La realitat virtual per crear experiències terapèutiques: del tractament de fòbies a la rehabilitació de maltractadors

Un maltractador pot reconèixer la por de la seva víctima? Sovint, la falta de connexió i empatia és un dels factors que apareixen en contextos de violència de gènere o de maltractament infantil. I també és, per això, una de les qüestions centrals en les teràpies de rehabilitació dels maltractadors. En els últims anys, la realitat virtual s'ha revelat com una eina de gran importància en aquesta mena de teràpies, ja que permet, per exemple, que el maltractador es posi en la pell de la víctima i percebi la violència i les amenaces de manera similar.

Però els usos de l'anomenat virtual embodiment (o encarnació virtual), una tecnologia que està fent el salt dels laboratoris a la pràctica terapèutica, van més enllà. Dos investigadors de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Pierre Bourdin, coordinador del laboratori XR Lab de tecnologies immersives –realitat virtual, realitat augmentada i realitat mixta– i professor dels Estudis d'Informàtica, Multimèdia i Telecomunicació, i Sofia Seinfeld, professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació, fa anys que estudien mitjançant la realitat virtual com les persones breguem amb les emocions, com afrontem qüestions existencials com la mort o la solitud o com funcionen les connexions entre el nostre cos i el nostre cervell. Ara que aquesta tecnologia està més controlada, els nous reptes són convertir els coneixements en usos terapèutics.

Virtual embodiment i experiències extracorporals amb realitat virtual

La realitat virtual és una tecnologia que s'ha desenvolupat al llarg de molts anys, lligada en particular a l'entorn de les simulacions militars o civils i els videojocs. Les seves característiques immersives permeten que l'usuari interaccioni i es mogui en un entorn virtual, fent servir un cos virtual o avatar, com si tot fos, en certa manera, real. Aquesta tecnologia immersiva, composta per unes ulleres de realitat virtual i un sistema de captura de moviment que permet a la persona reflectir la seva postura i els seus gestos en l'entorn virtual, fa possible que s'arribi a construir una il·lusió de propietat de l'avatar (denominada virtual body ownership illusion), és a dir, que arribem a sentir que el cos virtual és el nostre propi cos.

"Si mous la teva mà real, veus com la mà virtual es mou de la mateixa manera. Això enganya perceptualment el cervell, que en certa manera assumeix que aquest cos virtual és el seu propi cos", explica Seinfeld. "El virtual embodiment es refereix precisament a les il·lusions perceptives fortes que podem tenir gràcies a la realitat virtual", afegeix la professora. Això fa possible que el cervell, tot i que sap que el que veu no és real, percebi les situacions virtuals en què està de manera molt similar a la forma com percep la realitat, la qual cosa dona peu a utilitzar el virtual embodiment en diferents camps de recerca i per a molts usos terapèutics.

Tanmateix, el poder dels entorns virtuals no acaba aquí. Durant la seva tesi, Pierre Bourdin va anar un pas més enllà i va estudiar com, una vegada creada la connexió amb l'avatar virtual, també es podien generar experiències extracorporals, és a dir, fer sentir a la persona que abandonava el seu propi cos, una experiència que en el món real només s'aconsegueix en esdeveniments molt traumàtics, com ara accidents, cirurgia cerebral o situacions pròximes a la mort, o amb l'ús d'algunes substàncies al·lucinògenes (totes, situacions molt difícils de replicar). Per tant, això ha permès als investigadors començar a comprendre com funcionen les experiències extracorporals en el cervell.

En aquest sentit, Bourdin acaba de publicar un article en obert —juntament amb investigadors d'altres països europeus i d'Amèrica del Nord— en què analitza la firma cerebral de les experiències extracorporals induïdes per realitat virtual. "La tecnologia ens dona la possibilitat de simular aquestes experiències d'una forma realista que provoca les mateixes conseqüències en el cervell que s'observen en els casos reals", assenyala Bourdin. "Això ens permet, en primer lloc, estudiar aquest fenomen, perquè des del punt de vista científic hi ha força controvèrsia sobre aquest tema i no se sap exactament què provoca aquesta sensació d'estar fora del teu propi cos, encara que es reporta en totes les cultures i localitats de la Terra, i, en segon lloc, desenvolupar diferents aplicacions terapèutiques", afegeix l'expert.

Les aplicacions terapèutiques de la realitat virtual

"En recerca científica, el virtual embodiment ens dona moltes possibilitats per estudiar les relacions del nostre cos amb els sentits o amb el nostre cervell", comenta Bourdin. "Per exemple, en un dels últims treballs vam manipular els moviments de les persones per modificar el que veien de manera virtual. Entre altres coses, vam descobrir que la resposta visual és un estímul dominant a l'hora de definir la percepció d'on és i com s'està movent el nostre cos, cosa que provocava fins i tot que es fes més esforç muscular", indica. Més enllà del laboratori, aquesta i altres recerques s'han materialitzat també en tota mena d'usos terapèutics.

Posar-se en la pell de l'altre: del racisme al maltractament

"En un dels primers estudis de virtual embodiment en què vaig participar, posàvem gent de raça caucàsica en un cos de raça negra i vèiem com això podia impactar en el seu nivell de racisme implícit", explica Sofia Seinfeld. Quan aquest avatar estava en un context neutre o positiu, el nivell de racisme implícit de la persona tendia a reduir-se. En canvi, en contextos socials negatius, en què, per exemple, la resta dels avatars mostraven rebuig, el nivell de racisme de la persona tendia a augmentar.

Un altre camp en què Seinfeld ha treballat ha estat l'ús de la tecnologia de realitat virtual com a teràpia de rehabilitació per a persones que havien maltractat la seva parella o un menor. L'experiència de virtual embodiment dissenyada permetia als maltractadors adquirir el punt de vista de la víctima i sentir-se receptors de la violència. "Aquesta eina ens va permetre treballar l'empatia. Vam trobar resultats bastant positius: millorava el reconeixement de certes emocions, i això despertava dinàmiques molt interessants en altres processos de la teràpia", afegeix la investigadora.

La realitat virtual, la rehabilitació i les fòbies

El virtual embodiment es fa servir cada vegada més en rehabilitació motora. En alguns casos, s'utilitza simplement perquè els pacients tinguin accés a un entorn més agradable, entretingut o motivador en el qual poder dur a terme els seus exercicis. En d'altres, la realitat virtual es fa servir per estimular l'esforç o per simular que el cos es mou millor del que en realitat es mou, a fi de reduir la frustració del pacient.

També és habitual en casos de persones que pateixen la síndrome del membre fantasma, gent que ha patit la pèrdua d'una part del cos, però que la continua sentint perquè el cervell encara en guarda una representació corporal. El virtual embodiment permet que aquests pacients tornin a veure aquest membre en un entorn virtual, la qual cosa té efectes positius, per exemple, en la reducció del dolor.

Des del punt de vista psicològic, la realitat virtual també s'utilitza per al tractament de l'estrès posttraumàtic i de les fòbies. L'avantatge en aquest cas és que permet exposar la persona a la situació que li causa estrès amb un control absolut sobre l'entorn. És a dir, si la persona té por de les aranyes, es poden planificar tot tipus d'interaccions amb aranyes virtuals, de menys a més intensitat, però alhora es poden eliminar totes les aranyes de manera instantània si la persona pateix massa.

"El gran avantatge de la realitat virtual, tant en recerca com en teràpia, és que pots definir qualsevol situació útil per al científic o el terapeuta, des de contextos d'estrès fins a dilemes morals o problemes existencials, i posar-la a prova, una cosa impossible d'aconseguir en la realitat", conclou Pierre Bourdin.