'Binge-watching' infantil: més addicció, menys capacitat de control?

Entre els programes i les pel·lícules més vistos en reproducció en continu (streaming) aquest 2020, un 36 % són continguts de gènere infantil o preadolescent, com ara El nadó en cap, New Girl, The Vampire Diaries, Frozen II, Vaiana, Mascotes 2, Onward, The Grinch, Aladdin (2019) o Toy story 4, entre altres, segons afirma un informe de Nielsen. «Aquest públic consumeix moltes hores de continguts (si no hi ha prou control parental), i les plataformes estan aprenent dels gustos dels més petits perquè, al cap i a la fi, són l'audiència del futur; en el fons, és una inversió», afirma Elena Neira, professora col·laboradora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC. De fet, segons dades de Barlovento Comunicación, aquest 2020 el consum de la televisió lineal supera les dades del 2019 i s'eleva a 5 hores i 37 minuts per espectador i dia. Per al grup de 4 a 12 anys, la mitjana arriba a 3 hores i 20 minuts al dia.

«De la mateixa manera que amb els adults, a les plataformes de streaming els continguts per a menors s'estrenen en bloc —la temporada sencera— a fi de generar aquest consum addictiu que els resulta tan rendible. El que es persegueix és tenir la gent enganxada, i encara més en el cas d'un infant, el consum del qual és compulsiu de manera natural», adverteix Neira. De fet, el consum televisiu dels menors de divuit anys ha augmentat un 5 % enguany, la qual cosa demostra dos fets: que la situació de pandèmia ha comportat un augment dels hàbits audiovisuals i que les plataformes digitals han ofert continguts més prolongats a aquests públics, amb més sèries d'animació que mai.

Per a Diego Redolar, neurocientífic de la UOC i professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació, cal tenir en compte que «els menors tenen menys capacitat de control, atès que en aquestes etapes inicials de desenvolupament hi ha diversos àmbits de control cognitiu —que depenen de regions laterals de l'escorça prefrontal— que no funcionen del tot, ja que aquestes regions encara estan en procés de maduració».

Els mateixos recursos de seducció, però més nocius

Per seduir els espectadors més menuts, aquestes plataformes treballen de manera semblant a com ho fan amb els adults. Fan servir recursos com l'estrena en bloc, l'encadenament automàtic de capítols i la possibilitat de saltar-se els crèdits del començament i del final. «El nostre sistema nerviós tolera malament l'espera. El fet de tenir la possibilitat immediata de veure diversos capítols o temporades podria activar regions d'importància crítica en el substrat nerviós del reforç —com l'estriat ventral o l'escorça prefrontal medial—, fet que facilitaria que la persona "s'enganxés" més fàcilment a la sèrie», afirma Redolar. «En els infants aquesta resposta pot ser fins i tot més marcada», afegeix l'expert.

Amb el consum obsessiu, o binge-watching, «no solament s'activa el sistema nerviós de reforç, sinó que, a més, es crea una relació més forta i empàtica entre l'espectador i els personatges», explica el neurocientífic. Neira afegeix que, en el cas dels infants, aquest vincle és encara més fort, atès que «empatitzen més amb els personatges; l'animació es fa pensant en aquesta mena de relació emocional tan profunda, amb l'objectiu de convertir aquest infant en un espectador molt intens».

«Davant una marató de sèries, el sistema nerviós pot generar dopamina, un senyal químic relacionat amb el plaer», afirma Redolar. Aporta una recompensa natural i interna de plaer que reforça la relació amb aquesta activitat, i el cervell envia sensacions positives al cos perquè continuï amb aquesta tasca.

I la depressió post-binge-watching, també la pateixen?

No obstant això, després de la marató i amb la sèrie acabada, apareix el que es coneix com a post-binge-watching, una mena de depressió per immersió. Els infants experimenten aquest fenomen de la mateixa manera que els adults? «També l'experimenten. Es basen en els mateixos mecanismes neurals subjacents i tenen implicacions conductuals i cognitives semblants. La diferència fonamental és que els infants no disposen de tants mecanismes cognitius per fer front a aquesta situació, i els efectes podrien ser més nocius», adverteix Redolar.

La ludificació dels continguts infantils, el futur?

Fa uns quants mesos, Netflix es va plantejar fer servir els patches, una mena d'insígnies que els infants havien de col·leccionar i aconseguir després de cada episodi amb l'objectiu completar-ne tot el conjunt. Tot i que es va llançar com una prova pilot, van ser molts els pares que es van queixar que en realitat era una eina per enganxar més els infants a les sèries. «Aquest recurs afegeix un component que pot ajudar a activar més el substrat nerviós del reforç i, per tant, a reforçar la conducta de consum», puntualitza Redolar sobre aquesta eina.

Tot i que les insígnies van ser descartades, la veritat és que aquesta mena de plataformes estan treballant i desenvolupant contingut interactiu i lúdic per als perfils infantils i juvenils. «La interacció tendeix a generar molt més engagement, perquè permet més immersió a la història; és clarament una eina per generar addicció. Aquest recurs funciona molt més en el públic jove que en el públic adult: la maduresa dels adults limita la ludificació», afirma Neira. Un exemple d'aquesta mena de recursos seria el capítol «Bandersnatch» de Black Mirror, en què l'espectador tria les accions dels personatges.

Quins perills implica el binge-watching infantil?

El fet que una sèrie pugui agradar a l'espectador activa el substrat nerviós del reforç, és a dir, el cervell insisteix a continuar fent aquesta acció, perquè li resulta gratificant. «El perill rau en el fet que la persona deixi de fer activitats importants, com ara practicar exercici físic, sortir amb els amics o socialitzar, o perdi hores de son, per dedicar més temps a mirar sèries. Si això fos així, podria afectar el desenvolupament cerebral, atès que aquests factors tenen una importància crítica per a un desenvolupament correcte», adverteix Redolar.

Darrerament el mercat de plataformes de reproducció en continu ha experimentat un creixement molt gran. De fet, segons Barlovento Comunicación, aquest 2020, la televisió de pagament ha reunit a l'Estat espanyol gairebé 8 milions de subscriptors i ha batut rècords d'audiència. Un estudi de Digital TV Research preveu que l'any 2025 hi haurà 17 milions de subscriptors de plataformes de vídeo a la carta (video on demand) a l'Estat. «Les estadístiques elevades de consum faran que aquest servei sigui cada vegada més imprescindible dins el nucli familiar i, per tant, hi haurà menys tendència a donar-se de baixa d'aquestes plataformes. D'altra banda, com més es facin servir, més bé coneixeran els usuaris, i més continguts personalitzats podran produir. Aquesta directriu és molt clara i s'aplica exactament de la mateixa manera en el cas del contingut infantil», conclou Neira.