«La comunitat acadèmica i els equips de gestió estem compromesos amb la ciència oberta»

Els darrers anys, la comunitat internacional ha fet una aposta decidida cap a l'accés obert del coneixement científic. La pandèmia va fer evident la necessitat de compartir els resultats de la recerca com més ràpid millor i sense traves per poder avançar cap a un objectiu global: controlar el coronavirus. També va revifar el debat de si és lícit que siguin unes poques empreses, i no pas els mateixos investigadors, les que controlin la producció de coneixement, i si aquest fet afavoreix l'interès públic.

En aquest sentit, del 23 al 29 d'octubre se celebra a tot el món la Setmana Internacional de l'Accés Obert, una iniciativa que promou l'accés i la difusió de la recerca acadèmica de manera oberta i a la qual la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) se suma any rere any. La Universitat està compromesa amb la generació de coneixement obert i també amb la reforma de l'avaluació de la recerca per garantir-ne la qualitat, el rendiment i l'impacte. De fet, la UOC va signar la Declaració de San Francisco (DORA) el 2019, i el 2022 va participar amb més de 350 organitzacions de 40 països en un procés de cocreació que va donar lloc a la Coalició Internacional per a l'Avanç de l'Avaluació de la Recerca (CoARA). Ara a la UOC es treballa en la redacció del Pla de reforma d'avaluació de la recerca 2024-2027.

Ciro Llueca va assumir la Vicegerència de Recerca i Transferència de la UOC fa un any. Parlem amb ell dels compromisos i els reptes de la UOC en aquest àmbit.

És el dret a accedir al coneixement científic, especialment quan ha estat finançat amb recursos públics. És el fruit d'un moviment que va sorgir primer entre la comunitat científica i que posteriorment ha arribat a la resta de la ciutadania. És la reacció natural a l'augment substancial del cost per l'accés a la producció científica que es va produir a partir dels anys setanta, i especialment en la dècada dels noranta del segle passat. Es constata que el que abans eren societats científiques, universitats o agrupacions que editaven i publicaven les seves pròpies revistes ha anat derivant cap a una sèrie de grups empresarials molt forts que gestionen la publicació acadèmica. La comunitat científica reacciona a aquesta situació d'oligopoli amb posicionaments i manifestos, com ara la Declaració de Budapest (2001). Els últims vint anys, el moviment s'ha generalitzat i ha culminat amb la Recomanació de la UNESCO sobre la ciència oberta (2021), que eleva la ciència oberta al nivell de la resta de drets humans. La majoria de legislacions i polítiques de la Unió Europea i de la resta del món ja incorporen l'accés obert.

Ho han fet, i han contribuït a generar consciència en la societat, que es comença a qüestionar fins a quin punt la recerca, que en bona part està finançada amb diners públics, arriba o no arriba al domini públic. És a dir, entre tots paguem al nostre personal investigador perquè faci recerca. En conseqüència, esperem que els fruits d'aquesta recerca tinguin un impacte per a tothom, per a tota la societat. La tecnologia ha estat i és una eina per aconseguir més fàcilment aquest accés.

En primer lloc, l'accés lliure a tot el que es publica en revistes acadèmiques, perquè aquestes publicacions científiques són la unitat bàsica de transmissió del coneixement en la comunitat científica. Això ha evolucionat durant les darreres tres dècades cap al concepte de ciència oberta, que inclou el que és purament accés obert en les publicacions científiques, però també en les dades, les tesis doctorals, els recursos d'aprenentatge o el programari. En síntesi, recull tota la producció científica finançada amb recursos públics.

S'ha determinat que el sistema de publicació amb avaluació d'experts és la fórmula de transmissió de la ciència més eficaç. Jo, investigador o investigadora que tinc una idea, una hipòtesi, la sotmeto a valoració de la comunitat científica experta en el mateix àmbit que jo, i aquesta l'avala, la matisa, la rebutja o la ignora. Evidentment, tendim a voler publicar en la revista que aconsegueix més citacions dels seus articles, perquè té més visibilitat, més impacte en el seu camp de coneixement. Amb tot, es pot acabar generant una perversió, perquè aquesta revista comença a cobrar per publicar i també per accedir-hi. Certament, l'edició científica té un cost, perquè aquests grups editorials fan una feina d'edició, maquetació i sosteniment d'infraestructures que permeten arribar als continguts filtrats i seleccionats. El problema és quan això es converteix en la fórmula única de transmissió del coneixement, en què cinc o sis grans societats dominen tota la distribució científica, concentren tot el coneixement i limiten l'accés només als que poden pagar. Aquesta és la crisi en què estem immersos.

Hi ha una convenció reconeguda en la Declaració Universal dels Drets Humans que preveu que tothom tingui la capacitat de decidir sobre les seves creacions artístiques, literàries i científiques, i pugui explotar-les comercialment per guanyar-s'hi la vida. En el cas dels articles científics, el que fan normalment els grups editorials és obtenir una cessió d'aquests drets d'explotació per publicar l'article sense restriccions. Sovint, els autors de l'article no són conscients que han cedit aquests drets. Dit d'una altra manera, si no cedeixen els drets, no podran publicar en aquesta revista. A continuació, la revista publica l'article en accés restringit a les institucions que poden pagar la subscripció.

Hi ha fórmules intermèdies que permeten la convivència entre l'accés a la producció científica —un altre dret humà reconegut universalment— amb la sostenibilitat d'aquests negocis legítims. És essencial garantir l'equilibri entre aquests dos drets. Primer van ser els Països Baixos, l'any 2015, amb la cèlebre esmena Taverne (pel nom del secretari d'estat de Cultura neerlandès d'aquell moment). Amb tot, Espanya, amb l'article 37 de la Llei de la ciència o l'article 12 de la Llei orgànica del sistema universitari, ha anat més enllà en la protecció dels drets del personal investigador: ha impulsat la retenció de drets per part dels autors a favor de l'accés públic. A poc a poc es van establint sistemes per protegir l'autor o autora de les cessions d'explotació de drets que pot fer a una revista del tipus que sigui. Actualment, encara que aquesta persona hagi firmat una clàusula exclusiva amb una revista determinada per publicar-hi un article, la llei espanyola empara la publicació simultània d'una versió de l'article en altres mitjans, com els repositoris institucionals de les universitats.

Jo diria que totes dues estan igual: volen i dolen.

D'una banda, se senten partícips del moviment de ciència oberta, que ja està molt ben descrit i generalitzat internacionalment, a més de ser reconegut en la legislació i les polítiques pròpies. La majoria considera necessari el retorn al domini públic de la producció que ha estat sostinguda i finançada, en part o completament, per recursos públics.

Però, alhora, són agents que formen part de la primera divisió científica, una comunitat de recerca de països econòmicament desenvolupats, que té en l'accés a les revistes i les bases de dades de pagament l'instrument principal per accedir a la informació científica recent i de qualitat. Si ens posem en l'escenari més radical, en què es prescindiria de la subscripció a les revistes acadèmiques, hi ha el risc que la recerca catalana i espanyola perdi capacitat competitiva.

Però insisteixo que hi ha fórmules intermèdies que permeten un equilibri entre aquestes dues posicions. La majoria d'universitats i centres de recerca dels països econòmicament desenvolupats fan avenços en l'accés obert de la seva producció científica, sense perdre competitivitat.

Dit això, la ciència oberta no té marxa enrere. Ha vingut per quedar-se i té una evolució imparable.

Actualment, a Catalunya, a Espanya i a la resta d'Europa, es produeixen avenços cap a una visió més integrada en què es combinin elements quantitatius, d'una banda, i elements qualitatius, de l'altra. Les mètriques de les revistes són molt útils: si un article és molt citat, tenim un indicador que ens diu que és molt ben valorat per la comunitat científica i que, per tant, la hipòtesi que s'hi publica és correcta: ha generat avenç científic. Amb tot, si les agències que avaluen el professorat valoren només les revistes més ben situades en els rànquings, que sovint són de pagament, es genera un cert nivell de perversió —com ja hem apuntat—, perquè al final qui pot publicar en revistes de pagament és el primer món. El segon o el tercer món no ho poden fer, i això dona lloc a una situació global d'injustícia.

Sí, és clar! També hi ha un biaix entre investigadors del nord i del sud, entre països desenvolupats i països en vies de desenvolupament. La UOC es va adherir a una coalició que es va crear fa un any: la Coalició Internacional per a l'Avanç de l'Avaluació de la Recerca (CoARA), en què participen més de 500 entitats de més de 40 països i que es compromet a preparar un pla de transformació de l'avaluació de la recerca amb una visió a llarg termini.

Les universitats, els centres de recerca i també les entitats finançadores intenten definir criteris qualitatius que siguin objectius, com ara les mètriques quantitatives. La UOC, en aquest sentit, va incorporar aquesta redefinició en el Pla estratègic, i va crear un grup intern de treball —liderat per Marta Aymerich, aleshores vicerectora de Planificació Estratègica i Recerca i actual directora de l’eHealth Center, i coordinat per Julie Wilson, subdirectora de recerca dels Estudis d'Economia i Empresa i investigadora del grup Noves perspectives en turisme i oci (NOUTUR)—, que amb la col·laboració externa d'un professional —el doctor Llorenç Arguimbau— ens ha permès compilar les pràctiques de com s'avalua de manera no quantitativa en el nostre entorn. El pas més recent ha estat el nomenament d'un grup redactor del Pla per a la reforma de l'avaluació de la recerca a la UOC per al període 2024-2027, amb la participació de la pròpia Wilson; els investigadors Israel Rodríguez —líder del grup Care and Preparedness in the Network Society (CareNet), de l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3), i professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació— i Víctor Garcia Font —del grup K-ryptography and Information Security for Open Networks (KISON), de l’IN3, i professor dels Estudis d’Informàtica, Multimèdia i Telecomunicació—; i Bego Aguilera —directora de Ciència Oberta de la UOC—. El grup està coordinat per Pastora Martínez Samper, comissionada per a l'acció internacional de la UOC.

A més de tenir en compte elements quantitatius (les mètriques), s'intenta valorar i avaluar l'impacte que produeix la recerca en la nostra societat. Es planteja la pregunta de fins a quin punt aquest article acadèmic contribueix al progrés científic. Més enllà de les citacions que hagi obtingut, s'analitza com impacta en la vida de la gent. Aquest article, aquesta recerca, com impacta perquè hi hagi persones, posem per cas, que maximitzin la seva capacitat d'aprenentatge en un context asíncron? O una anàlisi sobre patrons del trànsit de vehicles, per exemple, ha format part d'una solució en les polítiques municipals? O, en el cas d'un estudi de camp sobre la infrarepresentació de les dones en determinades professions, ha contribuït a disposar de plans docents més inclusius des de la perspectiva de gènere? Una aplicació desenvolupada per mesurar els hàbits d'alimentació contribueix a un consum més saludable d'aliments i, consegüentment, a la millora de la qualitat de vida?

A banda de la compilació dels mètodes d'avaluació qualitativa que es produeixen en altres universitats i centres de recerca a escala internacional, hem fet una enquesta i diverses accions per entendre quina era la percepció del nostre personal investigador i, en concret, de les direccions de grups de recerca o dels investigadors i investigadores principals. Els hem preguntat fins a quin punt saben com són avaluats i si sabrien avaluar d'alguna altra manera que no fos amb les mètriques. També els hem demanat quines experiències coneixen que siguin susceptibles de ser incorporades a la UOC, entre altres qüestions. Llavors, gràcies a aquesta feina, hem començat a traslladar tot aquest coneixement a aquest pla que esmentava, amb una visió per al 2027. La idea és que el Consell de Direcció de la UOC, després del procés de participació, pugui aprovar aquest pla, amb què la UOC està avançant al mateix ritme que altres universitats. Estem obrint camí, alhora que monitorem què passa en el nostre entorn, perquè, evidentment, no podem avaluar de manera dissociada de les agències catalanes, espanyoles o europees.

La deshonestedat acadèmica existeix, però vull creure que respon a accions puntuals d'individus concrets. No es pot parlar d'una generalització de males pràctiques, ni a la UOC ni a l'ecosistema de recerca espanyol o europeu. És evident que sempre hi haurà algú que aprofitarà les escletxes del sistema per mirar de treure'n benefici sense haver d'esforçar-se.

La UOC té una situació pionera a escala espanyola, en bona part pel lideratge que Pastora Martínez-Samper ha exercit en aquest tema com a vicerectora del mandat del rector Planell, i que segueix exercint en el seu nou càrrec a la UOC, com a comissionada per a l'acció internacional. Però al Consell de Direcció de la UOC volem creure que tota la comunitat acadèmica i també els equips de gestió estem compromesos amb la ciència oberta. Ho demostra el fet que el 71 % de la nostra producció científica ja és accessible en accés obert, bé perquè s'ha publicat inicialment en accés lliure, o bé perquè s'ha dipositat una versió de l'article a l'O2 Repositori UOC. A més, hi ha una sèrie de fites en què la UOC ha excel·lit. Per exemple, en el fet de tenir un Pla de coneixement obert amb una visió integral. És a dir, no és només producció científica, ni tan sols ciència oberta, que ja és prou ampli, sinó que va més enllà. I, de fet, el pla incorpora el coneixement obert perquè intenta incorporar elements de cocreació (per exemple, en la divulgació de la ciència o en la participació de la ciutadania en l'experimentació acadèmica).

I en això és molt diferent de la resta del sistema, perquè la majoria d'universitats es limiten a abocar en els seus repositoris en obert un petit PowerPoint o una guia que hagi fet el professor o professora d'una assignatura. En aquest cas, la UOC ha marcat una diferència abismal amb la resta del sistema gràcies al Pla de coneixement obert, que incorpora de manera natural els recursos d'aprenentatge a l'O2 Repositori UOC i els posa a disposició de tota la comunitat. Actualment hi ha pràcticament 2.000 recursos d'aprenentatge publicats en obert.

Ha estat el conjunt de dades número 500. La notícia és simbòlica, però ens permet visibilitzar la qüestió, i també celebrar petits èxits, tant institucionals com col·lectius, perquè el CORA és un repositori cooperatiu de dades de recerca. Com comentava abans, ja no es tracta només de publicar en obert els articles sorgits de la nostra recerca, sinó de publicar-hi també les dades que han estat generades en cada estudi. Sigui com sigui, n'estem molt contents. Es tracta del dataset "Visualización del compromiso con la Responsabilidad Social Corporativa de las agencias de relaciones públicas", d'Elisenda Estanyol, Marc Compte-Pujol i Ferran Lalueza, membres del Grup de recerca en Aprenentatges, Mitjans i Entreteniment (GAME), dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC.

Consolidar aquest moviment de ciència oberta a la Universitat i que la metodologia de treball del personal de la UOC sigui oberta, en el sentit que forma part de la nostra cultura. Així mateix, cal que complim la literalitat de la llei, que diu que tota la producció científica finançada amb diners públics ha d'estar a disposició del públic de manera immediata. Com deia el lema d'una setmana de l'accés obert, "obert per defecte".

La UOC està en el moment vital més oportú per a la recerca i la transferència. Aquest últim any hem captat més recursos econòmics externs que mai, i això és un indicador positiu. Alhora, també tenim els nivells de producció científica amb més impacte i visibilitat de la nostra història. I s'hi suma que ara fa un any vam inaugurar el Hub Interdisciplinari de Recerca i Innovació, l'aposta de la UOC per tenir un edifici dedicat íntegrament a l'activitat investigadora, amb uns laboratoris que ja estan al servei de la comunitat de recerca.

Després d'aquest any, la meva pròpia diagnosi és que el nostre personal acadèmic està més motivat que mai per fer recerca. Per això, el repte principal que tenim és poder dimensionar els equips de suport per no generar un coll d'ampolla. Hem d'evitar que el personal investigador i el professorat vulguin presentar propostes de finançament o publicar articles o col·laboracions amb empreses i entitats del nostre entorn, o simplement tenir temps per avançar en la seva recerca, i que els equips de gestió no estiguem a l'altura, per mal dimensionament dels equips, per topalls burocràtics interns o externs, per sitges que dupliquen o solapen esforços, per eines tecnològiques poc adequades o per desmotivació dels professionals en aquesta època post COVID-19, amb les bondats i les disfuncions que genera el teletreball. Aquest repte forma part del que concebem com un model d'explotació, i és un element crític pel bon funcionament de la Vicegerència de Recerca i Transferència.

En paral·lel, hem de poder treballar en models d'exploració, a fi d'innovar i créixer, adaptar-nos a altres desafiaments i generar nous serveis, amb una cultura més flexible, que prengui riscos i sigui capaç d'experimentar. I què hi ha millor que el Hub Interdisciplinari de Recerca i Innovació per fer possible aquesta estratègia?

Hem d'aconseguir que la UOC arribi a aquest percentatge. No estem lluny, ja ens hi acostem, però aquest llindar s'ha de consolidar i no pot estar en risc.

En la sessió informativa del 16 d'octubre, la rectora, Àngels Fitó, va compartir la projecció a mitjà termini sobre l'estratègia de recerca de la UOC, que lidera el vicerector Xavier Vilajosana. La rectora va explicar que l'estratègia implica, en primer lloc, dotar la Universitat dels recursos i les infraestructures necessaris per consolidar la recerca. En segon lloc, inclou la transferència de coneixement: per tant, cal estructurar, visibilitzar i fomentar la transferència del coneixement que es genera a la Universitat. I, en tercer lloc, cal visibilitzar la UOC com una universitat d'excel·lència en l'àmbit de la recerca.