«Les persones racistes no poden ser feministes»

 

Stefanie Mayer, investigadora sobre feminismes i moviments polítics extremistes de dreta de la Universitat de Ciències Aplicades de Viena, ha participat en el Congrés Men in Movement, V, organitzat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), en què s'ha reflexionat sobre nous models de masculinitat. Mayer ens explica en aquesta entrevista el perquè de l'auge dels moviments antifeministes d'ultradreta i els conflictes interns que viu el feminisme.

 

Stefanie Mayer, investigadora sobre feminismes i moviments polítics extremistes de dreta de la Universitat de Ciències Aplicades de Viena, ha participat en el Congrés Men in Movement, V, organitzat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), en què s'ha reflexionat sobre nous models de masculinitat. Mayer ens explica en aquesta entrevista el perquè de l'auge dels moviments antifeministes d'ultradreta i els conflictes interns que viu el feminisme.

Hi ha una sèrie de factors que han convergit i que poden respondre en part aquesta pregunta. Un és la idea que, a Europa (o a Occident), la igualtat de gènere ha estat aconseguida i, per tant, el que demanen les feministes o activistes queer és "anar massa lluny". Òbviament sabem que això no és veritat, però és un pensament molt influent. Un segon element és que l'antifeminisme va esdevenir un punt d'acord entre actors de la dreta i la ultradreta per construir coalicions. I en tercer lloc, la precarització de tots els aspectes de la vida les darreres dècades i les múltiples crisis que afrontem, combinades amb un profund sentit de pèrdua de la participació en les esferes política i econòmica, poden portar les persones a voler tenir un fort paper en una part de les seves vides sobre la qual encara senten que tenen control: l'esfera privada, incloent-hi les relacions de gènere. 

En aquest context, veiem la fusió de diferents discursos antifeministes, des del desenvolupament de la manosphere fins a extremistes de dreta que utilitzen l'antifeminisme per a les seves polítiques, i conservadors que intenten "salvar" la família tradicional perquè no sigui qüestionada. Així, doncs, és una situació complexa que es manifesta de manera diferent segons el context. 

La resposta curta és no: les persones racistes no poden ser feministes perquè un feminisme que exclou la majoria de dones del planeta no mereix aquest nom. I quan veiem els extremistes i els populistes de dreta amb el seu anomenat "feminisme", sovint es tracta d'una excusa per a la seva agenda racista, que inclou una noció molt limitada dels drets de la dona blanca i té molt poc a veure amb un projecte feminista de canvi social. Jo mateixa, com a feminista blanca, tinc la responsabilitat de comprometre'm amb la lluita contra el racisme de gènere que discrimina l'home estranger i que trobem també dins el feminisme blanc (white feminism), no solament en l'extrema dreta.

No crec que sigui nou. Si mirem enrere en la història, veiem patrons similars, per exemple, els discursos antisemites al començament del segle xx. Soc molt reticent a anomenar feministes aquests discursos que s'enfoquen a "protegir les nostres dones". Pot semblar que tracten de la seguretat i els drets de la dona, però el preu que les dones han de pagar per això és acceptar la jerarquia tradicional de gènere. Així, serveixen per refermar un tipus de masculinitat agressiva que és oposada a la igualtat de gènere. 

Pel meu treball Politics of differences vaig estudiar com les feministes blanques de Viena van abordar des dels anys vuitanta qüestions com la immigració i el racisme, i com van fracassar en l'intent d'incloure pràctiques antiracistes. Vaig treballar amb el terme feminisme blanc per denominar la majoria d'activistes feministes de la societat austríaca, però no el vaig utilitzar com un tipus de feminisme específicament racista, que és el que aquest terme ha acabat significant actualment. 

El que em va cridar més l'atenció del treball de les feministes negres i de color fou que les seves crítiques tocaven de ple els fonaments del pensament i l'activisme feministes. El moviment feminista clàssic ha fonamentat les seves anàlisis en les experiències viscudes per les activistes (blanques), però ha passat per sobre les experiències de dones marginades, d'ètnies diferents i racialitzades. Així, doncs, l'experiència blanca ha estat la base fundacional del pensament feminista. Això no es pot corregir només amb la introducció d'alguns canvis superficials, sinó que és necessària una nova reflexió i reconstruir els fonaments del feminisme per incloure l'experiència de les dones negres.

Penso que el punt principal és el fet que les feministes blanques sovint no entenen el significat del racisme i de l'antisemitisme. Hem de reconèixer que hi ha un corrent obertament racista dins del feminisme blanc i que afirma que l'home migrant o musulmà és el principal culpable del sexisme i la violència contra les dones. Això només serveix per legitimar el racisme, i també nega el racisme de gènere que pateixen les dones migrants i de color. Aquest criticisme és absolutament necessari, perquè aquest feminisme racista només afebleix el moviment feminista en conjunt.

Una de les coses que han esdevingut clares durant la meva recerca sobre el feminisme és que el moviment feminista mai no ha estat unit. Els enfrontaments entorn de tota mena de qüestions —sexualitat, lesbianisme, maternitat...— sempre han estat presents. Per tant, no és fàcil entendre què significa actualment feminisme "clàssic". Al meu parer, hi ha una continuïtat important: les feministes de la vella escola afirmaven que les limitacions tradicionals sobre què significa ser dona no els havien d'impedir definir, expressar i viure aquesta identitat de la manera que desitgessin. De la mateixa manera, les activistes queer d'avui reclamen poder definir, expressar i viure les diferents identitats de gènere. Això no vol dir que sigui fàcil que les anàlisis feministes i les queer es puguin conciliar. I d'altra banda, és obvi que la transfòbia és una qüestió important, també dins el feminisme.

No podem desistir dels nostres esforços de desconstruir un sistema de relacions tòxiques de gènere que afecten persones de tots els gèneres i que limiten la capacitat de tothom de ser humà. Una altra cosa que necessitem és estrènyer aliances intersectorials, per exemple entre la comunitat LGTBIQ+, grups antiracistes, antifeixistes i feministes. Sé que això és més fàcil de dir que de fer, però les mobilitzacions antigènere són un atac a tots nosaltres i necessitem donar-hi una resposta unitària. 

Quan mirem la història dels moviments feministes, veiem que aquestes activistes sempre s'han trobat amb una forta resistència, una situació no tan diferent dels atacs que veiem actualment. I malgrat els retrocessos —com ara el feixisme i el nacionalsocialisme—, hem arribat força lluny. La història mostra que els avenços positius mai no són regalats, i que els moviments socials aconsegueixen canvis.