Descolonitzar els museus: una oportunitat per reimaginar les narratives culturals

La descolonització dels museus a l'Estat espanyol va entrar en el debat públic el mes de gener quan el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, va anunciar la intenció del Govern de "revisar les col·leccions" dels museus nacionals per "superar el seu marc colonial". Es tracta d'una iniciativa que ja s'investiga i s'implementa a bona part dels museus europeus, i que ofereix l'oportunitat de debatre i construir en comú narratives noves al voltant de l'art i les col·leccions etnològiques.

Com es descolonitza un museu? Si bé la conseqüència més tangible i anunciada de les anomenades accions reparadores inclou el retorn d'objectes als seus llocs d'origen, la descolonització d'un museu és un procés llarg i amb diverses arestes, i comença amb el reconeixement que aquestes institucions es van fundar amb la missió de ser vehicles de l'aparell colonial. "Des del segle XIX, els museus s'han constituït com a entitats que han ajudat a la creació dels discursos nacionals. Evidentment, els museus existien des de molt abans, però és a partir de la Revolució Francesa quan es comencen a concebre com a espais de representació nacional", explica Maria Iñigo, professora i investigadora dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC. Per tant, són inseparables de la colonització i hi estan absolutament vinculats.

"Els museus d'arqueologia i d'antropologia, o els museus etnològics, es construeixen des d'aquesta perspectiva: d'una banda, com a entitats científiques de la colonització, i, alhora, també com a trofeus de la narració mateixa", continua Iñigo, que centra la seva recerca en temes relacionats amb la colonialitat, la curadoria i la museologia, la modernitat i l'art a l'Amèrica Llatina, amb èmfasi especial en l'art brasiler.

Per exemple, el Museu d'Amèrica va obrir les portes durant el franquisme i es va promocionar fortament com l'únic museu a Europa sobre l'Amèrica Llatina. El propòsit mateix de la seva obertura va ser encoratjar una identitat nacional i cert lideratge sobre l'Amèrica Llatina relacionats amb l'imperialisme espanyol, per promoure la grandesa d'un país en un moment en què Espanya passava dificultats econòmiques, i per mostrar-se en diàleg amb la resta d'Europa. "Evidentment, ja no es dona publicitat al Museu d'Amèrica d'aquesta manera, però en el seu contingut hi ha ecos del seu principi fundacional", apunta l'experta.

Un procés d'aprenentatge

Els experts en la matèria coincideixen en el fet que descolonitzar un museu és una tasca complexa que no ha de caure en reduccionismes històrics ni llocs comuns. Es tracta, més aviat, d'un procés d'aprenentatge que requereix estratègies per canviar les narratives colonials dels museus. "La naturalesa dels museus és colonial en si mateixa, especialment quan va vinculada a una tradició dels discursos nacionals moderns", assenyala Iñigo. En aquest camí, afegeix, "cal revelar les formes en què aquestes narratives o conceptes culturals oculten prejudicis, entendre amb quins discursos i pretextos s'estan perpetuant i qüestionar el que moltes vegades està instal·lat als nostres imaginaris culturals com a sentit comú".

En el món dels museus, hi ha estudis sobre la procedència —provenance en anglès— dels objectes en exposició, que és essencialment el viatge registrat d'una obra d'art des del seu origen, passant per un o més propietaris, i fins a l'actualitat. És una eina que s'ha utilitzat sovint per contextualitzar peces i exposar com van acabar en un museu en particular. "Una manera de descolonització seria aquesta: evitar simplement presentar un objecte i detallar-ne les característiques, i, per contra, explicar com es va adquirir, si va ser en el marc d'un conflicte armat o en un moment de resistència d'un poble davant d'un imperi", diu Iñigo.

L'art contemporani també ofereix recursos innovadors a l'hora de mostrar i concebre peces artístiques que poden ajudar a instigar problemàtiques que sorgeixen en els museus més tradicionals. I és que la manera com s'exposa un objecte també pot ser colonial: "si un museu mostra en una vitrina un objecte religiós i sagrat per a una certa cultura, quan en realitat aquell objecte s'ha concebut per romandre ocult o usar-se només en certs ritus, estem reproduint aquestes dinàmiques colonials".

Per a l'experta, "si comprenem com s'han creat conceptes culturals o identitaris que estan encobrint la discriminació o la jerarquització entre cultures, o una devaluació entre formes de coneixement, serà molt més fàcil no reproduir el racisme una vegada i una altra. Hem d'interrogar els nostres imaginaris culturals i les nostres narratives sobre qüestions que es donen per fetes, com a sentit comú".

Seguir l'exemple europeu

El debat que Urtasun ha posat sobre la taula no és nou ni exclusiu de l'Estat espanyol. Uns quants països europeus fa anys que van obrir el debat sobre els seus museus i les narratives que els formen. L'any 2017, el president francès Emmanuel Macron es va comprometre a retornar definitivament el patrimoni africà que hi havia als museus francesos, un camí que es va emprendre el 2019 amb la devolució al Senegal d'un sabre històric del qual es van apoderar els francesos a finals del segle XIX, o l'entrega l'any 2021 al govern de Benín de 26 obres d'art saquejades per les tropes colonials franceses el 1892.

A Alemanya, els ministres de Cultura dels setze estats federals van acordar el març del 2019 un seguit de directrius comunes. Al document aprovat, els ministres es van comprometre a crear les condicions necessàries per tornar objectes que figuren a les col·leccions públiques i que es van obtenir a les antigues colònies "d'una manera que avui és injustificable, tant des del punt de vista jurídic com moral". D'una forma similar, el Regne Unit va publicar el setembre del 2023 una guia pràctica per als seus museus en termes de restitució i repatriació.

Alguns experts, però, alerten que el fet de centrar tot el debat de la descolonització en accions reparadores com la de retornar objectes als seus llocs d'origen comporta alguns problemes, entre els quals hi ha el fet de perpetuar la presa de decisions entre elits formades per directors de museus, polítics i algunes elits acadèmiques, i deixar-ne fora el gruix de les poblacions que reben els objectes i els poden sentir com a propis. Per tot això, una de les institucions que passen al davant en aquest debat és el Museu Nacional de Cultures del Món holandès, una entitat encarregada de gestionar el conjunt de les col·leccions etnogràfiques dels Països Baixos, repartides en diversos museus. Al centre, no només s'han creat protocols per a la restitució sistemàtica i equitativa d'objectes, sinó que hi ha espais estables de recerca per abordar les històries llargues, complexes i entrecreuades que van donar origen a les seves col·leccions.

"Em sembla molt interessant el fet de crear aquesta mena d'iniciatives que vinculen un centre de recerca a una sèrie de museus, per suscitar un diàleg i una feina constant al voltant del canvi", opina Iñigo sobre el model holandès, i considera la seva feina com un exercici valuós "perquè canviar la narrativa d'un museu és un procés llarg i costós, que, en general, es fa en un moment donat amb la idea de no haver de fer-hi modificacions, per exemple, en deu anys". Un enfocament incomplet perquè, segons l'experta, "les narratives han d'estar obertes a la possibilitat de debatre's sovint".