«Una lectura crítica sobre la intel·ligència artificial és molt necessària per explicar la cultura contemporània»

 

Andrés Burbano és un artista i investigador colombià amb un interès particular per la història de les tecnologies dels mitjans. Ha fet carrera acadèmica a la Universitat dels Andes, a Bogotà (Colòmbia), i a partir del curs que ve s'incorporarà als Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC com a professor. Actualment és chair del tema "Human and Non-Human" de l'ISEA2022, la 27a. edició de l'International Symposium on Electronic Arts, que se celebrarà a Barcelona del 10 al 16 de juny amb l'impuls de la UOC. A més, fa poc ha estat designat chair de la conferència SIGGRAPH 2024. El seu treball comprèn des de vídeos documentals —tant en ciència com en art—, so i art de les telecomunicacions fins a l'exploració de narratives cinematogràfiques algorísmiques. El 26 de maig participarà en la xerrada "Màquines de predir: inventari de futurs possibles?", una de les activitats del cicle Màquina Persona, Intel·ligència artificial i creació, organitzat per la UOC i la Sala Beckett.

 

Andrés Burbano és un artista i investigador colombià amb un interès particular per la història de les tecnologies dels mitjans. Ha fet carrera acadèmica a la Universitat dels Andes, a Bogotà (Colòmbia), i a partir del curs que ve s'incorporarà als Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC com a professor. Actualment és chair del tema "Human and Non-Human" de l'ISEA2022, la 27a. edició de l'International Symposium on Electronic Arts, que se celebrarà a Barcelona del 10 al 16 de juny amb l'impuls de la UOC. A més, fa poc ha estat designat chair de la conferència SIGGRAPH 2024. El seu treball comprèn des de vídeos documentals —tant en ciència com en art—, so i art de les telecomunicacions fins a l'exploració de narratives cinematogràfiques algorísmiques. El 26 de maig participarà en la xerrada "Màquines de predir: inventari de futurs possibles?", una de les activitats del cicle Màquina Persona, Intel·ligència artificial i creació, organitzat per la UOC i la Sala Beckett.

Em considero un artista que treballa amb mitjans, i un investigador en el camp de la història de la tecnologia, amb èmfasi en l'Amèrica Llatina i el sud global. Duc a terme projectes que fan preguntes sobre temes tecnològics i científics. En un primer moment, vaig estudiar cinematografia, però em vaig trobar amb la possibilitat d'editar vídeo amb l'ordinador. Per a mi, va marcar un canvi molt important el fet de trobar l'existència del web, l'any 1994 o 1995; trobar una plataforma on pogués veure i editar el codi. Per tant, era un producte computacional que no estava acabat, sinó que es podia accedir als elements que el construïen, al llenguatge de programació. Així va ser com em vaig interessar per projectes més experimentals. Per exemple, des de l'àmbit de la cinematografia, em vaig interessar per les tecnologies que feien possible un cert tipus de pel·lícules: quina mena de lents utilitzaven, com movien les càmeres, com s'enregistrava el so, etc. Això em va connectar amb una sèrie de possibilitats creatives amb altres mitjans, principalment mitjans digitals i emergents. Des de llavors, he intentat explorar sempre nous mitjans, plantejant preguntes i buscant col·laboracions.

Tradicionalment he estudiat els mass media i les tecnologies que s'hi associen, és a dir, des del cinema fins a la ràdio i la televisió. Més endavant, he analitzat la convergència de tots aquests mitjans en l'àmbit digital. Crec que aquesta és la gran característica del nostre temps. En el cas d'aquesta recerca, la conclusió és que realment la paraula tecnologia i l'estudi d'aquesta qüestió han quedat desarrelats de les històries dels nostres països. Com a molt, quan parlem de l'Amèrica Llatina parlem de l'adaptació tecnològica a avenços que venen de fora, i la creativitat sempre depèn de les maneres d'adaptació. Això respon a una part de la realitat, però també hi ha hagut gent que ha proposat tecnologies i les ha desenvolupat. Al llibre parlo d'alguns casos concrets, com ara el d'un francès que va viure al Brasil durant la primera meitat del segle xix i que va desenvolupar la seva pròpia tecnologia fotogràfica, en el moment en què a França s'inventava la fotografia. O el cas d'un mexicà que va desenvolupar un sistema de televisió en color l'any 1939. A més, també estudio casos més recents.

La intel·ligència artificial existeix des dels anys cinquanta, però hi havia una dificultat molt gran per fer projectes per a gent més enllà dels mateixos desenvolupadors d'aquestes tecnologies. Principalment, per les limitacions de la maquinària que es feia servir. Això ha canviat els darrers anys, i estem vivint un boomde l'ús d'intel·ligència artificial i projectes artístics, creatius i crítics. La meva feina és investigar el que està passant. Sobre la relació específica amb el món de l'art, crec que podria fer una simplificació del problema de la manera següent: hem creat la tecnologia, el programari per fer intel·ligència artificial, el machine learning, etc., però estem lluny d'entendre què significa el fet d'implantar-los a gran escala i en la cultura i les arts. Els artistes i els crítics tenen un rol molt important per mirar d'entendre-ho, sobretot perquè aquestes tecnologies s'apliquen massivament a infraestructures computacionals que utilitzem en el dia a dia. Una lectura crítica sobre el que està passant és molt necessària per explicar la cultura contemporània en general.

Potser sí, i això que planteges és un tema extremadament important. De fet, enguany estic vinculat a l'ISEA2022, que se celebrarà a Barcelona, i soc el chair d'un dels temes de la conferència, "Human and Non-Human", que se centra en el que és humà i el que no ho és. Un dels temes és la intel·ligència artificial i com aquesta tecnologia qüestiona la humanitat. Té aspectes molt positius i aspectes que són problemàtics. Hi ha una sèrie de valors vinculats a l'humanisme que encara són rellevants i interessants. Amb tot, també és cert que la idea que els éssers humans som el centre de tot ha generat problemes molt complexos, com ara la crisi ambiental que vivim. Aleshores, intentarem preguntar-nos on són els elements humans i on deixen de ser, i mirarem de reconfigurar la mateixa idea del que entenem per humà. És una pregunta molt important que ens hem de fer. La intel·ligència artificial ens recorda permanentment que moltes coses que pensàvem que ens feien humans —com ara la intel·ligència, la cognició o la creativitat— de cop i volta no són exclusivament nostres. Crec que això és una qüestió molt potent en un sentit reflexiu i filosòfic.

He tingut l'oportunitat de participar en l'International Symposium on Electronic Art (ISEA) des del 2004, i es podria dir que va ser una trobada que em va canviar la vida. En aquell moment, jo treballava en els meus projectes i tenia un cercle d'amics amb qui compartíem idees, i vaig tenir l'oportunitat de participar en una de les edicions més arriscades de l'ISEA. La conferència començava a Hèlsinki, després continuava en un vaixell cap a Estocolm i, finalment, feia un altre tram en vaixell fins a Tallinn. A cada ciutat hi havia exposicions, i recordo que em van sorprendre molt els temes que s'hi tractaven: els canvis i els processos de les ciutats. Això em va canviar la perspectiva, i des d'aquell moment vaig voler dedicar part de la meva vida a interactuar amb aquesta comunitat. Posteriorment, amb altres col·legues vam crear un track anomenat el Fòrum Llatinoamericà, per facilitar que més gent de l'Amèrica Llatina pogués participar en aquesta associació. Després, l'ISEA va tenir lloc a Colòmbia. I aquest 2022 estic molt commogut que m'hagin cridat a participar-hi, perquè l'equip de treball que ho porta a terme, encapçalat per Pau Alsina, és un equip que conec des de fa molt de temps i li tinc moltíssim respecte per les aportacions que ha fet a la comunitat. Penso que és molt merescut que la conferència se celebri a Barcelona.

Quan faig una cerca a Google, immediatament després d'escriure les primeres paraules, el cercador ja prediu el que escriuré després, o em dona diverses opcions que podrien ser el que vull buscar. És a dir, s'anticipa al que possiblement tinc al cap. El que és increïble d'aquest sistema és la implementació a gran escala, perquè és molt probable que la pregunta que vull fer formi part de la llista que preveu Google. Això té una sèrie d'implicacions increïbles i s'aplica a altres fenòmens. Per exemple, les prediccions sobre el clima funcionen més bé, però les prediccions sobre el comportament, en l'àmbit del màrqueting, estan fent que vivim en una època molt complexa pel fet de voler entendre els desitjos de les persones. Sembla que entrem en una etapa de capitalisme cognitiu o capitalisme de dades que encara no entenem. Molta gent pensa que, quan es parla de prediccions, es parla d'anticipar el futur, però és del que estem parlant. Hi ha una sèrie d'eines de prediccions que fem servir permanentment, fins i tot sense saber-ho, quan fem una simple cerca. Això té unes dimensions ètiques, socials i polítiques molt àmplies.

Fa molt de temps que tinc una gran curiositat per la feina de la UOC. Publico textos a la revista Artnodes des de fa set anys. He vist créixer el projecte i sempre m'he preguntat quina institució hi havia al darrere. Alhora, he pogut seguir de prop com la presència de la UOC ha augmentat en molts camps relacionats amb la meva feina, i he decidit acceptar la invitació de formar part de l'equip docent de la Universitat. Principalment, em vincularé als cursos que tenen a veure amb el desenvolupament de projectes creatius en el camp de l'art. A més, m'interessa molt estudiar l'estructura de la UOC, què significa tenir una universitat global i haver respost a la pregunta que es va plantejar a principis dels anys noranta sobre la societat del coneixement i l'aparició d'internet com una xarxa global, com es va prometre que això canviaria l'educació i com realment ho ha fet.