El món digital aviva la cultura de la cancel·lació

El terme cultura de la cancel·lació no és nou. De fet, fa una mica més de cinc anys que circula per les xarxes. Precisament per aquest motiu, ara que ja tenim una certa perspectiva, és el moment d'agafar el concepte, disseccionar-lo i analitzar amb rigor la substància de la qual està fet, a més dels aspectes que el matisen i l'expliquen.

L'expressió cultura de la cancel·lació (cancel culture) es va començar a utilitzar el 2015 per referir-se al fenomen de retirar el suport a personatges públics o empreses per dir o fer alguna cosa que es considera ofensiva, inadmissible o reprovable. En paraules de Ferran Lalueza, professor dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC i investigador del Grup Aprenentatges, Mitjans de Comunicació i Entreteniment - Comunicació i Nous Mitjans (GAME-CNM), "és la tendència a boicotejar l'activitat professional o artística d'un personatge cèlebre com a represàlia per haver fet accions o comentaris que socialment es consideren inadequats". "Pot ser que realment siguin del tot inapropiats o que simplement siguin percebuts d'aquesta manera per un determinat col·lectiu", assenyala l'expert.

Són molts els famosos que han estat i són víctimes d'aquest fenomen, entre els quals alguns dels més coneguts són la supervendes J. K. Rowling, l'actor Kevin Spacey o el cantant espanyol Plácido Domingo. Els seus "pecats" són actes o afirmacions de tota mena. A més, no han de ser recents, "també pot ser que el detonant sigui una revenja del passat d'aquest personatge", apunta Lalueza. "Aquesta última opció inclou actes i declaracions fets temps enrere que no s'han donat a conèixer fins a una data recent o, fins i tot, actuacions ja àmpliament conegudes, però que, vistes des de la perspectiva actual, tenen una lectura molt més negativa que la que se'n va fer quan van tenir lloc", afegeix l'expert.

Un fenomen que ve de lluny

"Podem trobar antecedents clars en moments en què l'opinió social o del públic en particular ha tingut una incidència en el suport que un personatge o un perfil determinat poden tenir. Això és força evident, per exemple, en situacions prèvies a conflictes armats, en governs radicals o en períodes de dictadura, en què, per rebuig al rival o fins i tot per por, s'acaba apartant una persona que transgredeix o no participa d'un mateix pensament, ideologia o ideal", considera Sílvia Martínez, directora del màster universitari de Social Media: Gestió i Estratègia de la UOC i investigadora del grup GAME-CNM.

Més exacte es mostra el seu col·lega Ferran Lalueza, que situa l'origen d'aquest fenomen ni més ni menys que cent anys enrere, arran de l'escàndol en què es va veure implicat l'actor Roscoe Arbuckle, cèlebre còmic que va ser acusat d'assassinar l'actriu Virginia Rappé el 1921.

Ara bé, des de llavors, el fenomen ha recorregut un llarg camí i ha arribat als nostres dies amb peculiaritats importants pròpies d'una societat immersa en un entorn extremadament digital. En aquest sentit, l'expert assenyala dues grans diferències pel que fa als temps passats: d'una banda, afortunadament, avui dia hi ha una sensibilitat molt més gran respecte de qüestions que abans es toleraven sense cap objecció; de l'altra, les xarxes socials ofereixen un ressò que abans era impensable a visions molt crítiques que ni tan sols tenen un veritable consens social que hi doni suport, però que, a força de vociferar, acaben resultant intimidatòries per a molta gent.

En la mateixa línia, Sílvia Martínez, considera que actualment "les xarxes socials i la comunicació digital redimensionen l'abast, l'impacte i fins i tot l'origen d'aquesta cancel·lació, ja que de vegades es pot generar per un simple comentari puntual desafortunat que s'estén i és reinterpretat per part d'infinitat d'usuaris, que comencen a jutjar i, en alguns casos, a condemnar aquest personatge".

Travessar un camp de mines virtual

Iniciar o participar en debats en un entorn digital pot esdevenir un veritable passeig per un camp de mines. I és que en el moment més inesperat qualsevol en pot trepitjar una i veure com la seva reputació, la seva presència digital o, en els casos més greus, la seva carrera professional es fragmenten en mil trossos.

En aquest sentit, qüestions com el sexisme, el racisme, la xenofòbia, la desconsideració envers les persones més vulnerables o l'apologia de la violència són, segons el professor Lalueza, alguns dels temes principals que habitualment comporten travessar línies vermelles inacceptables. "Les ideologies polítiques, d'altra banda, constitueixen un món paral·lel, atès que la creixent polarització existent fa que s'acabi demonitzant l'opinió que difereix del mateix posicionament, per raonable que sigui", afegeix l'expert.

Per la seva banda, Martínez veu una clara evolució en aquest assumpte, ja que alguns temes com la salut mental, que fa només uns mesos s'evitaven, actualment es comencen a normalitzar, especialment gràcies al fet que molts famosos hagin fet públics els seus propis diagnòstics.

Cancel·lador vs. cancel·lat

Un cop situat l'origen, emmarcat el fenomen en el context del segle XXI i assenyalats quins són els temes més delicats en aquest assumpte, la qüestió és analitzar quins serien els perfils dels protagonistes. Així, com si es tractés d'un quadrilàter de boxa, en una cantonada tenim el personatge públic, i a l'altra, l'usuari que reacciona davant l'acte o el comentari del famós. Enric Soler, professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC, descriu aquest darrer com una persona amb una autoestima molt baixa: "Es tracta d'individus que no és que tinguin l'autoestima per terra, sinó que la tenen al soterrani menys cinc. Les seves identitats són tan fràgils que no han aconseguit arribar a formar un sentit del 'jo'. Són persones que han crescut en un ecosistema familiar que no ha aconseguit que se sentin valorades simplement pel fet de ser qui són dins de la família i, és clar, pel fet de ser éssers únics i irrepetibles".

En definitiva, la ment d'aquesta mena de persones posa en marxa un mecanisme que, segons l'expert, és senzill: "si sento que no valc res i no tinc expectatives de poder-ho canviar, sempre puc desvalorar els altres per no sentir-me tan malament respecte a ells".

Una explicació que completa tenint en compte un factor afegit: l'anonimat. I és que, tal com explica ell mateix, si aquest comportament s'executa "emparat rere un perfil d'una xarxa social, generalment fals, el camp per a la cancel·lació està perfectament adobat. Però atenció! El sol fet de protegir-se amb una identitat digital falsa ja indica quin valor es dona a si mateix l'assetjador. Ni tan sols té la capacitat de fer-se responsable de les seves paraules. És realment una persona amb problemes psicològics greus".

Des de la perspectiva de l'àmbit digital, Sílvia Martínez completa la descripció dibuixada pel psicòleg: "Les xarxes atorguen a aquests usuaris una sensació d'empoderament i, alhora, de falsa seguretat rere l'anonimat. Per això es permeten algunes llicències, com ara els atacs continus o, fins i tot, els insults o les campanyes d'assetjament o desprestigi. L'efecte contagi també hi té un paper important, ja que de vegades amplifica l'abast d'aquesta mena d'actes amb la suma d'usuaris nous que participen del mateix discurs".

Víctima innocent o provocador prepotent?

Seguint amb l'analogia pugilística, ens centrem ara en el personatge públic, ubicat a l'altra cantonada del quadrilàter, i analitzem els motius que el podrien portar a fer públiques determinades opinions o actes de manera voluntària. Una altra cosa molt diferent és quan el seu comportament salta a les xarxes per la seva naturalesa de fet noticiable.

Més enllà de la possibilitat que el famós en qüestió cometi un "error" i es converteixi, sense pretendre-ho, en una víctima d'un comentari o acte propi, el professor Lalueza posa el focus en la possible actitud transgressora d'aquestes persones. Segons l'expert, "molts personatges cèlebres actuen de manera transgressora, ja sigui perquè l'èxit i la popularitat els fa pensar que estan per sobre del bé i del mal i que, facin el que facin, sempre tindran el suport dels seus seguidors, o perquè així obtenen la dosi d'atenció que necessiten per mantenir aquest estatus de celebritat". Ara bé, en el context actual, l'actitud transgressora pot tenir un cost social molt superior al que tenia fa anys, "de manera que és molt probable que determinades conductes i comentaris s'autoreprimeixin. En l'àmbit de l'humor, per exemple, una queixa recurrent és la de les limitacions creixents afrontades pels còmics a l'hora d'abordar temàtiques sensibles", assenyala.

Aquest cost social a què fa referència Lalueza també s'estén a l'àmbit emocional. És a dir, els agressors poden aconseguir minvar l'autoestima de la persona assetjada gràcies als atacs cibernètics. I és que "el fet que algú hagi triomfat professionalment no implica necessàriament que el seu nivell d'autoestima estigui en una autovaloració apropiada", apunta Soler, que adverteix que aquesta situació es pot arribar a convertir en un problema greu si aquesta persona no pot fer la seva vida de manera normal, és a dir, si no pot continuar participant en les xarxes socials que hagi decidit fer servir. "Si algú tanca el seu perfil perquè no pot suportar els comentaris inapropiats, ja està impedit en el desenvolupament de la seva vida tal com l'havia triat", conclou.

Estratègies contra la cancel·lació

L'experta en xarxes socials Sílvia Martínez defensa la idea que la millor manera de reaccionar davant de l'intent de cancel·lació és el reconeixement públic de l'error. "Si la campanya ha començat per un error, un comentari desafortunat o una actuació inapropiada per part de la persona famosa, reconèixer l'error i mostrar penediment davant el comportament inadequat pot ajudar a reconnectar i humanitzar el personatge incidint en el fet que ningú és perfecte per, així, despertar empaties", assenyala.

Així mateix, l'experta desaconsella totalment entrar al debat, ja que és una cosa que només aconsegueix retroalimentar el discurs del detractor i perpetuar-lo. A més, "per la mateixa dinàmica de funcionament d'aquestes plataformes socials, com més activitat es genera al voltant d'un tema o usuari, més visibilitat adquireix", afegeix.

Per la seva banda, el psicòleg Enric Soler posa èmfasi en l'actitud de la resposta, ja que, tant si responem com si no ho fem, estarem enviant un missatge. "Si bloquegem l'agressor, li estem comunicant que el seu comentari ens ha fet mal i, per tant, ha aconseguit el que pretenia. A més, això no impedeix que creï un altre perfil en dos minuts i persisteixi en la seva actitud. En canvi, si responem amb un silenci, li estem comunicant que, digui el que digui, no ens afecta de cap manera. Ho pot continuar intentant tantes vegades com vulgui, que el nostre silenci continuarà comunicant implacablement que la seva conducta no aconsegueix alterar res del nostre ésser. D'aquesta manera, si no obté els resultats que espera, es cansarà de posar en marxa una conducta d'assetjament", conclou.