En una temporada rècord d'espectadors a Catalunya, la majoria de grans musicals només va ocupar el 50 % de l'aforament

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) ha començat la temporada 2024-2025 programant un musical de factura catalana, Ànima, que segueix el rastre de produccions recents del TNC com Molt soroll per no res (2015-2016) o La importància de ser Frank (2018). Al mateix temps, Dagoll Dagom omple el Teatre Victòria per última vegada, esgotant les entrades amb mig any d'antelació per veure la darrera reposició de Mar i cel abans que la companyia abandoni els escenaris, i Àngel Llàcer i Manu Guix es preparen amb la seva productora Nostromo per estrenar, en català, el musical britànic El dia de la marmota, primera versió mundial que no es farà en anglès. Vol dir això que el musical viu un nou moment daurat a casa nostra? En opinió de la directora del màster universitari de Gestió Cultural de la UOC, Alba Colombo, "en absolut".

"L'adeu de Dagoll Dagom és un problema. El teatre musical que tenim a Espanya, i sobretot a Catalunya, és encara efímer. Sí que tenim persones i empreses que fan grans musicals comprats de fora, però Dagoll Dagom van ser iniciadors i promotors, i molta gent s'hi ha emmirallat durant molt de temps. És una sacsejada per al sector i per a la professió", explica Colombo.

Turisme teatral

No podem parlar ja de baixades conjunturals a causa de la pandèmia. La covid-19 va fer trontollar Broadway, per exemple, que entre 2019 i 2022 va registrar pèrdues de fins a mil milions de dòlars, segons les dades que publica The Broadway League. Però aquestes pèrdues s'han aconseguit remuntar, i tot i que encara no factura els 1.800 milions de dòlars de l'any 2018, Broadway ja torna als 1.500 milions i s'acosta a les xifres del 2017. La temporada 2023-2024, Nova York va viure l'estrena de setze nous musicals i cinc revivals. A Barcelona, de manera similar, es van estrenar onze musicals nous, en què es pot destacar Golfus de Roma i Pares normals, més cinc arribats de Madrid, amb prop de 20 reestrenes.

No és pas que el teatre no funcioni a casa nostra: la temporada 2023-2024, Catalunya va batre el rècord d'espectadors, amb 3,02 milions, segons xifres d'ADETCA, l'Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya, i una ocupació també rècord del 61,6 % que, així i tot, està molt lluny del 89 % de Broadway per al mateix període.

Dos musicals estan entre els cinc espectacles més vistos d'aquell any a Catalunya: The Producers (109 964 espectadors) i Los chicos del coro (poc més de 72 686 espectadors), amb ocupacions del 50 % de l'aforament, per sota de la mitjana. "Un musical té un cost molt més elevat que qualsevol altra obra teatral, excepte l'òpera", valora Colombo. "I el cost de la traducció musical, de les lletres de les cançons, és molt gran. Iniciatives que poden semblar més comercials com les de Nostromo són les que s'aguanten. A més, l'audiència és molt crítica amb espectacles tan cars: o estàs molt segur que vas a veure una cosa que t'agradarà molt, com Mar i cel o Grease o La jaula de las locas, històries que ja coneixes, o és difícil que el públic estigui obert a veure musicals de creació pròpia."

El més semblant a un èxit de llarg termini de creació és El petit príncep, un musical d'Àngel Llàcer i Manu Guix estrenat l'any 2014, que reapareix cada any estacionalment al teatre Paral·lel 62 (abans Barts) durant una seixantena de funcions i que, regularment, cita 40 000 espectadors per temporada des de fa 11 anys, amb ocupacions dignes de Broadway del 86 %.

Tots aquests números empetiteixen si es comparen amb el mig milió de persones que cada any veuen El rey león a Madrid des de fa 14 temporades i que converteixen la ciutat en un dels tres grans pols de turisme teatral del món. Una xifra similar a la que sumen tots els espectacles de teatre musical estrenats a Catalunya en el 2023-2024: 430.036, segons l'informe d'ADETCA, 41.000 menys que l'any anterior.

La població és la que és, i sense una afluència turística, els números d'assistència tenen certs límits. "No crec que Barcelona hagi de ser encara més un pol d'atracció turística, ja té massa raons per cridar el turisme i jo no seria partidària de potenciar el teatre per a això", dictamina Colombo. "Actualment, vivim una Barcelona cada vegada més per a la gent de fora que per a la de dins. No vull dir que no s'hagi de donar suport a aquest sector, però potser és millor oferir ajudes i formació als públics locals, no centrar-ho en el turisme, que ja en tenim massa."

Temps millors

L'estat actual del musical català resulta paradoxal després que entre els anys vuitanta i noranta Catalunya fos qui portés la batuta en el desenvolupament del gènere a l'Estat espanyol, particularment amb la tripleta de companyies Dagoll Dagom (Nit de Sant Joan, 1981; Glups!, 1983; El mikado, 1986; Mar i cel, 1988; Flor de nit, 1992; T'odio, amor meu, 1995; Els pirates, 1997), Comediants (Alè, 1984; La nit, 1987; El llibre de les bèsties, 1994) i La Cubana (Cómeme el coco, negro, 1989; Cegada de amor, 1994), a més de productores com Focus i directors essencials com Ricard Reguant, que en deu anys va dirigir Estan tocant la nostra cançó, Memory, Nou Memory, Germans de sang, Blues en la nit, The Rocky Horror Show, West Side Story, Assassins i Chicago.

"Els anys vuitanta i noranta, i sobretot durant la Transició, van ser molt importants per a un seguit de grups que recuperaven els teatres i els carrers per a les expressions culturals, i Dagoll Dagom n'és un puntal", comenta Colombo. "També els musicals que feia l'Àngels Gonyalons. Actualment, és una mica al revés. L'escenari del musical està ara més ubicat a Madrid que a Barcelona, i per això deia que el comiat de Dagoll Dagom sacseja el sector a Catalunya, sobretot en un moment en què ja està molt feble."

Una manera de reduir costos seria exportar els musicals que es creen aquí, però tampoc no s'acaba de trobar la fórmula per invertir el cash-flow cultural. Que un musical d'èxit aquí com La llamada s'hagi estrenat a Nova York, a càrrec del Repertorio Español, "ha estat un petit miracle", com ho va ser que El temps de Planck de Sergi Belbel i Óscar Roig (2000) s'acabés estrenant a Mèxic el 2005. "A Espanya", recorda la professora, "fa poc va haver-hi un intent adaptant La historia interminable de Michael Ende, i va tenir un cert èxit…, però no un gran èxit, com necessita aquesta mena d'espectacles per poder fer després una gran gira per tot Espanya o un desenvolupament internacional."

Una altra història que no va ser

Encara més, fins i tot es podria arribar a plantejar que el musical com el coneixem va estar a punt de néixer a Catalunya: a primers del segle XX, un seguit de compositors i llibretistes, inspirats per l'art total wagnerià, van intentar desenvolupar un teatre líric propi que no fos ni òpera ni sarsuela: Felip Pedrell (El comte Arnau, 1904), Enric Granados (Gaziel, 1906) i Enric Morera (La fada, 1897; Empòrium, 1906), amb més o menys influència del modernisme catalanista, provaren de trobar el camí cap a una classe nova de teatre musical, sense aconseguir captar el públic. Probablement, per un elitisme que els va portar a acostar-se a la música popular del folklore català d'arrel però no a la dels cuplets, l'arrel urbana. "Era un moment en què la inversió privada era molt important. El Teatre Romea, per exemple, era privat i havien de fer negoci: programaven quatre sessions al dia variades, perquè el consum teatral era un altre. No hi havia competència d'altres esbarjos", explica Alba Colombo. "Si haguéssim seguit aquesta línia, podria haver passat, es podria estudiar."

Més endavant, cap als anys vint i trenta del segle XX, la separació es va fer més evident; d'una banda, la comèdia musical catalana, similar a la revista i el vodevil i no gaire diferent de la primerenca comèdia musical americana, que triomfava al Paral·lel (La reina ha relliscat, 1932; Deauville, port de París, 1932; En Mariano de la O, 1936), i, de l'altra, el món líric.

I amb la guerra civil, evidentment, tot això es va aturar.

Iniciativa pública o model Màlaga?

En quin estat queda el musical, doncs, a Catalunya, avui? Cal recórrer més a espais públics com el TNC? "Jo crec que el teatre públic no és on han d'anar aquestes obres", sentencia Alba Colombo. "Potser ho podríem haver explotat d'una altra manera. Podria ser interessant recuperar textos de principis del segle XX posats al dia." El TNC s'hi ha acostat amb peces com Els jocs florals de Canprosa (2018) o L'emperadriu del Paral·lel (2021), o reinterpretant el 2016 la sarsuela més antiga que es conserva en català, L'aplec del remei (1858).

"És la cançoneta de sempre", valora Colombo. "Quan una iniciativa privada funciona poc, hem de recórrer al suport públic? Si et fixes en les grans plataformes musicals internacionals, Broadway, el West End, el Paral·lel, sempre han estat iniciatives privades. Hem de deixar de fer obres de text, més intel·lectuals si es vol, al teatre públic per fer obres musicals més comercials? Jo ho posaria en dubte...".

Així és, de fet, com ha funcionat sempre tradicionalment la iniciativa cultural a una ciutat com Màlaga, que ha acabat donant llum a un Antonio Banderas que ara hi estrena al Teatro del Soho els millors musicals del país, encadenant títols com A Chorus Line, Company, Tocando nuestra canción o Gypsy, i que neixen des del nou i inesperat pol del musical al sud d'Espanya.