Internet per satèl·lit, una alternativa a la fibra?

Internet s'ha convertit en un indispensable de la vida diària per a gairebé tothom. I la fibra ha aconseguit que la major part de la població a Espanya hi pugui tenir accés en bones condicions. Tanmateix, la connexió per satèl·lit continua sent una opció, i a vegades l'única, per part dels qui resideixen a Espanya. Concretament, per als veïns de les poblacions rurals remotes i amb poca població on la fibra no arriba. "L'avantatge principal d'internet per satèl·lit és la cobertura, perquè et pots connectar pràcticament des de qualsevol lloc, fins i tot en aquelles zones on no podem arribar d'una altra manera", indica José Antonio Morán, director del grau d'Enginyeria de Tecnologies i Serveis de Telecomunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Com explica Morán, el satèl·lit no és més que un node de comunicació que permet comunicar elements que estan en punts llunyans. A mesura que han aparegut noves tecnologies d'interconnexió, sobretot des de l'aparició d'internet, el satèl·lit ha anat caient cada vegada més en desús. Però, en aquells punts on no arriba el que era antigament l'ADSL per cable i el que avui dia majoritàriament és la fibra òptica, una de les opcions principals per poder portar internet a les llars és internet per satèl·lit. "En els nuclis molt poblats és on no n'hi ha necessitat, perquè normalment ja s'han fet els desplegaments per instal·lar la fibra, atès que hi ha un retorn econòmic bastant important. Però, quan el cost de la inversió no compensa tenint en compte el nombre d'usuaris possibles, la fibra costa que arribi a algunes zones rurals. Aquestes són les zones que anomenem comunament zones cegues, que són zones de comunicació fora de la xarxa cablejada", explica el professor de la UOC.

Tot i que cada vegada hi ha menys zones fora de la xarxa cablejada, encara existeixen. Com indica l'últim informe de cobertura de banda ampla de la Secretaria d'Estat de Telecomunicacions i Infraestructures Digitals, amb dades de 2022, 9 de cada 10 llars i empreses del territori tenen accés a xarxes de banda ampla fixa d'almenys 100 Mbps. Tanmateix, en les zones rurals les xifres es redueixen a 7 de cada 10. I, en les poblacions de menys de 500 habitants, en general es troben per sota d'una penetració del 50 % de cobertura.

Va ser la raó que el mes de maig passat el Ministeri d'Afers Econòmics i Transformació Digital adjudiqués a Hispasat les ajudes del programa UNICO Demanda Rural, que garanteixen una tarifa plana per a una connexió ràpida de banda ampla a través del satèl·lit de, com a mínim, 100 Mbps i a un preu de 35 euros mensuals per als usuaris en aquelles zones rurals i apartades on no hi ha accés a xarxes de, com a mínim, 50 Mpbs.

Com funciona

Els satèl·lits són dispositius que estan orbitant al voltant de la Terra i es fan servir com a elements de telecomunicació: s'envia una ona des de la Terra cap al satèl·lit, el qual la processa i torna a enviar cap a una altra zona terrestre. "Com que no hi ha vista directa a causa de la curvatura de la Terra, no podem fer una transmissió directa entre zones distants a partir de certs quilòmetres perquè no hi ha una visió directa entre les antenes. Una possibilitat quan no tenim altres alternatives més econòmiques com la fibra és utilitzar aquests dispositius de telecomunicació que tenim orbitant per fer transmissions a llarga distància", assenyala José Antonio Morán.

Al principi es feia servir principalment en sistemes com els primers serveis de televisió que es rebien d'altres països, des d'on s'utilitzaven els satèl·lits com a via per fer arribar el senyal. Però, amb l'arribada d'internet, també va començar a proporcionar connectivitat per poder navegar per la xarxa.

Avantatges i inconvenients

El satèl·lit no és l'única opció perquè les zones fora de la xarxa de cablejat tinguin cobertura. Altres possibilitats són WiMAX o LTE i les xarxes mòbils o línia fixa mitjançant enllaços de microones, encara que normalment aquests queden reduïts a distàncies relativament curtes. Segons els experts, la connexió per satèl·lit és la més econòmica i senzilla quan la fibra no arriba al lloc. L'única cosa que requereix és disposar d'electricitat per poder alimentar l'antena de recepció, que s'enfoca cap al punt del satèl·lit que farà de pont, i a partir d'aquí es fan les transmissions de les dades. Per això, l'únic cost és el d'instal·lació de l'antena. "La cobertura és gairebé del 100 % sempre que tinguis una vista directa al cel, tot i que alguns factors poden afectar la qualitat i disponibilitat de la connexió en àrees específiques, com la ubicació geogràfica, l'obstrucció de la línia de visió al satèl·lit (per exemple, edificis alts o arbres densos) i condicions climàtiques adverses", assenyala José Antonio Morán.

També té els seus inconvenients. El principal és que no sol arribar a les velocitats de transmissió que permet la fibra òptica, que en l'actualitat és el referent de qualitat quant a transmissió de senyal de telecomunicació. És a dir, ofereix connectivitat, però no una connectivitat d'altíssima velocitat com la fibra òptica. Per això la latència pot no ser suficient, per exemple, per a un videojoc col·laboratiu. "Quan fem servir aplicacions que estan molt pròximes al temps real, el que necessitem és un temps de latència molt baix que permeti enviar informació molt ràpid amb una resposta igualment ràpida. Si estàs jugant a un joc en què has d'eliminar els teus contrincants i la latència és alta, en el temps en què et gires, el contrincant ja t'ha eliminat", explica el professor de la UOC.

La raó és que el senyal ha de recórrer els 36.000 quilòmetres que separen la Terra dels satèl·lits geoestacionaris, i això implica un retard des que s'envia el senyal fins que el servidor processa el senyal en remot i el retorna. Això no suposa un problema per navegar per internet, ja que aquest retard pot oscil·lar entre els 500 i els 800 mil·lisegons, però sí que ho és en aplicacions en temps real com els jocs en línia que requereixen interacció ràpida entre els usuaris o videotrucades, que també tindran cert lag. Tampoc no permetria altres aplicacions en què són necessàries velocitats pròximes al temps real.

A més, en tota transmissió d'ones electromagnètiques a llarga distància, les inclemències del temps poden influir en el servei. Per això, en situacions climàtiques adverses es poden donar petits talls o pot ser que baixi la qualitat del servei, cosa que no passa amb la fibra òptica, en què l'ona va a tota velocitat a través d'un tub tancat que no té cap mena d'interferència externa. "Tret que es trenqui la fibra, la qualitat que tenim és sempre la mateixa, perquè està en un entorn molt protegit. Per això s'aconsegueixen aquestes velocitats de transmissió tan altes", assenyala Morán.

Altres usos dels satèl·lits

A més de la connectivitat a internet en zones remotes i la transmissió de senyals de televisió i ràdio a llargues distàncies, els satèl·lits tenen altres usos. Entre ells, l'observació de la Terra, ja que poden proporcionar informació útil per a les previsions meteorològiques, o el GPS, "que és l'ús per excel·lència dels sistemes per satèl·lit. Tots portem un receptor GPS en el nostre mòbil, amb el qual ens podem situar gràcies als satèl·lits", indica el professor de la UOC.

Un altre ús, encara que no domèstic, és que poden exercir un bon paper com a sistemes que garanteixen el senyal: en cas de caiguda d'altres sistemes de telecomunicació, els satèl·lits exerceixen un paper crucial com a suport i alternativa per mantenir la connectivitat i les comunicacions. Proporcionen connectivitat segura en situacions d'emergència, en àrees remotes i en aplicacions militars, governamentals i de navegació. "La seva capacitat de cobertura global i la seva independència de la infraestructura terrestre els converteixen en una opció valuosa per mantenir les comunicacions en diverses circumstàncies", explica José Antonio Morán.