Llum de gas: la violència psicològica invisible i subtil

Dubtar de la pròpia percepció i dels records, sentir inseguretat, tenir baixa autoestima, tancar-se en si mateixa i tenir dubtes de si mateixa: aquestes són les fases per les quals acostuma a passar una víctima de gaslighting, o el seu equivalent en català, llum de gas, segons Mireia Cabero, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC i directora de Cultura Emocional Pública. Tot i que no està clar com a constructe psicològic, fer llum de gas es pot definir com la manipulació d'una persona a una altra perquè dubti de les seves percepcions, experiències o comprensió dels esdeveniments, segons els experts.

En la relació entre víctima i gaslighter, "es produeix un procés lent i subtil de confusió per part de la víctima, que qüestiona les seves experiències i els seus records i, per contra, dona més valor i prioritat al criteri aliè". La llum de gas és una manera subtil de violència psicològica, "una agressió més intencionada i conscient que no pas inconscient, que atempta contra l'estabilitat emocional de la víctima", afegeix Cabero. La persona agredida sovint s'acaba disculpant, es culpa per no encaixar (cosa que necessita) i s'esforça per ser ben valorada. Fins i tot "arriba a silenciar les pròpies experiències per no tornar-se a sentir jutjada, i li és difícil relacionar-se amb els altres i prendre decisions".

Així és el perfil psicològic de qui fa llum de gas

Actualment, els experts intenten delimitar les característiques d'aquesta mena de violència psicològica en l'àmbit professional. Per exemple, la Universitat de Michigan recopila històries a The Gaslighting Project, en què es conviden les víctimes d'aquesta classe de manipulació a explicar les seves experiències per descobrir les dinàmiques d'aquest procés.

Però es pot identificar un perfil de gaslighter o d'abusador mitjançant aquesta tècnica de manipulació? En paraules de Cabero, "se sent còmode amb l'ús del poder, és egocèntric, té dificultats per empatitzar i es mostra insegur a l'hora d'enfrontar-se a l'adversitat". També li és còmode "mentir, negar, qüestionar, jutjar i generar malestar" en la víctima. Aquesta dificultat per a l'empatia fa que creï en l'altra persona "inseguretats sense sentir-se culpable".

El concepte de llum de gas no és nou. De fet, es va popularitzar amb la pel·lícula Gaslight, del 1944, que al seu torn es va basar en una obra de teatre homònima en què un home manipula la percepció de la realitat de la seva dona i li fa creure que ha embogit. Molts anys després, el 1969, Russell Barton i J. A. Whitehead utilitzaven aquest concepte en l'àmbit de la psiquiatria en el seu article "The Gas-Light Phenomenon", en què relataven com parelles i familiars de pacients els feien passar per persones amb patologies psíquiques greus, i concloïen que era important analitzar cada cas de manera individual per comprovar que aquesta malaltia era real.

La relació de parella i l'entorn laboral, dos dels principals brous de cultiu

L'àmbit familiar és un dels més propensos a desenvolupar aquestes dinàmiques de violència psicològica, però no és l'únic. "Es produeixen, per excel·lència, en relacions de poder i de dependència emocional", indica Cabero, i "acostumen a ser més freqüents en relacions de parella i en determinades relacions professionals". No obstant això, aquestes pràctiques es poden donar a l'escola (assetjament escolar) i a la feina (assetjament psicològic), o poden arribar a ser institucionals i sistemàtiques, com explica la doctora Domina Petric a l'article "Gaslighting and the knot theory of mind".

Com passava en la pel·lícula esmentada, la intenció de l'abusador que fa llum de gas és que la persona manipulada acabi perdent la confiança en la seva pròpia manera de percebre la realitat. Com que no és violència física, és més difícil detectar-ne els senyals, tant per a la víctima com per a l'entorn. Amb tot, tal com passa en qualsevol forma de maltractament, també deixa seqüeles, encara que no siguin tan visibles. Alguns exemples serien el dubte perpetu que té la víctima sobre el seu criteri i sobre si mateixa, el fet que es qüestioni la seva pròpia salut mental, una inseguretat i desconfiança creixents, una sensació d'indefensió apresa i un nivell d'autoestima baix, a més d'una dependència emocional cap al maltractador. "Si em valida, m'aporta seguretat", concreta la professora, i afegeix que aquesta dependència és "més gran com més desconfiança hagi originat el maltractador en la víctima".

Sortir del cercle viciós

La relació de codependència que crea el gaslighter fa difícil trencar aquest vincle. "Necessitem confiar en algú que ens permeti veure, amb distància, el procés viscut", aclareix Mireia Cabero. L'experta destaca les cinc fases per les quals passa la relació entre un manipulador i una víctima de llum de gas. "En primer lloc, el manipulador qüestiona l'experiència de la víctima. Després guanya poder en aquest qüestionament, i també respecte al criteri que la víctima té del que percep. La tercera fase consisteix a suscitar desconfiança i inseguretat en la víctima, i a anul·lar el criteri que té del que percep que està passant. A conseqüència d'això, es fa més poderós en la relació amb ella [quarta fase] i, finalment, genera dependència en aquesta relació", explica. D'aquesta manera, el maltractador psicològic acaba aconseguint que la víctima depengui d'ell i perdi la capacitat de creure en les seves pròpies opinions.

Com es pot posar fi a aquesta relació i tornar al punt de partida? Mireia Cabero dona alguns consells a les víctimes de llum de gas, un cop són conscients de la seva situació, per poder millorar la sortida d'aquesta experiència: prendre consciència dels processos comunicatius amb les altres persones i del que ens produeixen per distingir, en essència, una relació sana d'una altra d'intoxicada per la manipulació psicològica; en relació amb tot això, viure en connexió amb la pròpia interioritat, amb el que ens fa sentir bé i malament de la relació amb altres persones; augmentar la confiança personal i sentir-nos segurs de nosaltres mateixos, del nostre autoconcepte i de la nostra autoestima; augmentar la confiança cognitiva en nosaltres mateixos, en relació tant amb la nostra intuïció com amb la fiabilitat dels criteris, les percepcions i les experiències personals; legitimar-nos a nosaltres i també la nostra veritat; defensar i reivindicar el criteri i l'opinió propis; donar-nos el permís no només de pensar, sinó també de sentir de manera diferent; aprovar-nos a nosaltres mateixos sense necessitat que una altra persona ens aprovi o ens validi; mantenir sempre les altres persones a certa distància, i, finalment, disposar d'un ventall ampli de relacions personals en lloc de centrar-nos només en una o en unes poques persones.