«És urgent abordar el debat sobre les formes de consum des d'una dimensió col·lectiva i heterogènia»

 

L'emergència climàtica és un dels reptes globals més urgents als quals s'enfronta el planeta, però només serà possible fer-hi front si en els debats que sorgeixen s'introdueixen noves perspectives que permetin abordar-la d'una manera integral. És per això que la UOC, juntament amb la Sala Beckett, ha programat fins al 3 d'abril el cicle "Planeta Persona. Els límits de la crisi climàtica", una activitat interdisciplinària comissariada per l'investigador principal del grup CareNet, Israel Rodríguez-Giralt que busca estimular el pensament i l'esperança que és possible reimaginar un planeta més habitable i compartit. Una de les seves xerrades té com a convidada la Blanca Callén, professora col·laboradora dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC i una de les impulsores del projecte Restarters BCN, una associació que vol promoure alternatives a l'obsolescència programada i impulsar la reapropiació de coneixements tecnològics. Parlem amb ella sobre les cultures materials, les respostes comunitàries i els plantejaments ecofeministes en un context de crisi climàtica.

 

L'emergència climàtica és un dels reptes globals més urgents als quals s'enfronta el planeta, però només serà possible fer-hi front si en els debats que sorgeixen s'introdueixen noves perspectives que permetin abordar-la d'una manera integral. És per això que la UOC, juntament amb la Sala Beckett, ha programat fins al 3 d'abril el cicle "Planeta Persona. Els límits de la crisi climàtica", una activitat interdisciplinària comissariada per l'investigador principal del grup CareNet, Israel Rodríguez-Giralt que busca estimular el pensament i l'esperança que és possible reimaginar un planeta més habitable i compartit. Una de les seves xerrades té com a convidada la Blanca Callén, professora col·laboradora dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC i una de les impulsores del projecte Restarters BCN, una associació que vol promoure alternatives a l'obsolescència programada i impulsar la reapropiació de coneixements tecnològics. Parlem amb ella sobre les cultures materials, les respostes comunitàries i els plantejaments ecofeministes en un context de crisi climàtica.

El cicle s'organitza al voltant de diversos punts clau. Té l'objectiu de relacionar plantejaments o formes d'anàlisi que habitualment van per separat. El que es vol és connectar diferents maneres d'aproximar-se a la crisi climàtica i d'actuar davant d'aquesta situació. Per això, el cicle mateix inclou obres de teatre, converses dramatitzades, debats, taules rodones, etc. El marc de la proposta és repensar els futurs i la vida comuna en un moment de crisi ecosocial. Es pretén reconsiderar quins serien els límits i les esperances de possibles futurs en un planeta finit, així com la nostra vida en comú amb altres éssers. S'exploraran oportunitats d'acció i formes de vida. L'objectiu és buscar quins horitzons es poden obrir enmig de tot això.

El que volem explorar és com podem viure amb altri. Històricament, el que no és humà s'ha mantingut allunyat, estrany, fora de nosaltres, o ens hi hem relacionat des de l'utilitarisme. La taula proposa reexaminar l'ètica de com ens relacionem amb el que és més que humà. En el cas de la Rocío Thovar, ella estudia l'ètica animal i el canvi climàtic, mentre que la Paula Bruna, que és ambientòloga i artista, suggerirà el tema de com podem plantejar règims de vida que posin les plantes al centre. En el meu cas, incorporo la mirada del que històricament s'ha considerat com a inert: els objectes. El propòsit de la taula és fixar la vista sobre tot el que ha quedat fora del que és humà. Vivim en relacions d'interdependència, d'ecodependència mútua, i cal projectar futurs, formes de convivència i una ètica de relacions que incloguin aquesta diversitat i heterogeneïtat d'entitats més enllà del que és humà.

Sens dubte, ens agrada molt mirar-nos el melic. Pensem que la nostra fi com a humanitat serà la fi del món, i possiblement no serà així. Ben segur que sorgiran altres mons on no hi serem, com tampoc no hi érem fa milions d'anys. És un error concentrar-nos tant en aquesta preocupació merament humana, perquè, a més, aquest antropocentrisme és el que, paradoxalment, ens ha portat on som. Hem de considerar les conseqüències de les nostres accions, i alhora posar en evidència que l'antropocentrisme és una fal·làcia, un miratge. Els éssers humans no ens sostenim per nosaltres mateixos, perquè som dependents d'altres éssers no humans.

La part clau de la meva feina és justament posar en crisi i qüestionar la dicotomia entre el que és viu i el que és inert. Si establim una mirada una mica més profunda en el temps, serem capaços de reconèixer que el que avui considerem inert en realitat és un procés resultant d'elements orgànics i vius. Per exemple, els plàstics dels ordinadors procedeixen del petroli, i el petroli deriva de residus vegetals i animals de fa milions d'anys. Per tant, hi ha aspectes que cal revisar, com ara la dimensió temporal o espacial que fem servir. Quan som conscients que en realitat el que considerem com un objecte inert no és més que la continuació de certs organismes que van viure fa molt de temps, resulta molt més evident la connexió del present amb el passat o el futur, i, per tant, ens permet tenir una visió molt més integradora del que som i del que és el planeta. Això també posa en crisi certes visions utilitaristes, que entenen que els objectes o les coses són mers recursos per al nostre profit o que podem fer servir a la nostra voluntat.

Vaig treballar en un projecte anomenat "Políticas de la chatarra" que explorava les respostes informals per part de la ciutadania i algunes organitzacions al problema de les escombraries electròniques. Hi ha una sèrie de normatives que les intenten regular, però amb moltes deficiències. El percentatge d'escombraries electròniques que s'aconsegueix reciclar és molt baix comparat amb la quantitat que en generem, i de fet és la classe d'escombraries que creix més els darrers anys. Això em va servir, per exemple, per mapar i identificar diferents iniciatives que, en diàleg amb propostes formals o amb el sistema de recol·lecció de residus, podrien ajudar a fer un tractament dels residus molt més eficient, a reduir-los o fins i tot a sensibilitzar la població respecte a les formes de consum. En un altre projecte en què vaig treballar, anomenat "Objections", vam explorar quins eren els motius i les condicions que feien que les persones es desempalleguessin dels objectes quotidians. Vam intentar definir per què alguns vincles amb els objectes que formen l'ecosistema del nostre dia a dia fallen i per què d'altres es mantenen. I vam veure com la possibilitat de rematerialitzar i d'establir relacions significatives amb els objectes que ens envolten pot contribuir a evitar generar més deixalles i residus.

Restarters BCN és el projecte més pràctic que sorgeix arran de treballar amb les escombraries electròniques i les cultures de la reparació. Ens dediquem a organitzar el que anomenem "restart parties", que són esdeveniments públics i gratuïts en què voluntaris reparadors ajuden els participants a reparar els seus propis aparells. Com en els projectes anteriors, en el fons hi ha una pregunta ètica sobre com podem viure amb altres entitats no humanes, en aquest cas objectes electrònics, en un món finit i en crisi, per arribar a llocs més habitables. Reparar una cosa té un efecte immediat en termes ambientals —quina quantitat d'escombraries electròniques o emissions de CO₂ aconseguim evitar?— i econòmics, perquè estalviem diners. Aquests efectes són els més evidents, però n'hi ha molts d'altres. Són trobades pedagògiques i la gent aprèn per què una cosa es trenca, amplia els seus coneixements sobre el disseny i es generen relacions de confiança i generositat compartida que també restauren el teixit social i comunitari. El nostre lema és que no només reparem els aparells, sinó també la nostra relació amb ells.

S'hi relaciona des de diversos aspectes. Històricament i políticament, les dones i les tasques que hem portat a terme hem pertangut a una mena d'esfera del que és aliè, subaltern, sotmès i no legitimat ni reconegut socialment. Les feministes de l'economia i de l'ètica de la cura parlen de l'economia com un iceberg. A la punta —que és l'espai visible— hi hauria els treballs considerats productius, reconeguts socialment i econòmicament i portats a terme per figures masculines o masculinitzades. Però perquè això sigui sostenible, sota l'aigua hi ha una enorme quantitat de feina no reconeguda o no remunerada, duta a terme normalment per dones, per figures feminitzades o racialitzades, etc. En el cas dels elements inerts, formen part de tot el que no es vol legitimar ni reconèixer com a agent, però que, tanmateix, és necessari per a la nostra existència i la nostra subsistència. Per al sosteniment de la vida és indispensable reconèixer i posar a primera línia totes aquestes tasques i tots aquests agents invisibilitzats.

Pel que fa al tema dels objectes, crec que és urgent abordar el debat sobre les formes de consum. Què considerem necessari o suficient per viure? Crec que ens hauríem de plantejar les nostres necessitats reals, i quan posem noves necessitats damunt la taula, no col·locar els humans o les vides individuals al centre. Cal abordar aquestes preguntes des d'una dimensió col·lectiva i heterogènia, i anar més enllà de la humanitat. Una altra qüestió important és repensar els nostres coneixements respecte al que és material. Abans teníem més contacte amb els processos, les formes de producció i els materials, i això ens donava un coneixement més sensible i ric del món que ens envolta. Ara tot aquest coneixement sensible i material està externalitzat. No sabem distingir què està ben fet o mal fet, què és un bon teixit o un mal teixit, o com i en quines condicions s'ha produït una cosa. És urgentíssim i necessari aproximar més les accions a les conseqüències que generen i responsabilitzar-nos del que fem.