situació per fer pedagogia sobre la sequera i el medi ambient a les llars amb infants. Per descomptat, els ajuntaments han de complir la part que els pertoca de les reduccions d'aigua i, sobretot, vigilar les pèrdues de la xarxa. La situació actual també pot propiciar que els ajuntaments es plantegin que en les noves construccions siguin obligatoris sistemes de reaprofitament d'aigües grises (com ha anunciat Barcelona fa poc) o d'aigües pluvials. L'exemple de Sant Cugat, amb una trajectòria de vint anys en recursos alternatius, pot ser molt il·lustrativa.

Com es controla aquest ús privat de l'aigua?

Els ajuntaments són els màxims interessats a reduir el consum d'aigua dels seus conciutadans, ja que l'Agència Catalana de l'Aigua vigila de prop les dotacions municipals i, actualment, la situació d'emergència fixa un llindar de 200 litres per capita i dia com a dotació per a usos domèstics, municipals i comercials, incloent-hi també les pèrdues de les xarxes. En conseqüència, poden activar un règim sancionador per als ciutadans que incompleixin les prohibicions vigents, com per exemple regar amb aigua potable els jardins privats. Tanmateix, aquestes normes coercitives són molt difícils de controlar en un entorn dispers. De manera exemplificant es posen multes i, de tant en tant, apareixen notícies als mitjans respecte d'això, però sobretot les prohibicions es basen en el fet que la ciutadania les acceptarà perquè socialment serà mal vist fer un mal ús de l'aigua.

Les dessalinitzadores entren dins del que es coneix com a regeneració d'aigua?

Dessalinitzar i regenerar són tecnologies diferents. Dessalinitzar és que tu tens una planta amb osmosi inversa i agafes aigua del mar, la passes pel filtre, en treus la sal, la mineralitzes, la potabilitzes i l'envies a la xarxa per ser consumida. Al delta del Llobregat hi ha una planta regeneradora de tractament d'aigües que nodreix el Llobregat. A banda d'aquesta planta, que ja deixa l'aigua molt neta, fa uns quants anys es va construir una estació de regeneració (una planta adjacent) que converteix l'aigua que arriba a nivells de purificació més alts i es va instal·lar una canonada per dur l’aigua regenerada aigües amunt del riu Llobregat. Tota aquesta aigua s'envia setze quilòmetres més amunt de la desembocadura i es torna a abocar al riu abans de Martorell. Circula uns vuit quilòmetres i a Sant Joan Despí, la planta potabilitzadora agafa els cabals del Llobregat i barreja l'aigua regenerada i la que ve dels embassaments.

Per tant, la regeneració de les aigües és una de les cartes que es pot jugar en aquesta partida. S'hi està jugant aquí a Catalunya?

A l'àrea metropolitana de Barcelona, si no fos per la dessalinització i la regeneració, segurament faria mesos que veuríem restriccions més intenses que les actuals. El que diferencia la situació actual de la del 2008 és que, meteorològicament, la sequera ara mateix és molt més forta i s'està estenent més en el temps, però no s'han aplicat mesures com el 2008 perquè tenim un coixí d'aigua. Més del 50 % de l'aigua de les aixetes és aigua dessalada i regenerada, no aigua d'embassaments. Hem dividit per dos la velocitat de rebaixa dels embassaments. Aquestes tecnologies estan tenint un paper cabdal. Tant és així, que el pla estratègic del cicle integral de l'aigua a escala metropolitana preveu fer al Besòs exactament el mateix que es fa al Llobregat. En principi, s'esperen inversions molt importants per construir durant els anys vinents una planta de regeneració al Besòs i una planta potabilitzadora a Montcada per seguir el mateix procés: abocar aigua amunt del Besòs, tractar-la a Montcada i fer-la potable. Des de fa anys, el planejament per part de l'Agència de l'Aigua té prevista la construcció de dues dessalinitzadores més: una a Blanes (Tordera II) i una a Cunit. La idea final d'aquest desenvolupament massiu d'infraestructures no convencionals d'aigua és augmentar la resiliència a les sequeres i en contextos de sequeres meteorològiques prolongades, com l'actual, no haver de dependre dels recursos convencionals.

Quins aspectes de la recerca que s'ha fet a la UOC en l'àmbit de l'aigua ens poden servir ara per afrontar aquesta situació?

En els darrers mesos, m'he interessat per la qüestió de les aigües regenerades i quines implicacions té en l'aspecte de canvi de governança i gestió de l'aigua. Una vegada modifiquem les fonts d'aigua que té un context urbà concret, també és important pensar en quins impactes hi pot haver en l'accés a l'aigua a causa dels canvis en les estructures tarifàries. Totes aquestes modificacions de fonts d'aigua encariran els costos operatius de producció del recurs i això, d'alguna manera, acabarà repercutint en la ciutadania. Llavors, el cost s'ha d'assumir, sigui amb un augment del preu finalista a través de taxes o dels impostos generals. Hem d'estar molt atents, en termes de justícia social, al que això pot representar, sobretot, crear unes estructures tarifàries —que ja hi són— que siguin progressives i que no es carreguin a la ciutadania amb menys recursos i menys consumidora d'aigua.