«Repensem la història del cinema per descolonitzar-la i posar en valor les dones invisibilitzades»

 

Les noves generacions d'investigadores i investigadors en història del cinema es proposen desafiar els relats basats en una mirada exclusivament eurocèntrica i occidental, que han predominat històricament en l'estudi del setè art. Al congrés internacional Rethinking Film History Through Global and Digital Approaches (Early 1920s - Early 1970s), que tindrà lloc del 4 al 7 d'octubre a la seu de Can Jaumandreu (carrer del Perú, 52, de Barcelona) de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i el dia 4 a la Biblioteca de Catalunya, es presentaran noves perspectives que volen ser més globals, inclusives i digitals.

Hem parlat amb dues de les organitzadores, Diana Roig-Sanz, líder del grup de recerca Estudis Literaris Globals (GlobaLS), dels Estudis d'Arts i Humanitats i de l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3), i professora d'investigació ICREA; i Ainamar Clariana Rodagut, investigadora postdoctoral del mateix grup. Ambdues reflexionen de manera crítica sobre la historiografia cinematogràfica de les darreres dècades i expliquen la recerca que duen a terme a la UOC amb una nova perspectiva global i de gènere, i amb l'ús de dades i eines digitals.

 

Les noves generacions d'investigadores i investigadors en història del cinema es proposen desafiar els relats basats en una mirada exclusivament eurocèntrica i occidental, que han predominat històricament en l'estudi del setè art. Al congrés internacional Rethinking Film History Through Global and Digital Approaches (Early 1920s - Early 1970s), que tindrà lloc del 4 al 7 d'octubre a la seu de Can Jaumandreu (carrer del Perú, 52, de Barcelona) de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i el dia 4 a la Biblioteca de Catalunya, es presentaran noves perspectives que volen ser més globals, inclusives i digitals.

Hem parlat amb dues de les organitzadores, Diana Roig-Sanz, líder del grup de recerca Estudis Literaris Globals (GlobaLS), dels Estudis d'Arts i Humanitats i de l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3), i professora d'investigació ICREA; i Ainamar Clariana Rodagut, investigadora postdoctoral del mateix grup. Ambdues reflexionen de manera crítica sobre la historiografia cinematogràfica de les darreres dècades i expliquen la recerca que duen a terme a la UOC amb una nova perspectiva global i de gènere, i amb l'ús de dades i eines digitals.

Contribuir al desenvolupament dels estudis globals i les humanitats digitals aplicats als estudis de cinema i, molt especialment, a la història del cinema. Pensem que algunes teories que s'han desenvolupat en els darrers vint anys al voltant del concepte de "global" i les eines digitals que s'utilitzen, sobretot, en el camp de les humanitats digitals poden desafiar els discursos basats en una idea molt restrictiva del que és la "nació", que sovint no té en compte les relacions transnacionals, i en una mirada molt eurocèntrica i occidental.

Volem animar una nova generació d'investigadores i investigadors de la història del cinema a estudiar fenòmens que són globals, plurals i heterogenis, per reconèixer, a escala internacional, la presència de les historiografies del cinema llatinoamericanes, asiàtiques i africanes, al mateix nivell de l'europea, per exemple. Aquesta perspectiva es complementa amb un punt de vista ètic, interdisciplinari i de gènere, i pretén posar en relleu les històries de tantes dones fins ara no tingudes en compte.

La nostra voluntat és afavorir la institucionalització d'un camp encara incipient de recerca, els estudis globals del cinema, perquè incloguin aquesta perspectiva global, basada en les relacions i els intercanvis.

Depèn del context i de les tradicions historiogràfiques. A Catalunya i a Espanya, la tradició que ha predominat en els estudis de cinema té una arrel molt estètica. És a dir, s'estudien els gèneres i l'estètica del cinema. Els aspectes sociològics, en canvi, han estat potser més oblidats, a diferència del que passa en altres contextos, com l'Amèrica Llatina, que ha manifestat un interès més gran per escriure una història cultural i social del setè art. 

Pel que fa a les perspectives digitals, és a dir, l'ús de conjunts de dades i metadades per a l'estudi de fenòmens cinematogràfics, la recerca en aquest àmbit no està generalitzada en el nostre entorn, a diferència del que comença a passar a altres països com Alemanya, Holanda o el Regne Unit, però sí que podem parlar d'una nova generació d'investigadores i investigadors que hi estan treballant, com nosaltres.

L'existència i la identificació dels arxius, dispersos o impossibles de trobar, sigui perquè són inexistents, perquè no estan catalogats o perquè no són accessibles. En molts casos, encara pertanyen a la família de les persones objecte del nostre estudi, i es conserven en diferents biblioteques del món o estan en mans de col·leccionistes. Si no estan digitalitzats i no els podem consultar, és difícil mostrar empíricament el que intuïm que va passar. Per tant, en alguns casos no podrem anar més enllà de la hipòtesi o d'algunes intuïcions a partir de la lectura i l'anàlisi dels arxius d'altres actors de l'època, amb qui també es van relacionar.

Ens fa prendre consciència de la rellevància de les dones en la història de moltes disciplines. En el nostre cas, investigar la contribució de les dones al cinema ajuda a reescriure la seva història incloent l'altra meitat de la població, que fins ara no s'ha tingut en compte, i permet estudiar agències que fins ara han estat menystingudes. La bibliografia existent continua fent prevaldre la història centrada en la vida i les obres dels grans noms del cinema, que acostumen a ser els directors, homes, blancs i europeus o dels Estats Units.

Des de la perspectiva que proposem, volem reconstruir els processos de producció i distribució i creació com a processos col·lectius, que no serien possibles sense una xarxa de relacions, on cada persona desplega un rol fonamental. La nostra recerca permet recuperar aquestes històries d'èxit invisibilitzades. Aquesta forma d'apropar-se a la història del cinema matisa la perspectiva autorial, des de la qual es considera l'autor com a responsable únic d'una obra d'art tan gran i complexa com és una pel·lícula.

Des dels inicis del cinema, les dones han tingut papers molt rellevants, com a directores, guionistes, productores o crítiques de cinema. El problema és que els homes van anar agafant més presència en les posicions de poder i les van apartar de les seves posicions de responsabilitat. Una de les causes d'aquest desplaçament fou el desenvolupament econòmic de la indústria cinematogràfica, determinant perquè els homes amb més capital social s'apropiessin dels rols més visibles en l'esfera pública i releguessin la dona al paper d'actrius, en el millor dels casos. Malgrat aquesta marginalització, les dones es van continuar dedicant al cinema des de posicions menys visibles, com per exemple editores de revistes, escriptores o revisores de guions, fundadores de cineclubs, mecenes i animadores culturals, decoradores, maquilladores, responsables de vestuari, etcètera.

Fins als anys setanta es van produir pel·lícules fetes per a i amb la participació de moltes dones. Però no és fins a la dècada dels setanta que es comença a parlar de cinema feminista, el qual no podem equiparar amb el cinema fet per a dones. El cinema feminista és una categoria que només s'utilitza en certs espais, i no totes les directores consideren que les seves obres puguin ser identificades amb aquesta etiqueta.

Cal una mirada més flexible sobre l'objecte d'estudi i trencar amb la idea que el cinema es va desenvolupar en un centre, sigui França o Hollywood, i es va imitar a les mal anomenades "perifèries". No va existir un centre creador i unes perifèries imitadores, sinó més aviat processos d'intercanvi que es van desplegar a diferents velocitats, i amb característiques compartides, però també diferenciades, arreu del món.

Amb l'objectiu de descolonitzar la història del cinema, partim d'una aproximació relacional, basada en els intercanvis i les transferències, i atorguem un pes destacat a la creació de coneixement com a resultat d'un procés col·lectiu.

El fet que la indústria cinematogràfica s'hagi desenvolupat de manera més significativa al nord global, especialment a Hollywood, no hauria de ser motiu suficient per considerar que el cinema estatunidenc o europeu té més legitimitat o capital simbòlic. Un exemple d'això és el cinema francès. Tot i que el cinema dels Estats Units ha gaudit d'una indústria més forta des d'una perspectiva econòmica i tecnològica, no n'hi ha hagut prou per excloure el cinema francès d'una aura i un prestigi internacionals al llarg de la història. Per tant, la legitimitat del cinema no només té a veure amb el desenvolupament de la indústria, sinó també amb la legitimitat que concedim a la cultura i la cinematografia d'un espai geogràfic concret. 

Així, tot i que existeixen unes indústries cinematogràfiques nacionals molt importants més enllà de Hollywood, com són les de Bollywood o, a Nigèria, Nollywood, o la indústria cinematogràfica a Egipte, aquestes produccions aquí gairebé no tenen ressò perquè no han estat consagrades pels poders que les legitimen, instal·lats a Europa i els EUA, com ara els festivals de cinema internacionals o algunes productores i distribuïdores. També hi influeixen elements fora de l'àmbit cinematogràfic, com qüestions geopolítiques, la dimensió econòmica del cinema i aspectes culturals i, fins i tot, religiosos. 

Vol dir treballar amb les dades i metadades que ens ofereixen els arxius digitalitzats, els catàlegs de les filmoteques, els repositoris i documentació de distinta mena com els epistolaris. Això pot contribuir a descentralitzar i descolonialitzar la història del cinema perquè els conjunts de dades ens permetran matisar algunes idees preconcebudes. Per exemple, poden il·luminar la tasca d'una mediadora o mediador cultural poc coneguda o conegut. 

També pot permetre veure el paper central (o no) d'un agent a través d'anàlisis de xarxes (SNA en anglès). Podem estudiar, per exemple, si una persona va desenvolupar un paper rellevant en la circulació d'una pel·lícula, gràcies als seus contactes en la indústria cinematogràfica. Aquesta conclusió la podríem extreure també amb altres mètodes qualitatius, però el procés seria més llarg i complex. Les eines digitals permeten investigar una quantitat de dades que una sola investigadora o investigador no podria abordar al llarg de tota la seva vida. Amb aquestes dades podem identificar patrons, per exemple, que han estructurat un camp o un període determinat, o que han funcionat durant un temps i després ho han deixat de fer, etc. 

L'ús de grans conjunts de dades implica riscos significatius en termes de representativitat. La digitalització de materials no és igual a tot arreu. És sabut que les agències que financen recursos per a la recerca han dedicat diners a la digitalització d'alguns arxius en detriment d'altres. Així, l'accés a dades digitalitzades és molt desigual en els diferents espais geogràfics, és menys accessible en alguns punts, com l'Amèrica Llatina, el nostre focus geogràfic principal. Un altre risc és no poder accedir als arxius necessaris per a la recerca, com passa en el cas dels arxius de moltes dones vinculades al cinema. 

Hem de ser conscients d'aquestes desigualtats en l'accés a les dades per evitar possibles biaixos, i proposar una recerca honesta que sigui conscient del potencial que ofereixen les dades, però també de les seves limitacions. 

Els cineclubs i el cinema amateur no han estat prou tinguts en compte en la historiografia del cinema. Un dels motius principals ha estat, precisament, l'esforç per escriure una història autorial del cinema en detriment d'una que visibilitzés la feina d'altres agents més enllà de la figura de l'autor o autora. 

Els cineclubs sempre han estat espais de creació de coneixement col·lectiu, especialment quan van sorgir a principis del segle XX. En general, van ser espais gestionats col·lectivament i generaven pocs o cap benefici econòmic, un altre dels motius pels quals no s'han estudiat gaire.

El cas del cinema amateur és similar. Les i els amateuristes no han estat sempre cares conegudes. Els seus projectes no van produir beneficis econòmics, cosa que contribueix a fer que el fenomen de l'amateurisme hagi estat menystingut.

Malgrat l'oblit, tant els cineclubs com el cinema amateur van ser espais interconnectats amb altres espais més comercials i professionals. Per exemple, l'interès pel cinema de moltes i molts cineastes va néixer als cineclubs. I moltes i molts cineastes han produït i segueixen produint cinema amateur al mateix temps que professional. Tant els cineclubs com el cinema amateur van ser històricament espais de creativitat i innovació que no es poden deixar de banda en qualsevol història del cinema.

Aquesta recerca de la UOC afavoreix l'objectiu de desenvolupament sostenible (ODS) 5 de l'ONU, d'igualtat de gènere.

 

El projecte de Diana Roig-Sainz ha rebut fons del Consell Europeu de Recerca (ERC) del programa de recerca i innovació Horizon 2020 de la Unió Europea (acord de subvenció núm. 803860).

 

 

UOC R&I

La recerca i innovació (R+I) de la UOC contribueix a solucionar els reptes a què s'enfronten les societats globals del segle xxi, mitjançant l'estudi de la interacció entre la tecnologia i les ciències humanes i socials, amb un focus específic en la societat xarxa, l'aprenentatge en línia i la salut digital.

Els més de 500 investigadors i investigadores i els 51 grups de recerca s'articulen entorn dels set estudis de la UOC, un programa de recerca en aprenentatge en línia (e-Learning Research) i dos centres de recerca: l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3) i l'eHealth Center (eHC).

A més, la Universitat impulsa la innovació en l'aprenentatge digital a través de l'eLearning Innovation Center (eLinC) i la transferència de coneixement i l'emprenedoria de la comunitat UOC amb la plataforma Hubbik.

Els objectius de l'Agenda 2030 de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides i el coneixement obert són eixos estratègics de la docència, la recerca i la innovació de la UOC. Més informació: research.uoc.edu #25anysUOC