«No hem estat educades per tenir una apropiació política i ciutadana de la tecnologia»

 

Els dies 16 i 18 de març d'enguany es va celebrar el Congrés d'Economia Feminista, organitzat pel grup DIMMONS de l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la UOC i l'Ajuntament de Barcelona. Una de les ponents va ser Alex Haché, ciberfeminista i integrant de la col·lectiva Donestech, així com de la línia d'atenció feminista Femblocque dona suport a persones que s'enfronten a violències masclistes digitals. En aquesta entrevista, Haché parla sobre el deute històric del sector de les tecnologies digitals amb les dones i altres col·lectius minoritaris. L'activista reivindica canvis per evitar l'impacte negatiu que el desenvolupament de tecnologies orientades exclusivament a fer negoci té sobre les dones.

 

Els dies 16 i 18 de març d'enguany es va celebrar el Congrés d'Economia Feminista, organitzat pel grup DIMMONS de l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la UOC i l'Ajuntament de Barcelona. Una de les ponents va ser Alex Haché, ciberfeminista i integrant de la col·lectiva Donestech, així com de la línia d'atenció feminista Femblocque dona suport a persones que s'enfronten a violències masclistes digitals. En aquesta entrevista, Haché parla sobre el deute històric del sector de les tecnologies digitals amb les dones i altres col·lectius minoritaris. L'activista reivindica canvis per evitar l'impacte negatiu que el desenvolupament de tecnologies orientades exclusivament a fer negoci té sobre les dones.

L'economia feminista planteja una reflexió i fa una anàlisi amb perspectiva feminista interseccional, que té relació amb les tasques productives i reproductives. Es tracta de prendre en consideració les tasques reproductives no pagades, que de manera tradicional fan les dones i altres identitats de gènere, econòmicament no reconegudes. El paradigma tradicional en economia a les universitats es basa en la teoria neoliberal, els seus models i les seves suposicions. Més enllà, hi ha teories econòmiques, no ortodoxes, que també cal tenir en compte per actuar en l'economia.

La meva visió fa una anàlisi des de l'aspecte digital, faig crítica de la digitalització des d'una perspectiva ciberfeminista i ecofeminista. En l'actualitat, i des dels inicis, el sector industrial, que es basa en el desenvolupament de tecnologies digitals i de la comunicació, partia del progrés de la ciència informativa i cibernètica en el qual estaven presents moltes dones. Eren contractades per pagar-los menys des del principi. Hi havia moltes dones als departaments de cibernètica. Quan la informàtica va sortir del gueto, quan la informàtica va començar a tenir un potencial econòmic i donava la possibilitat de desenvolupar una carrera de prestigi perquè era un camp que generava diners, se'n va expulsar les dones. En els anys vuitanta, quan l'ordinador salta a les cases, apareix la imatge del nerd, del petit hackeri comença tot un moviment per fer fora les dones de la informàtica.

El sector tecnològic té un deute històric envers les dones i altres identitats de gènere per la contribució que han fet en tot el seu desenvolupament. La dona ha estat invisibilitzada. Aquest espai el passen a ocupar homes blancs, militars, o pretesos genis aïllats a Silicon Valley. Es tracta d'una part molt parcial de la història real que hi ha darrere del desenvolupament de les ciències informàtiques i el sector relacionat amb les tecnologies digitals. Tradicionalment, no s'han destacat els assoliments de les dones, les minories, la societat civil. És un deute històric de memòria. Cal trencar amb el mite de l'expert i el geni solitari inventant tot sol al seu garatge perquè la informàtica és un treball col·lectiu basat en xarxes i comunitats. D'aquests espais les dones hem estat foragitades.

Ara mateix, en moltes feines d'informàtica, dins de llocs d'innovació i creativitat, està establert un patró d'home jove, blanc i capacitat. Però històricament i encara avui dia, a la cadena d'extracció i producció trobem dones explotades en l'àmbit laboral en molts països. En definitiva, hi ha molts deutes.

Ara parlem molt de ChatGPT, destacant els suposats assoliments d'una intel·ligència artificial, quan no en té res, d'artificial, sinó que està basada en una feina mal pagada facilitada per Amazon Turk a treballadores situades a Kenya. Són treballs molt precaris, amb una gran presència de dones que entrenen aquests algorismes i moderen els continguts que aquí no volem revisar. Però també podríem parlar del turbocapitalisme propiciat per empreses com Uber o Airbnb, que tenen conseqüències nefastes pel que fa a condicions laborals que impacten amb força en les dones, que són les primeres en la cadena de la pobresa. També s'impedeix que les dones avancin en les preses de decisions a les empreses tecnològiques, cosa que provoca que moltes marxin, encara que estiguin totalment formades, el sector no aconsegueix retenir-les.

Aquest mapa ja està establert per les activistes i col·lectives ciberfeministes. Elles fan dues coses: d'una banda, entendre les tecnologies i com introduir-s'hi per modificar-les i millorar-les, es tracta d'un servei de desenvolupament de coneixement per posar-lo a l'abast d'altres col·lectius. També ens dediquem a analitzar la tecnologia quan es llança, preguntar-nos a qui perjudicarà i a qui privilegiarà, qui hi ha al darrere, a qui discrimina. Això també hauria de ser part del treball de les polítiques públiques i d'acadèmics. Les empreses haurien de tenir en compte l'impacte que té la tecnologia que desenvolupen.

Amb el discurs d'odi, per exemple. La gent dels departaments que implementen els algorismes en plataformes hauria d'estar formada per dissenyar un producte tenint en compte l'impacte que tindrà i no només pensar en el patró típic d'home blanc i capacitat. Això no ho fan. Les ciberfeministes ja han dut a terme la radiografia i han posat sobre la taula els problemes, però les empreses no tenen cap al·licient per canviar, elles saben molt bé què passa i les conseqüències de tot això. Quant al discurs d'odi, no tinc clar que les plataformes hagin de fer censura, el que és evident, segons el meu parer, és que desenvolupar tecnologies per fer diners amb la venda de dades és un negoci que comporta una cadena de conseqüències extremadament negatives a molts nivells.

Una part dels diners públics s'han de fer servir per finançar comunitats tecnològiques gestionades per cooperatives o associacions sense ànim de lucre. Tenim moltes cooperatives i col·lectius petits no comercials que mantenen tecnologies lliures. Però solen ser petits i precaris. Què passaria si sostraguéssim diners d'aquestes plataformes i els destinéssim a economia solidària amb un objectiu social sense haver de generar tot aquest negoci que té conseqüències desastroses per a la democràcia? No estic dient que la transició sigui fàcil, però el que tenim actualment no està funcionant. Els únics projectes per contenir i mitigar les violències masclistes digitals i els continguts d'odi no surten de les plataformes, sinó que sorgeixen de col·lectius feministes i organitzacions en defensa dels drets digitals.

He vist l'informe, no l'he llegit detalladament, però té un caire una mica de pànic i abolicionista. No crec que la idea sigui dir a les dones que deixin d'explorar la seva sexualitat, o crear més por, que és el que fa una societat en la qual la cultura de la violació encara impera. Cal treballar perquè les plataformes es facin responsables de com gestionen les dades de les seves usuàries i de les denúncies que els arribin sobre persones que cometin violències masclistes. L'aplicació facilita la posada en contacte, però de quina manera protegeix la persona que reporta? A part, hi ha un treball que no s'està fent amb les masculinitats, i aquest és el problema, bàsicament, l'home que no entén el que és una relació consensual. Necessitem tenir millors aplicacions, que garanteixin la seguretat, permetin reportar de manera anònima amb garanties i que excloguin les persones que són agressores.

A l'escola, a la feina… Som la primera generació que utilitza de manera intensiva instruments digitals per a tots els aspectes de la vida i no hem estat educades per tenir una apropiació política i ciutadana de la tecnologia. A l'escola t'obren un compte de Google i no tens opció de dir que no. Aquí cal veure el rol de les institucions públiques, que empenyen la gent a emprar eines comercials per estar-hi en contacte. Hi ha d'haver més instàncies des de les quals es produeixi una apropiació col·lectiva i política de les tecnologies.