Pares i mares hipercrítics: així afecta la competitivitat esportiva excessiva els infants

A la Guía para padres sobre actividad física y salud que publica el Ministeri de Sanitat s'observa que, dels elements que motiven més, destaca passar-s'ho bé, moure's i compartir experiències amb els iguals. De la mateixa manera, entre els factors que desmotiven i fan que s'abandoni l'activitat física hi ha la pressió per jugar, la imposició externa de l'activitat i donar més importància a guanyar que a jugar. Si bé és una obvietat que practicar esport és saludable, fins a quin punt aquesta competitivitat, encoratjada en part pels pares o les mares, és sana?

Pràctica del joc i millora física enfront de «resultadisme»

Xavier Pastor, professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC, expert en resolució de conflictes i impulsor de projectes de mediació esportiva, creu que «mentre posem l'èmfasi en la pràctica del joc, en la millora d'aquesta pràctica, en el com i no tant en el què, l'estímul és constant, perquè es busca la superació esportiva, personal, d'equip, i el creixement dels esportistes, de l'equip i de l'entrenador. Aquest, per la seva banda, també va creixent al costat dels jugadors, i això també és molt important transmetre-ho, a més d'implicar pares i mares. Per contra, si els esportistes es concentren en els resultats, és possible que l'estímul es mantingui si són positius. Però quan no s'obtinguin bons resultats, apareixeran pensaments i comportaments negatius, que es concentren en la cerca de culpables». En resum, l'esport base hauria de ser el brou de cultiu de la preparació física i emocional dels futurs esportistes en lloc de desenvolupar-se en un àmbit d'exigències contínues.

L'infant, al centre

El problema quan hi ha entrenadors exigents i pares obsessionats que el seu fill sigui el millor o jugui més minuts és que l'infant en pateix les conseqüències, des de físiques (es disparen les lesions i apareix la síndrome de l'esportista cremat) fins a psicològiques. Quan hi ha una sobreexigència envers el menor, hi ha símptomes que haurien d'alertar els seus progenitors, explica Neus Nuño, professora del màster universitari de Psicologia Infantil i Juvenil: Tècniques i Estratègies d'Intervenció de la UOC: «canvis d'humor bruscos i sense motiu aparent, irritabilitat, desig d'evitar els entrenaments i partits o competicions, pèrdua d'interès per l'esport, cansament excessiu, mala gestió de les emocions durant aquests esdeveniments esportius —no saber encaixar una derrota, enfadar-se molt o entristir-se si es comet algun error—, pèrdua de confiança en si mateix, obsessió per l'esport que pot portar a una pèrdua d'interès per altres activitats, etc.».

Cal establir el límit entre el suport a l'infant i l'acompanyament saludable i la pressió excessiva, explica Nuño. «Mostrar interès per la seva afició és fonamental, però un excés es pot traduir en pressió i expectatives massa altes que poden augmentar l'estrès.»

La clau: equilibrar pràctica esportiva i competitivitat

Hi ha diversos factors en aquesta equació. D'una banda, explica Xavier Pastor, «per regla general són els pares i les mares d'aquests nois i noies els qui decideixen quin esport practicaran els menors», és a dir, en general no és l'infant el qui decideix en què vol competir. I ho fan moguts pel seu interès per aquesta disciplina en particular (especialment, si són esports minoritaris que van practicar en el passat), i també, continua Pastor, «perquè creuen que la pràctica d'aquest esport aporta uns beneficis físics, psicològics i cognitius que volen que també tinguin els seus fills».

D'altra banda, és essencial la idea de «com es percep, es comunica i es transmet l'esport», prossegueix el mediador esportiu. De com els pares (i també l'entrenador) relacionin el nen amb els valors positius de fer esport i competir dependrà el seu benestar.

El rol de l'entrenador és fonamental. D'ell depèn que els diferents conflictes (pares-fills, fills-entrenador, pares-entrenador, components de l'equip entre si, etc.) se solucionin. «Ha de gestionar tots aquests conflictes perquè no es donin les seves conseqüències negatives, implicant-hi tots els actors. Planificar el seu treball pensant en tots aquests escenaris facilitarà que, quan apareguin, tinguin solució o sàpiga quin procediment ha d'adoptar.» Anticipar-se al problema i visualitzar possibles crisis en el futur és tasca, doncs, de l'entrenador.

Però, és bo que siguin competitius o no?

En referència a si és bo que siguin competitius, cal tenir en compte factors com, per exemple, l'edat. «En funció d'aquesta, la situació es viu d'una manera o una altra», explica Xavier Pastor. I és que com més gran és l'infant, més eines té per gestionar millor o pitjor aquestes situacions d'estrès o de conflicte. Quan un infant competeix cal treballar els aspectes comunicatius, emocionals, socials i relacionals per sobre de l'obsessió per guanyar o obtenir resultats positius. Aquest expert també parla de la mediació en la relació entre entrenadors i jugadors, d'una banda, i amb els membres de les grades (pares i família, en la seva major part) per promoure «un suport dels aficionats envers l'equip que pivoti sobre una actitud positiva i comentaris respectuosos cap als competidors».

Decàleg de bones pràctiques per a pares de fills que competeixen

Encara que implica especialment els pares, aquests consells que aporten tant Neus Nuño com Xavier Pastor són perfectes per a tot l'entorn del jove esportista, tant si és família com si són entrenadors:

1. Prioritzar la formació dels esportistes infantils en el camp tècnic, social i organitzatiu sobre els resultats.

2. Valorar el compromís, la disciplina, el respecte, l'empatia, el treball en equip, la superació, etc., és a dir, aspectes que «van més enllà del joc i que corresponen a qualsevol activitat humana en la societat».

3 Animar i acompanyar el menor en la pràctica esportiva sense pressions.

4. Recordar, com a pares, «per què practiquen esport els seus fills: per diversió, per fer amics, per afany de superació, d'estar sans, de desconnectar, etc.».

5. Regular les expectatives i ajustar-les a la situació i capacitats del fill.

6. Gaudir i no patir l'esport al costat dels fills.

7. Escoltar el nen, proporcionar-li un espai segur i de confiança on pugui expressar com se sent.

8. Donar-li suport, sigui quin sigui el seu rendiment.

9. Valorar el seu esforç i comunicar-li-ho.

10. Donar importància a la pràctica de l'esport pel que és i no per les victòries o les derrotes