«L'estudiantat ha d'aprendre i créixer constantment»

 

Entre el 29 de juny i el 2 de juliol, se celebra virtualment el Congrés CIDUI 2021, organitzat per les vuit universitats públiques catalanes i l'ACUP. Desenes d'experts es trobaran per analitzar i reflexionar sobre els reptes als quals s'enfronta l'educació en la societat digital. Entre ells, Anna Pons, analista i cap de projectes a la Direcció d'Educació i Competències de l'OCDE, que reflexionarà sobre si cal parlar d'una nova pedagogia. Per ella, avui, "l'estudiantat ha de ser capaç no només d'adaptar-se constantment, sinó també d'aprendre i créixer constantment".

 

Entre el 29 de juny i el 2 de juliol, se celebra virtualment el Congrés CIDUI 2021, organitzat per les vuit universitats públiques catalanes i l'ACUP. Desenes d'experts es trobaran per analitzar i reflexionar sobre els reptes als quals s'enfronta l'educació en la societat digital. Entre ells, Anna Pons, analista i cap de projectes a la Direcció d'Educació i Competències de l'OCDE, que reflexionarà sobre si cal parlar d'una nova pedagogia. Per ella, avui, "l'estudiantat ha de ser capaç no només d'adaptar-se constantment, sinó també d'aprendre i créixer constantment".

Seguim ensenyant per al món d'ahir. Fa una generació, els professors podien esperar que allò que ensenyessin durés tota la vida. Avui, els continguts poden trobar-se a Google, les habilitats rutinàries s'estan automatitzant i les demandes del mercat de treball canvien ràpidament. Els sistemes educatius han de posar un èmfasi molt més gran en formar per a l'aprenentatge al llarg de la vida, per gestionar formes complexes de pensar i formes complexes de treballar que els ordinadors no poden assumir fàcilment. L'estudiantat ha de ser capaç no només d'adaptar-se constantment, sinó també d'aprendre i créixer constantment, de posicionar-se i reposicionar-se en un món que canvia ràpidament.

Sí, les noves generacions i els perfils no tradicionals demanen un aprenentatge molt més actiu, flexible i més relacionat amb les seves realitats i interessos. Es demana als professors que personalitzin les experiències d'aprenentatge per garantir que tots els estudiants tinguin l'oportunitat de tenir èxit i afrontar l'augment de la diversitat cultural a les seves aules i de les diferències d'estils d'aprenentatge, i que permetin a l'alumnat aprendre de la manera més propícia per al seu progrés.

El coronavirus ha sigut un gran xoc. Ha posat en evidència els límits de les classes magistrals i ha forçat el professorat a replantejar-se com s'ensenya. Si volem aprofitar l'immens potencial individual i col·lectiu que aquests canvis faciliten, hem de replantejar-nos quins coneixements, habilitats, actituds i valors són necessaris per al futur. Tot i que aquest sempre ens sorprendrà, la millor vacuna contra la complexitat i la incertesa del món d'avui és una preparació per ser autònoms en l'aprenentatge, per saber aprendre i reaprendre. Entre d'altres, això implica posar els interessos dels estudiants al centre; promovent una pedagogia més activa a les aules, en interaccions de qualitat en espais més petits; donant un sentit d'empoderament envers el propi aprenentatge i elecció d'itinerari formatiu, i reconciliant aprenentatge i avaluació a través de seguiment i suport continuats. Evidentment, també implica canvis en el model tradicional, en què s'espera que l'acadèmic sàpiga fer-ho tot en contrast amb diversos rols especialitzats.

El procés de massificació ha generat una atenció creixent sobre la qualitat de la docència, a través d'indicadors de progressió i acabament, o de l'aprenentatge dels estudiants. Tot i que encara es manté el mite que ser expert en una disciplina és suficient per convertir-se en un bon professor, cada vegada hi ha més països o universitats que requereixen o encoratgen el professorat a seguir una formació en pedagogia i s'han reforçat les unitats destinades al suport per a la qualitat docent. La recerca segueix tenint un major pes en les decisions de carrera, però en alguns països s'ha incrementat el pes de la docència en l'avaluació del professorat i s'han creat incentius com premis o nous perfils professionals destinats a la docència. En l'àmbit institucional, alguns països com Irlanda i Holanda han introduït finançament específic per a l'excel·lència docent, per a projectes institucionals o iniciatives docents, o per reduir l'abandonament.

En termes d'innovació docent a través de noves tecnologies, estem vivint un període d'experimentació en termes de polítiques públiques. A Holanda han posat en marxa una associació cooperativa entre el ministeri i les institucions d'educació superior i recerca per coordinar polítiques de digitalització per crear un número d'estudiant únic per a totes les institucions del país, combinat amb un sistema de microcredencials, posar a disposició materials i recursos en lliure accés, o afavorir l'ús de learning analytics per al seguiment de l'aprenentatge. A Nova Zelanda s'ha avançat considerablement en el reconeixement i la promoció de credencials alternatives a través de la definició de criteris formals de qualitat i el desenvolupament d'un sistema de finançament públic d'aquestes credencials.

L'èxit educatiu seria que cadascú arribés a desenvolupar el seu potencial –i no només hauríem de pensar en talents acadèmics. El fracàs és el talent perdut –aquells per a qui el model actual de classes magistrals no funciona, que acaben abandonant o tardant molts anys a aconseguir el títol, i evidentment tots aquells que directament no poden ni plantejar-se una educació superior perquè surten del sistema sense el títol de secundària. Tot i els avenços d'aquests últims anys, no podem oblidar que Espanya segueix sent un dels països de l'OCDE amb les xifres més elevades de fracàs escolar.

No hi ha receptes màgiques i cada país ha de trobar el seu propi camí. Diria, però, que cal un alineament sistèmic o coherència de les polítiques. Per exemple, les tecnologies digitals tenen un enorme potencial per millorar la qualitat, l'equitat i l'eficiència en l'educació superior. Ben adoptades, poden ampliar l'accés a estudiants no tradicionals, reduir els costos d'instrucció i ampliar la instrucció individualitzada i adaptativa. Tanmateix, per aprofitar tot el potencial de la digitalització i evitar-ne els riscos, cal replantejar-se de manera exhaustiva el marc de polítiques, inclosa la manera de finançar les institucions i donar suport als estudiants; com es formen i es dona suport al professorat; com es garanteix la qualitat, i com es reconeix l'aprenentatge.

La precarietat o dualitat del professorat és un dels grans temes pendents que pot acabar resultant en una fuga de talent en el context econòmic actual. Les limitacions de finançament i la variabilitat són motors importants de la precarietat, però també ho és la cultura actual de la investigació, en termes de processos d'avaluació, relacions de poder entre acadèmics sènior i júnior, i individuals i incentius institucionals. Cal replantejar-se la política de recursos humans si volem que la carrera acadèmica sigui atractiva per als joves, i així impulsar la qualitat de la recerca i de la docència.