La justícia restaurativa cobreix les necessitats i els drets de les víctimes?

Fer justícia és només castigar el delinqüent? Molts podrien estar d'acord amb aquesta màxima, però satisfer les necessitats de les víctimes i evitar la reincidència haurien d'estar, per molts altres, entre les prioritats d'un procés penal. És així com va néixer la justícia restaurativa, basada en trobades entre víctimes i persones ofensores, de manera voluntària i per explorar les causes i les conseqüències del fet, dirigides per professionals, la qual ha donat bons resultats en molts països del món, com ara Nova Zelanda, així com en projectes puntuals en comunitats autònomes com ara Navarra. Però encara queda recorregut. "A l'Estat espanyol continua tenint un paper molt secundari", lamenta Josep Maria Tamarit Sumalla, catedràtic de Dret Penal i investigador capdavanter del grup Sistema de Justícia Penal (VICRIM) de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Considera que una cultura judicial "legalista", els interessos de determinades professions i la "por del canvi" han frenat el desenvolupament d'aquests programes, que han donat bons resultats als llocs on s'han instaurat.

És el cas del Servei de Mediació de Navarra, que va obrir 314 expedients el 2020, la major part de lesions i amenaces, i, a pesar de la pandèmia, en va tancar de manera positiva un 70 %. Durant l'abril de l'any passat, en ple confinament, se'n van mantenir oberts 32, i 23 es van derivar ja en estat d'alarma, segons un estudi. Diferents plataformes de videotrucades van aconseguir mantenir les trobades de manera fins i tot "més ràpida del que és habitual" i els professionals van detectar que les persones implicades es van mostrar "molt receptives i accessibles, fins i tot agraïdes de ser ateses" en aquesta situació de crisi sanitària. I és que, encara que la base de la justícia restaurativa és el contacte físic d'ambdues parts del conflicte, la COVID-19 ha impulsat la trobada virtual com una nova eina. Aquest serà un dels temes de què tractarà la X Jornada de Criminologia. Justícia Restaurativa: Expectatives i Resultats en Temps de COVID, que organitzen els Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC i el Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada el 29 de setembre.

Al País Basc, el nombre de casos que es tracten per mitjà de la justícia restaurativa també ha crescut al llarg dels anys. S'han triplicat, per exemple, en sis anys els casos de la jurisdicció de Família i han arribat a 1.209 expedients, en dades del 2019. Del total, en la meitat es va portar a terme un procés restauratiu i el 75 % va acabar en acord. Els diversos estudis fets al llarg dels anys també demostren l'eficiència del sistema quant a la reducció de judicis, que es va detectar a Nova Zelanda, o als costos d'empresonament, als Estats Units. I és que l'Organització de les Nacions Unides (ONU) va publicar un manual en què s'animava a adoptar aquest tipus de programes, el 2006, per la "creença que les parts d'un conflicte han d'estar activament involucrades per resoldre'n i mitigar-ne les conseqüències negatives". A més, defensava que la justícia restaurativa "dona suport a les víctimes, els dona veu, les motiva a expressar les seves necessitats i els permet participar en el procés de resolució". A pesar que han passat quinze anys, i que el Consell d'Europa també ha recomanat adoptar aquests programes, "la major part d'estats han fet pocs passos eficaços per impulsar-ne l'aplicació", retreu Tamarit. A més, subratlla que la justícia convencional "ha evidenciat les seves dificultats per donar resposta als drets de les víctimes i a la finalitat de reinserir socialment les persones ofensores, d'una banda, i restaurar les relacions socials, de l'altra".

Per poder avançar en aquest tipus de justícia, el catedràtic de Dret Penal aposta per "una reforma legal" que ofereixi garanties a totes les parts implicades. Així, assenyala que la normativa ha de "regular la relació entre els processos restauratius i el procés penal", així com "els seus efectes", i dotar de mitjans perquè les persones que intervinguin en el procés siguin "professionals". Només així, afegeix, es podrà "imprimir a la justícia restaurativa l'impuls que necessita". A pesar d'aquestes carències, el Consell General del Poder Judicial reconeix en una guia del 2016 que la mediació intrajudicial penal és una tècnica de justícia restaurativa que representa "un canvi de cultura" tant per a la societat com per als professionals del sistema i dona suport a la seva introducció per "retornar a la societat civil la seva responsabilitat de resoldre el conflicte". També el Ministeri de l'Interior continua avançant en la iniciativa Diàlegs restauratius, que el 2021 està present en catorze comunitats i en la qual van participar, el 2020, un total de 855 presos.

"La idea de reparar resulta inadequada o insuficient si s'entén com desfer el que s'ha fet o posar novament les coses al punt on eren", raona l'investigador de la UOC, però la justícia restaurativa té, apunta, un caràcter "transformador". "Si tenim en compte que el delicte pot haver estat conseqüència d'una situació, a escala social, familiar o institucional, que pot ser canviada, el delicte genera una oportunitat per transformar-la", conclou. En relació amb aquesta qüestió, Tamarit va participar en un estudi sobre els casos d'abusos de l'Església catòlica a menors, que va concloure que l'aplicació de justícia restaurativa permetria "assumir responsabilitats individuals i institucionals, així com recuperar la confiança i la legitimitat perdudes o qüestionades per les víctimes".