«Si la universitat no reconeix la diversitat sexual i de gènere, el que fa és continuar perpetuant les violències heteropatriarcals i LGBTIQA-fòbiques»

 

El 16 de juny, la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) va celebrar la 1a. Jornada de Recerca Orgull LGBTIQA+, una cita que va servir per posar en comú l'experiència de les persones de la comunitat universitària que formen part d'aquest col·lectiu. Magda Vaz Dos Santos és una de les integrants del comitè organitzador de la jornada. Investigadora predoctoral del grup SOTRAC, dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC, Vaz és programadora de cinema, activista i estudiant del programa de doctorat de Societat, Tecnologia i Cultura de la UOC. En aquesta entrevista parla de la importància de donar suport a la recerca sobre qüestions LGBTIQA+ en un context de creixement dels discursos d'odi d'extrema dreta.

 

El 16 de juny, la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) va celebrar la 1a. Jornada de Recerca Orgull LGBTIQA+, una cita que va servir per posar en comú l'experiència de les persones de la comunitat universitària que formen part d'aquest col·lectiu. Magda Vaz Dos Santos és una de les integrants del comitè organitzador de la jornada. Investigadora predoctoral del grup SOTRAC, dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC, Vaz és programadora de cinema, activista i estudiant del programa de doctorat de Societat, Tecnologia i Cultura de la UOC. En aquesta entrevista parla de la importància de donar suport a la recerca sobre qüestions LGBTIQA+ en un context de creixement dels discursos d'odi d'extrema dreta.

La recerca sobre el col·lectiu LGBTIQA+ és important perquè visibilitza experiències que estan al marge de l'heteronormativitat i que han estat invisibilitzades per aquest sistema. Per exemple, si crida l'atenció el fet d'utilitzar un llenguatge inclusiu és perquè hem naturalitzat un llenguatge binari i excloent i el fem passar per universal. Crec que la relació entre l'acadèmia i el col·lectiu LGBTIQA+ és complexa i va més enllà de fer recerca al voltant d'una temàtica que pugui ser considerada d'interès dins del col·lectiu. L'acadèmia encara és un espai que s'organitza de manera vertical, que exerceix un lloc de poder des d'on genera coneixement segons una pseudoobjectivitat, i que és elitista, en la mesura que només les persones que tenen unes certes bases materials i uns certs privilegis hi poden accedir. En conclusió, continuen essent homes blancs i heterosexuals i, per tant, es continua parlant des d'aquesta posició i assumint-la com a universal. Per això, més enllà del fet que les experiències del col·lectiu siguin l'objecte d'estudi d'algunes recerques, per a mi és fonamental el qüestionament que es fa a la mateixa acadèmia, a fi de generar altres metodologies i altres posicionaments des d'on es pugui fer recerca.

Crec que la jornada ha contribuït tant a ressaltar la necessitat de fer aquesta recerca com a fer evident la necessitat de conèixer-nos per poder començar a coordinar-nos. La jornada va ser coordinada majoritàriament per estudiantat del doctorat amb l'ajuda de l'Escola de Doctorat i de la Unitat d'Igualtat. A més, a l'esdeveniment hi van assistir moltes persones amb altres lligams amb la Universitat, com ara personal de gestió i membres d'altres departaments o altres centres. En aquest sentit, encara que el format fos híbrid, per a mi va ser molt important ocupar un espai físic en un context com el de la UOC, on treballem majoritàriament en un format digital. La presència de tanta gent que forma part del col·lectiu i de persones aliades va trencar la despersonalització del treball des de casa. Aquesta necessitat es va veure reflectida en el taller, en què vam poder col·lectivitzar la realitat que vivim, qüestionar-nos i identificar les mancances i discriminacions a les quals hem de fer front en els nostres llocs de treball, a més de reconèixer-nos. D'altra banda, la taula rodona —amb diverses persones que fa més o menys temps que treballen i que ocupen diferents càrrecs dins de la institució— va posar en relleu la necessitat de fer visible el trajecte que fa el col·lectiu, a fi de traçar un possible recorregut de lluites i dificultats que han tingut a la Universitat. Tot i ser la primera jornada, les persones dissidents no som cap novetat: sempre hem existit, i conèixer i fer visibles els antecedents ens ajuda a situar-nos avui en dia.

Més enllà de línies prioritàries, dins de l'organització vam parlar de dues maneres d'enfocar aquesta qüestió: d'una banda, cal visibilitzar la recerca en l'àmbit LGBTIQA+; de l'altra, cal que les persones que formen part del col·lectiu puguin investigar o formar part de grups de recerca sense cap necessitat que hi hagi un vincle directe amb el col·lectiu. Hem detectat, per exemple, que les metodologies queer moltes vegades no són acceptades dins de l'acadèmia o que falten referents que no siguin homes cisgènere, heterosexuals i europeus. És destacable el fet que la majoria de ponències presentades a la jornada, així com el personal investigador que hi va assistir, estiguessin relacionats amb departaments i grups d'estudi de caràcter cultural o social, àmbit en què moltes vegades es porta a terme una recerca més qualitativa. Bona part de l'acadèmia de les anomenades ciències dures es continua mantenint al marge de la lluita LGBTIQA+. Trobo molt interessants les recerques sobre biologia queer o el mític article "The Egg and the Sperm: How Science Has Constructed a Romance Based on Stereotypical Male-Female Roles", en què precisament es desmunta la narrativa científica i s'assenyala que continua essent una construcció heteronormativa.

Ens trobem en un context de creixement de la dreta i la ultradreta, la censura a la cultura i els atacs d'odi cap al col·lectiu LGBTIQA+, però també cap al col·lectiu migrant i de classe treballadora. Jo vull creure que la universitat és un espai de producció d'identitats on es corre el perill de perpetuar les opressions, però que també té la capacitat de qüestionar-les i de posicionar-s'hi en contra.

El fet que aquesta jornada sigui la primera d'aquesta temàtica denota que, fins i tot abans de la situació actual, tampoc s'impulsava, més enllà de la recerca, una lluita contra la LGBTIQA-fòbia. Això és precisament una de les mancances que es van fer visibles en el taller de les jornades, en què vam poder veure que molts problemes del passat encara són vigents avui en dia. Tot i això, hem pogut dur a terme aquesta jornada perquè hi ha molta gent que fa una recerca dins d'aquesta temàtica, i en aquest cas la Universitat ha estat el lloc de trobada.

Una de les coses que vam poder observar en la jornada és que la gent que hi va participar estava mínimament conscienciada i tenia informació sobre el tema. Amb tot, no es va arribar a les persones que produeixen discursos d'odi cap al col·lectiu en àmbits més informals, que van decidir no participar-hi. Així doncs, en primer lloc, crec que fa falta un reconeixement de les violències que s'exerceixen cap al col·lectiu. Aquestes violències es poden materialitzar mitjançant discursos d'odi tant digitals com presencials, amagats darrere de la llibertat d'expressió o de les bromes informals, i no hi ha mecanismes per afrontar-les directament.

En segon lloc, hi ha diverses consideracions que afecten l'impuls de la recerca en aquest àmbit. Per exemple, la precarietat contractual sistèmica de les persones que fan un doctorat: la majoria tenim beques de tres anys, si bé la normativa diu que hi podria haver un quart any prorrogable. Aquesta situació —que afecta tot el sistema, no només el col·lectiu LGTBIQA+— té un impacte sobre la nostra recerca, alhora que provoca malestar psicològic, com ara estrès, ansietat i depressió.

A part d'això, també es va posar sobre la taula la necessitat de disposar de lavabos inclusius que trenquin el binarisme, a més de departaments o grups que es dediquin a la recerca LGBTIQA+.

El meu àmbit de recerca és el dels productes culturals i el seu potencial tant per perpetuar l'hegemonia com per qüestionar-la. Actualment, investigo sobre la representació del consentiment en el cinema queer. Bona part de la feina que s'ha fet entorn del consentiment sexual, des de la nova llei del "només sí és sí" fins al moviment Me Too, parteix d'una dinàmica heterosexual. Així doncs, hi ha poca informació i pocs referents quan parlem del consentiment en relacions de persones dissidents.

Més enllà d'identificar si els patrons heterosexuals es repeteixen dins del col·lectiu, la meva recerca busca analitzar com el consentiment és representat en el cinema que fem dins del col·lectiu, quins mecanismes fem servir i amb quines epistemologies i experiències queer es poden relacionar. D'aquesta manera, s'allunya moltíssim del fet d'identificar només si hi ha consentiment o no en les pel·lícules seleccionades, sinó que analitza quin llenguatge audiovisual es vincula amb aquest aspecte i com es construeix en contextos no ideals, com ara la diferència de privilegis.

Com es pot veure en la meva recerca, també trobo molt interessants els estudis entorn del desig i la sexualitat, com ara l'últim llibre de Laura Milano, El dedo en el porno, a més de les recerques entorn de teories de suport mutu en què es té molt en compte la metodologia i s'eviten les pràctiques acadèmiques extractivistes.

La manca de visibilitat del col·lectiu LGBTIQA+, però també d'altres col·lectius, és un fenomen que no passa sol, sinó que és un grup social que invisibilitza la resta i que ho fa passar com un fet natural. Qui invisibilitza defensa els seus interessos, que consisteixen a mantenir la seva posició de privilegi i evitar qualsevol canvi. La censura és una eina d'invisibilització i es fa servir precisament per intentar mantenir un ordre hegemònic. Tot i que els últims anys comencem a trobar estudis en aquest àmbit, gràcies a la jornada hem pogut ser conscients de moltes recerques que han estat rebutjades i de les dificultats que han tingut les persones que fa més temps que treballen a la universitat.

En aquest sentit, el fet d'invisibilitzar-nos és violència, perquè es tracta de fer desaparèixer una persona o un col·lectiu. Si no som visibles, no tenim participació dins de la societat i no ens reconeixem. Per tant, es perd la força política de formar un col·lectiu i es perpetuen els estigmes i la falta de referents.

Les universitats no són espais neutrals, sinó que formen part de les estructures de poder i són un lloc on es generen moltes identitats, tant individuals com col·lectives. Tampoc són accessibles per a tothom i hi ha una segregació de classe, raça i origen. Les persones LGBTIQA+ pateixen violències en el sistema educatiu i familiar. A conseqüència d'això, poden accedir menys a aquests espais. La recerca dins d'aquest àmbit ha estat amagada perquè no anava en línia amb uns interessos concrets. Aquest biaix acaba afectant tota la societat i encara més el col·lectiu, perquè no tenim recursos materials que ens ajudin a visibilitzar-nos. Si la universitat no reconeix la diversitat sexual i de gènere, el que fa és continuar perpetuant les violències heteropatriarcals i LGBTIQA-fòbiques.