De Pablo Motos a la novel·la Fariña: tot sobre l'efecte Streisand

Pablo Motos ha estat tema del moment durant tres dies. Tot el cap de setmana passat. I el que li queda. S'ha parlat molt sobre el tema, i la pregunta de si la campanya del Ministeri d'Igualtat estava basada o no en el presentador ja importa ben poc. Després del parlament de Motos a El Hormiguero, es van aclarir tots els possibles dubtes sobre si l'anunci es basava en ell, ja que el fet que algú se senti al·ludit denota una certa preocupació.

Ana Bernal Triviño, professora dels Estudis de Comunicació d'UOC considera que la declaració de Motos "pot fer-nos reflexionar molt, primer, pel fet de donar-se al·ludit en directe, i segon, el com no reconèixer errors es pot girar en contra".

No obstant això, lluny de restablir la pau, el missatge del presentador va generar encara més enrenou, ja que, la majoria de vegades, l'intent de censura o d'encobriment d'una informació dona més visibilitat al tema. Fins i tot més que si no s'hagués volgut fer callar aquesta informació. I això s'anomena efecte Streisand.

A Barbra Streisand no li va agradar gens que el 2003 es publiqués en un web una foto aèria de casa seva, a Califòrnia, de manera que va portar l'assumpte als tribunals. La foto de la casa de Streisand formava part d'un projecte de 12.000 imatges que reflectien l'erosió de la costa de Califòrnia. Fins al moment de la demanda, aquesta imatge només tenia sis baixades, dues de les quals eren dels advocats de la cantant i actriu. Després que es fes pública aquesta iniciativa, la foto va aparèixer en multitud de mitjans de comunicació i actualment es pot veure fins i tot a la Viquipèdia.

Una cosa semblant ha passat amb la campanya del Ministeri d'Igualtat: si bé es va estrenar el 21 de novembre a la televisió, no va tenir repercussió fins tres dies després, quan el mateix Pablo Motos va fer servir el seu programa per defensar-se del que ell considerava un atac personal. Després de la justificació pública, el comunicador es va fer viral a Twitter.

De fet, la majoria de ciutadans ni tan sols havien vist l'anunci en qüestió. Amb tot, es van assabentar de la polèmica per la justificació del presentador, que, lluny d'aconseguir l'acceptació ciutadana, es va fer viral a Twitter (i no des del punt de vista positiu).

Però què condiciona que una notícia, un acte o un personatge es facin virals? Què desencadena l'efecte Streisand?

El cas Fariña: de la censura a tema del moment mundial

Abans de Pablo Motos, aquest terratrèmol mediàtic es va produir amb la novel·la Fariña, el llibre de Nacho Carretero sobre els narcotraficants gallecs. El 2018, una jutgessa va ordenar el segrest del llibre a petició de José Alfredo Bea Gondar, exalcalde d'O Grove, un poble de Pontevedra. El delicte que cometia la novel·la era una suposada vulneració del dret a l'honor de l'exalcalde. El llibre citava el nom de Bea Gondar i el fet que l'any 2005 va ser condemnat per narcotràfic, tot i que va ser absolt més tard per un defecte de forma.

Però l'obcecació de la jutgessa i l'exalcalde va aconseguir l'efecte contrari. L'editorial va denunciar l'acte com una forma de censura i el llibre es va convertir en tema del moment no només a Espanya, sinó arreu del món. Fins i tot va aparèixer a Moments, una espècie de blog de Twitter que recull els tuits més importants de la setmana. I, com va assenyalar en el seu moment Ana Pardo de Vera, directora de Público, Bea Gondar només apareixia en dues pàgines de gairebé 400. Ni tan sols sortia en les línies del text o en la trama principal: el seu nom figurava en un peu de pàgina. I ningú llegeix les notes al peu. Bé, ara potser sí.

D'aquesta manera, el segrest va resultar poc efectiu, perquè, tot i que avui la impressió i la comercialització de nous exemplars estan prohibides, aquesta prohibició no es farà efectiva fins que Bea Gondar dipositi els 10.000 euros que li ha demanat la jutgessa. La decisió de la jutgessa tampoc no va afectar la sèrie de televisió basada en el llibre, que es va estrenar el 2018. És a dir, Fariña, que es va publicar el 2015 i va per la desena edició, continua a les llibreries tant en paper com en format electrònic. De fet, després de la publicació de la notícia, es va convertir en el vídeo més venut d'Amazon aquell any.

L'addicció al que està prohibit

No obstant això, com recorda Silvia Martínez, professora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), els casos de Pablo Motos, de Fariña o, fins i tot, del raper Valtònyc —un altre exemple d'efecte Streisand nacional— no han estat els primers ni seran els últims. "L'efecte Streisand no neix amb Twitter. Sí que és veritat que s'ha intensificat amb l'arribada de les xarxes, perquè amb les xarxes tot és més complicat d'encobrir o d'amagar, però hi ha hagut més exemples d'efecte Streisand", explica Martínez.

Des del seu punt de vista, l'efecte Streisand es nodreix molt de la curiositat de l'ésser humà i de la seva necessitat de conèixer el que se li vol ocultar. De fet, la història està plena de llibres prohibits que s'han acabat convertint en clàssics. És el cas de L'origen de les espècies, de Charles Darwin, censurat al Regne Unit, Grècia i Iugoslàvia perquè les seves idees sobre la selecció natural i la teoria de l'evolució contradeien els supòsits creacionistes bíblics. O Lolita, de Nabokov, que va tenir serioses dificultats per publicar aquesta novel·la perquè es considerava pràcticament pornogràfica. "Tot el que s'intenta amagar genera més necessitat de resoldre's, és com una característica natural de les persones", comenta Martínez.

Si el tema figura en l'agenda pública

Però hi ha notícies que tenen més ingredients per fer-se virals? Per a Martínez, sí. "Tot el que ja tingui un debat públic obert té més possibilitats d'atreure més prescriptors", considera. Segons l'experta, el tema del gènere era el pa de cada dia per la polèmica de la llei del "només sí és sí" i això ajuda que aquest fenomen tingui lloc. "La gent no es vol quedar al marge de la conversa general, vol estar al dia i vol opinar, i per això busca què passa, s'informa", afegeix.

Una altra característica de les notícies que acaben essent virals és el sentiment que poden despertar. Com explica Martínez, "tot el que està relacionat amb conflictes o temes que tenen una càrrega emocional genera molta més conversa a les xarxes socials, interessa".

Aprofitar l'efecte Streisand

Encara que, probablement, Pablo Motos hagi odiat l'efecte Streisand, Martínez recorda que aquest efecte també es pot aprofitar. "Pot tenir beneficis si es treballa bé i de manera estratègica; per exemple, una marca es pot viralitzar en qüestió d'hores", comenta.

Ara bé, "tot i que queda clar que és un bon mecanisme per captar l'atenció del consumidor, no és una estratègia gaire transparent", reconeix Martínez.