De vacances a la presó: creix el turisme entre reixes

Des de l'arxiconeguda Alcatraz ("La Roca"), a San Francisco (Estats Units), fins a la Model, a Barcelona: presons de tot el món s'han convertit en destinacions turístiques d'èxit, una mica peculiars, però sens dubte molt atractives. I és que poques persones es resisteixen a descobrir, encara que sigui sumàriament, com era la vida a l'altra banda dels gruixuts i inexpugnables murs carceraris.

Aquest fenomen s'integra en el que s'ha anomenat turisme carcerari o penitenciari i està en plena expansió. Pablo Díaz Luque, professor del programa de Turisme de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), descriu aquesta activitat com "una mena de variant del dark tourism (turisme fosc), pel vessant tètric que comporta visitar antics centres penitenciaris amb certa història, on, en definitiva, es privava de llibertat".

Segons l'expert, "aquestes visites 'reivindiquen el valor' de presons que es deixen de fer servir com a tals pel fet d'estar obsoletes, però que —o bé per l'emplaçament, per l'arquitectura o la història, o per tots aquests factors alhora— reuneixen prou atractiu per ser visitades i 'viscudes'". "Hi ha un creixement d'aquest turisme, com moltes altres pràctiques turístiques originals, perquè implica una vivència i el coneixement d'una part de la història d'una ciutat, regió o país", afegeix.

La veritat és que els números són els que són, i aquest auge al qual fa referència Díaz Luque es reflecteix clarament en les xifres que ofereixen presons com la barcelonina, que els últims mesos ha experimentat un repunt de visites excepcional que confirma l'èxit d'aquesta activitat d'oci. De fet, des que es va obrir al públic el 2018, un any després del tancament (o obertura, segons es miri), l'han visitat més de 154.000 persones.

Una entrada a la història, les reixes i el patiment

Davant la quantitat de visites registrades, sembla evident que la idea de descobrir els secrets d'un centre penitenciari ha resultat, com a mínim, encertada. Ara bé, aquest èxit no depèn de l'originalitat de l'activitat. Almenys, no del tot, ja que podem trobar un possible precedent en el turisme de l'Holocaust. La motivació que explica les visites als centres d'extermini nazis té certes semblances amb la de les presons. No obstant això, també hi ha matisos importants que assenyala Díaz Luque i que distancien els dos conceptes. "Als centres nazis, es detenien i s'assassinaven els ocupants de manera sistemàtica. Això no passa a les presons, encara que també hagin estat escenari de tortures i morts, o llocs de fugides mítiques. Tots aquests factors serveixen per donar contingut i narrativa a les visites", afirma l'expert.

Per part seva, José R. Ubieto, psicoanalista i professor de Psicologia de la UOC, veu en les visites a centres com Auschwitz o Mauthausen una manera de retre homenatge a les víctimes, de fer una excursió cultural, o de satisfer la morbositat de veure de prop l'horror que va suposar per a les seves víctimes. D'aquesta manera, també segons el psicoanalista, el turisme carcerari pot tenir certes semblances amb el de l'Holocaust.

Curiositat, cultura, morbositat...

Quina "pastanaga" persegueixen els visitants de les presons? Quins motius addueixen pel fet d'estar interessats a conèixer de primera mà aquests llocs? Els mou la morbositat? L'empatia? La cerca de coneixement? La veritat és que les raons poden ser molt diverses. En aquest sentit, el professor Díaz Luque les classifica en tres tipus. "En primer lloc, raons morals, que són les que es donen quan el públic que visita aquests centres vol descobrir les condicions en què vivien els presos històrics empresonats per motius injustos d'altres èpoques. La majoria de turistes volen aprendre una mica d'història amb la visita". En segon lloc, hi ha "els visitants amb fascinació o curiositat morbosa per escenaris de sofriment humà". Finalment, Díaz Luque destaca "els turistes que hi van per simple moda o interès per compartir aquesta experiència, que certament pot ser impactant, a les xarxes socials (una foto des dels barrots d'una cel·la, per exemple)".

Per la seva banda, Ubieto considera que "per a la immensa majoria es tracta de gaudir del biaix morbós: interès per tot el que conté algun element patològic o violent". "Per a uns pocs, pot alimentar un deliri patològic preexistent (persones psicopàtiques que visiten aquests espais com a santuaris dels seus fantasmes)", afegeix.

L'orgull de dir "jo hi he estat"

A la morbositat, a l'aprenentatge o a la simple curiositat, s'hi sumen altres motius vinculats a la mena de societat en què vivim, en què l'ús de les xarxes socials és una pràctica majoritària. En aquest sentit, Ubieto veu en aquesta mena de turisme "un clar afany de mostrar que hom no es perd res que sigui d'interès i que pot afirmar 'jo hi he estat!', ja que totes aquestes visites es fotografien i després es viralitzen". De fet, "moltes d'aquestes presons ja són virals en pel·lícules que serveixen de guia. I, com tota transgressió, ràpidament són reciclades per la voracitat capitalista, que les converteix en un objecte de consum, en infinitat de formes", afegeix.

Més enllà d'aquesta publicitat a les xarxes, el psicoanalista considera que aquest tipus de turisme podria ser positiu, "sempre que la visita sigui guiada o comentada i faci referència al fet històric que va suposar aquesta institució: història, condicions socials, reivindicacions, etc.". "Aquestes dades poden servir per reflexionar sobre aspectes de l'internament (injustícies, desigualtats) i de les persones que s'hi van allotjar (tipologia, penalitats…). Ara bé, una visita sense aquest comentari banalitzaria el mateix fet històric", assenyala.

Precisament, aquesta banalització a la qual fa referència Ubieto també és un dels riscos que el professor Díaz Luque troba en aquesta opció turística. Ara bé, aquest és l'únic punt feble que en destaca, atès que, més enllà d'això, opina que "la idea no és dolenta, ja que suposa, en alguns casos, rescatar un patrimoni arquitectònic que altrament seria derruït". "A més, certament, les presons són part de la història dels països i ciutats on es localitzen, i conservar-les significa recordar-les i evitar que es repeteixin els errors que s'hi van poder cometre", afegeix.

Un mateix lloc, experiències diferents

En general, si s'analitza la classe de turista que s'interessa per aquesta nova opció, es pot concloure que ens trobem davant un públic molt variat. I és que, tal com detalla Díaz Luque, "no es tracta només de turistes, ja que molts dels usuaris són part de la població local que vol descobrir les característiques i la història d'aquests centres, i fins i tot hi ha visitants amb cert interès per experimentar personalment com ha de ser estar tancat en cel·les històriques com la de Nelson Mandela, per exemple". El perfil, per tant, "va des de curiosos de la història fins a cert públic amb morbositat de coneixement dels escenaris foscos de la història, passant per simples curiosos amb temps lliure", conclou. És més, en funció de "l'orientació comercial del centre penitenciari, hi haurà un tipus de públic o un altre; podrà ser generalista en uns casos, o pensat per a públics determinats, com ara historiadors, en uns altres", matisa Díaz Luque.

El psicoanalista Ubieto, autor del llibre ¿Bienvenido metaverso? Presencia, cuerpo y avatares en la era digital, juntament amb Liliana Arroyo, va més enllà: "de la mateixa manera que avui ja s'ofereixen —i anirà en augment— visites virtuals en el metavers per a familiars de presos i visites a monuments històrics —afegint-hi la immersivitat (3D)—, aviat s'oferiran visites virtuals a presons com una atracció turística, on la reflexió probablement quedarà en un segon pla en benefici de l'entreteniment", vaticina.